Els valencians, poble d'Europa. AAVV

paraula– establint contacte amb totes les terres d’Oc. Per este costat s’atenem al ritme cívic i cultural i quan pensem en l’econòmic, escoltem ademés [sic] les veus de la geografia i de la història, pensem en la Gran Ibèria que comprenga tots els pobles hispànics, com fa segles pressentia Camoens. […] És esta trajectòria doctrinal la que noblement ens inquieta i agullona quan algú ens parla dels Estats Units d’Europa.

Bona part dels noms més significatius del valencianisme –com Antoni Senent, Nicolau Primitiu, Martí Domínguez o Vicent Ventura–han apostat sovint per una integració en espais com Occitània, Ibèria o Europa. Cal recordar també el Missatge per a una Europa Unida subscrit el 10 de gener de 1931 i impulsat per notables valencianistes com Romà Perpinyà, Ignasi Villalonga o Joaquim Reig.³⁰

També trobem moltes reflexions contemporànies que s’inscriuen en esta línia. Voldria subratllar, per exemple, la reflexió del professor de la Universitat d’Alacant, José María Tortosa, que en la seua obra Política lingüística y lenguas minoritarias proposa conjuminar la realitat plurilingüe de l’Estat espanyol amb una voluntat inequívoca de convivència.³¹ Una altra reflexió ben interessant per a superar l’estatalisme i la noció de sobirania que li és inherent és la que formula el professor August Monzon en el seu article «Liberalisme, comunitarisme, personalisme».³²

      Per a finalitzar este article, i aportar idees cara al futur, vull reproduir un fragment de l’excel·lent treball del professor Joan Alfred Martínez Seguí titulat Valors per a un republicanisme cívic valencià. Idees per a l’acció del valencianisme amb el qual em trobe plenament identificat. En la part final d’este estudi l’autor esbossa una estratègia basada en els punts següents:

      – Deixar arrere els plantejaments nacionals del fusterianisme clàssic de caràcter pancatalanista, ja depurats en gran mesura pel valencianisme sociopolític gràcies a l’aportació de Joan Francesc Mira i de les terceres vies, i heretar del discurs fusterià, amb una nova perspectiva policèntrica o federalista, sobretot l’esperit democratitzador en clau moderna i la defensa de la unitat lingüística, cultural, d’espai de comunicació i d’interessos socioeconòmics entre els diferents territoris de parla valenciana-catalana a l’eix mediterrani.

      – Un valencianisme dialògic, que parteix de la contribució de les terceres vies, hauria d’afirmar el poble valencià com a subjecte sociopolític bàsic de l’acció política i de la identitat pròpia. I, a més, des de paràmetres federalistes, hauria de bregar per assolir l’absorció transformadora del model dominant d’estatutisme formal. Així, s’hauria d’acceptar la unió del patriotisme valencià amb un «patriotisme constitucional», entés, no com a «gàbia de ferro jurídica» en mans dels poders centrals de l’Estat en contra dels nacionalismes perifèrics, sinó com a marc institucional flexible que permeta al poble valencià una inserció federal dins d’Espanya i d’Europa.

– Tot l’anterior hauria de servir per a erosionar i, en últim terme, transformar, tant com es puga, el regionalisme hegemònic en ver «patriotisme valencià». És a dir, més en concret, hauria de servir per a contrarestar i laminar al màxim la influència del blaverisme anticatalanista a manera de versió del nacionalisme espanyolista a València, escindint-lo de l’autonomisme estatutista estricte que li dóna legitimitat i desemmascarant clarament la seua autèntica essència antivalencianista i uniformitzadora en clau castellana.³³

Quan estic enllestint estes línies (abril del 2018) s’han precipitat els esdeveniments a Catalunya. Algunes de les previsions més negatives que apuntava l’any 2013 en el meu article «La independència de Catalunya: danys col·laterals al País Valenci໳⁴ ja s’han desfermat. Ignore si es podrà restaurar la cordura i la negociació entre el Govern espanyol i el Govern català o si empitjorarà encara més la situació. En qualsevol cas, la urgència de replantejar l’estructura territorial de l’Estat espanyol està damunt la taula. El Govern valencià ja s’ha afanyat a reivindicar la necessitat d’avançar en una línia federalitzant³⁵ i el consens social davant de determinades qüestions com el sistema de finançament o el corredor mediterrani semblen adquirir cada vegada més pes. La necessitat d’aprofundir en la línia d’un valencianisme de diàleg pot reportar nous consensos que permeten reforçar el nostre autogovern.

1 August Monzon, «Valencianisme dialògic i canvi generacional», a Manuel Lanusse, Joan A. Martínez, August Monzon (eds.), Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització, PUV, València, 2010, 2a edició, pp. 429-434. En este article l’autor reflexiona a partir d’un altre treball seu elaborat en l’any 1989, «Societat valenciana i qüestió nacional: a propòsit de De impura natione» (Afers. Fulls de recerca i pensament, núm. 8, 1988-1989, pp. 409-423), estudi que, al meu parer, és el més rigorós que s’ha fet sobre el llibre de Damià Mollà i Eduard Mira.

2 Damià Mollà i Eduard Mira, De impura natione. El valencianisme, un joc de poder, Tres i Quatre, València, 1986.

3 Manuel Sanchis Guarner, Per a una caracterització valenciana, Publicaciones del Archivo Municipal de Valencia, València, 1972. August Monzon també cita com a precedents El valencianisme polític de Cucó, El País Valencià i els altres, d’Emili Gómez Nadal, La via valenciana d’Ernest Lluch, El nacionalisme agrarista valencià de Vicent Franch, Revisió al conflicte valencià, de Xavier Marí o Crítica de la nació pura, de Joan Francesc Mira.

4 Las Provincias, 20-11-1899, p. 1.

5 No disposem de molta informació respecte a estes emissions de segells valencianistes. Existix un catàleg filatèlic S. Nathan, Spanish separatists stamps, Spanish Philatelic Society, 1976, que arreplega les diferents emissions fetes al·lusives a la personalitat de diferents pobles de l’Estat espanyol (Catalunya, València, Aragó, Mallorca, Galícia, el País Basc i Navarra). Les primeres emissions es feren a Catalunya en 1898, de la mà de la Unió Catalanista. D’acord amb el catàleg citat, després de Catalunya, el major nombre de segells emesos foren els valencians.

6 Els comentaris de les bases es publicaren en La Correspondencia de Valencia entre el 16 de novembre i el 7 de desembre de 1918. Eduard Martínez Sabater, Ignasi Villalonga, Josep García Conejos, Eduard Martínez Ferrando, Pasqual Asins, Salvador Ferrandis Luna, Maximilià Thous Orts i Lluís Cebrian Ibor foren els autors dels textos. La Declaració Valencianista es va reproduir també en els diaris alacantins La Región (16-11-1918) i Diario de Alicante (18-11-1918). L’any 1919, amb el títol El pensament valencianiste. Declaració oficial i comentaris, la Unió Valencianista Regional (UVR) editava un opuscle de 36 pàgines que reproduïa les bases i els comentaris.

7 La Declaració Valencianista proclamava la singularitat del poble valencià com a subjecte polític (Estat valencià) i la voluntat de transformar Espanya per a facilitar la convivència amb les altres regions i nacionalitats ibèriques dins d’una Federació Espanyola o Ibèrica.

8