Els valencians, poble d'Europa. AAVV

valencianisme a pesar que la seua figura siga relativament desconeguda o que se’l cite en ocasions d’una manera superficial. Això no obstant, la seua obra –i la seua biografia–, han sigut determinants en l’evolució del valencianisme de postguerra i en l’aparició del valencianisme autoctoniste o particulariste que s’oposà a les propostes fusterianes durant la Transició.

       Una obra teòrica relativament desconeguda

Cal destacar que no és fàcil accedir als texts de l’autor. Adlert entra en contacte amb el valencianisme ben jove, als catorze anys, i s’incorpora al partit dretà i catòlic Acció Nacionalista Valenciana en 1934, amb vint-i-tres. Però no és fins a la postguerra que comença a publicar narrativa quan funda l’Editorial Torre amb Xavier Casp. Encara que codirigix les edicions, només hi publica dos obres seues (i una tercera en una altra editora, totes de narrativa) a pesar de tindre nombrosos originals (una trentena segons confessa), que en bona part quedaren inèdits. L’autor es justifica dient que mai ha volgut fer valencianisme «personal» ni «personaliste» i que en les èpoques més dures del franquisme era preferible donar a conéixer l’obra poètica de Casp, a qui admirava, i animar i editar nous valors literaris per a evitar la falta de continuïtat de la cultura valenciana en valencià.¹ Caldrà esperar a la Transició per tal que Adlert, que consuma un gir radical en la seua concepció del valencianisme, del valencià i de com s’ha d’escriure este, comence a traure a la llum les seues reflexions teòriques i passe a reeditar les seues obres literàries adaptades als nous criteris lingüístics que propugna. En tot cas, les tirades foren curtes i en molts casos a expenses de l’autor, cosa que fa que els seus llibres siguen difícils de trobar inclús en el mercat de segona mà o en les biblioteques. No ha sigut fins a la reedició en 1998 de tres de les seues obres més representatives que les generacions més actuals han pogut accedir directament als seus texts, encara que siga parcialment.²

Per altra banda, trobem a faltar una reelaboració global del pensament adlertià feta pel propi autor. Únicament en l’obra En defensa de la llengua valenciana se n’esbossa un panorama general, si bé amb un clar predomini de les qüestions lingüístiques que justifica l’autor per la peculiar situació del valencianisme coetani a l’aparició del llibre. El mateix Adlert emplaça els lectors en el pròleg a una obra inèdita que diu estar redactant, Retorn a la fidelitat valenciana, en la qual vol explicar amb més extensió les seues idees així com donar-ne més detalls històrics i lingüístics.³ L’autor se sent amb l’obligació moral de divulgar el valencianisme con ell l’entén i alguns punts significatius de la història valenciana prou desconeguts per al gran públic. Per això Adlert diu fugir del cientifisme i el rigor acadèmic per a acostar el seu pensament al poble,⁴ la qual cosa li ha valgut, en certs àmbits, crítiques superficials al seu treball.

Però, probablement, estes crítiques estiguen més relacionades amb algunes característiques de l’estil i del llenguatge adlertià que no amb el seu caràcter divulgatiu. En efecte, en ocasions l’autor sona conservador, beat i passat de moda. Les constants mencions al patriotisme evocaven en la Transició un llenguatge propi del franquisme, el qual s’havia apropiat de tal manera de la simbologia patriòtica espanyola que per a molta gent i molts polítics, com encara hui, patriotisme espanyol i franquisme anaven units. Com vorem, Adlert preferix el concepte de patriotisme al de nacionalisme perquè el primer naix de la vinculació emocional amb la terra pròpia, no implica sentiment de superioritat respecte a uns altres pobles ni necessita teorització, encara que ell era un nacionaliste racional i convençut i podria haver usat sense càrrec de consciència una terminologia més homologable amb la que circulava en la política espanyola del moment. Fins i tot les continues referències al «poble» en compte de la «societat» allunyen l’autor de les modes i formes de l’època. A açò s’afig el catolicisme militant d’Adlert que apareix ara i adés en els seus texts d’una manera ben palesa. Esta característica el distancia de corrents europeus com la democràcia cristiana, que tot i defendre polítiques pròpies del cristianisme social respecta escrupolosament la separació entre l’esfera política i l’àmbit religiós. Per contra, per a Adlert el catolicisme no pot ser separat de l’acció política nacionalista, de manera que per a ell és perfectament vàlid concloure De la meua catacumba amb una pregària,⁵ o establir símils entre térmens polítics i religiosos.⁶ A més del problema d’estil, en ocasions s’oblida que reculls com Del periodisme meu, que abracen articles escrits des de l’època republicana, requerixen coneiximents històrics previs per part del lector per a contextualitzar-los i entendre’ls amb plenitud.⁷

      Amb independència dels problemes comentats d’accessibilitat a la seua obra i de les peculiaritats estilístiques del discurs de Miquel Adlert, el fet és que fou el cap més clar del valencianisme de la Transició que volia enllaçar amb els antecedents anteriors a la Guerra Civil i un teoritzador fonamental del patriotisme valencià, si bé amb la innovació relativa de reclamar una llengua valenciana diferent de la catalana. La seua convicció nacionalista per un costat i antipancatalanista per un altre li crearen adversaris fins i tot entre els qui, a priori, podrien considerar-se «dels seus» –a sovint, els més acarnissats. Allò que començà com un cisma entre valencianismes va ser aprofitat per certs elements procedents del franquisme tardà vinculats a la dreta valenciana, que aconseguiren una mobilització popular sense precedents en el que es coneix com a «Batalla de València». No és objecte d’este estudi abordar el fenomen del blaverisme, un moviment populiste que controlaren en tot moment les forces vives per a evitar que poguera esdevindre un moviment nacionaliste estructurat i coherent. Però sí que interessa destacar que els qui controlaven el blaverisme posaren especial esment en marginar tant com pogueren els intel·lectuals valencianistes més rigorosos i compromesos, entre ells Miquel Adlert, que era particularment incòmode des del punt de vista d’estes forces vives per la seua trajectòria nacionalista, la seua capacitat de treball callat –que deixava en evidència els nombrosos oportunistes que s’hi apuntaren–, la seua coherència racional i el seu innegable compromís patriòtic.

En efecte, ha sigut notòria la marginació sistemàtica que patí Adlert des d’allò que podríem anomenar valencianisme particulariste «oficial» o, per a ser més precisos, «institucional», situació de la qual l’autor es queixa amargament al final de la seua vida.⁸ Resulta paradoxal que l’autor que havia legitimat i raonat la reacció contra el pancatalanisme i havia assentat les bases ideològiques i lingüístiques del valencianisme particulariste de la Transició ençà haguera de publicar pel seu compte, com hem dit, bona part de la seua obra en els últims anys de sa vida⁹ o que li vetaren l’entrada en l’Acadèmia de Cultura Valenciana.¹⁰

A l’altra banda de l’espectre, Adlert resultava massa dretà i massa religiós per a poder ser acceptat en els cercles d’esquerres. Per exemple, en l’article «Explicació política» (Murta,¹¹ octubre de 1982), Adlert queda en evidència alertant dels perills del marxisme que atribuïa erròniament a l’esquerra valenciana i espanyola del moment quan s’intuïa la victòria per majoria absoluta del PSOE.¹²

Per altra part, patí també el rebuig d’aquells valencianistes – evolucionats cap a l’esquerra, el laïcisme i el pancatalanisme– que havia