Els valencians, poble d'Europa. AAVV

7 En efecte, com reconeix Aureli López; «la seua formació i preparació es fan visibles en cada articul si sabem adaptar-nos als fets i a l’any en que foren escrits.» Aureli López, «Introduccio. “Del periodisme meu”», a El pensament valencianiste de Miquel Adlert, op. cit., p. 213.

8 «¡Pero son tantes les ilusions que m’han trepijat aixi com les marginacions que m’han fet, inclus els que no devien d’haver-ho fet i dels que yo no podia mai, no ya esperar sino ni tan sols imaginar com a desbocada fantasia!» Miquel Adlert, Sobre dos temes jurídics, op. cit., p. 9.

9 L’editorial Del Cenia al Segura, que comptava amb Xavier Casp com a assessor literari i que havia publicat En defensa de la llengua valenciana, només li reedità la novel·la llarga I la pau (1953, 1983). Paraval li publica l’estudi L’espirit jurídic del Rei Don Jaume (1980) i li reedità la novel·la El dia torna (1954, 1981). Adlert es reedita o publica tretze obres pel seu compte.

10 El Centre de Cultura Valenciana, fundat per la Diputació de València en 1915, passà a denominar-se Acadèmia de Cultura Valenciana en 1978 (se li concedí el títol de Real en 1991). Adlert participava com a col·laborador en la Secció de Llengua i Literatura Valencianes, la qual prengué el seu llibre En defensa de la llengua valenciana com a base de la proposta ortogràfica, gramatical i lèxica que serà coneguda com a Normes del Puig. En l’obra Sobre dos temes jurídics l’autor atribuïx a Vicent Simó Santonja –que arribà a ser degà de la institució– el vet a la seua entrada com a membre de ple dret de l’Acadèmia. Miquel Adlert, Sobre dos temes jurídics, op. cit., pp. 15-17.

11 Revista mensual valencianista fundada i gestionada per Carles Sentí Esteve, Miquel Adlert i Xavier Casp. Comptà amb 62 números, íntegrament en valencià, publicats entre maig de 1978 i novembre de 1983.

12 El PSOE havia renunciat al marxisme com a ideologia oficial del partit tres anys abans, en el seu Congrés Extraordinari de l’any 1979 celebrat a Madrid.

13 Editorial fundada i dirigida per Xavier Casp i Miquel Adlert (1943-1966) que publicà obres de Xavier Casp, Miquel Adlert, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Vicent Casp, Joan Fuster, Emili Beüt, Vicent Andrés Estellés, Maria Beneyto, Joan Valls i Jordà, Josep Iborra, Francesc de P. Burguera, Alfons Cucó, etc.

14 Com ara Francesc de Paula Burguera, «La irresponsabilidad de Casp y Adlert», El País, 29-03-2015; disponible en Internet: https://elpais.com/diario/2005/03/29/cvalenciana/1112123887_850215.html

15 Tractat parcialment per Antoni Ferrando, «Estudi preliminar», a Manuel Sanchis Guarner, Gramàtica valenciana, Altafulla, Barcelona, p. XXVI i ss.

16 Ferran Archiles, Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana, Afers, Catarroja, 2012, p. 426.

17 «Adlert, a mes, es un dels primers teorics del nacionalisme valencià modern. Segurament ho ha pogut ser perque en ell s’han ajuntat dos condicions […]: sentiment com a patriota i coneiximent com a juriste.» Joan Salvador López, «Valor i valua de Miquel Adlert Noguerol», a Artur Ahuir et al., Miquel Adlert, homenage, Lo Rat Penat, València, 1990, p. 35.

18 Per a l’autor, la llibertat és un bé primordial innat a l’ànima humana, que mai pot ser roín encara que sí que ho puga ser el seu ús. Miquel Adlert, El pensament valencianiste…, op. cit., p. 294. Però l’autor sap que és molt fràgil, que qualsevol tendència a l’autoritarisme, la falta d’autoritat o el pas a la demagògia la fracturen. Ibid., pp. 305-306. Resulten molt il·lustratives de la posició d’Adlert les cites que trau de Francesc Cambó: «El ataque más fuerte y más eficaz a la democracia, no viene de los tiranos futuros, sino de los demagogos presentes. Y el aspecto más funesto de la demagogia es la continua exaltación de la democracia-derecho sin hablar nunca de la democracia-deber.» Las dictaduras, Espasa Calpe, Bilbao, 3ª ed., 1929, p.136, 184; citat a M. Adlert, ibid., pp. 307-308.

19 «[…] orde, pau, justicia, dret, llibertat i democracia formen un encadenament que els condiciona mutuament, per lo que se precisa de l’existencia de tots ells.» Ibid., p. 289.

20 Ibid., p. 185.

21 «Una negacio, un “anti”, no es una ideologia, tan clarament com destruir no es construir.» Miquel Adlert, ibid., p. 179.

22 «Una multitut, per molt que brame, aixi com no constituïx un eixercit, tampoc no significa la puixança d’un ideari politic.» Ibid., p. 192.

23 L’ideari es simplificava popularment en la trilogia Reial Senyera, Regne de València, Llengua Valenciana, la qual trobava en una trilogia oposada i complementària la seua raó més immediata –Penó de la Conquesta, País Valencià/Països Catalans, Llengua Catalana.

24 «¡Que absurda i ridicula seria la posició d’un “anti” que, vencedor, no sabera qué fer!» Miquel Adlert, El pensament valencianiste…, op. cit., pp. 205-206.

25 Com a mostra poden bastar estes dos cites: «Quan es nega alguna cosa sense afirmar-ne una atra, s’acaba per afirmar la negada.» Ibid., p. 162. I «[…] més que refutar les idees del contrari en un temps en que la discussio no es lliure, interessa afirmar nostres propies idees.» Ibid., p. 248.

26 Miquel Adlert, «¿Forjadors de pobles?», Acció, nº67, 7-9-1935.

27 «El valencianisme, es fonamentalment, essencialment, un patriotisme.» Miquel Adlert, El pensament valencianiste…, op. cit., p. 188. «Quan en el valencianisme no hi ha patriotisme, el valencianisme acaba per ser antipatriota.» Ibid., p. 157.

28 «Tres forces, principalment, mouen a l’home; el sentiment, la idea i l’interes. […] Davant del valencianisme el predomini de l’interes quallarà en la politica; el de la idea en el nacionalisme i el del sentiment en el patriotisme.» Ibid., pp. 183-184.

29 «Les grans coses han d’iniciar-se en el cor per a passar al cervell. O siga: amar abans de pensar. Per aço m’atreviria a dir que es inclus “contra natura” el nacionalisme