Envia'm un senyal. Josep Oliveras

la bústia i hi veia una carta amb el seu nom! Ho deixava tot i anava a un lloc ben tranquil per llegir-me-la i rellegir-me-la un munt de cops. Era com tornar a tenir-lo, ni que fos per una estona. També ens enviàvem molts missatges per telèfon, i algunes vegades, al principi, fins i tot ens vam trucar. Però no era fàcil per a cap dels dos. Sentir-nos la veu ens feia mal, i moltes vegades acabàvem plorant. Ens trobàvem a faltar molt. Estàvem lluny de tothom.

      El temps i la distància ho van anar refredant tot. Havíem començat un camí nou. I a poc a poc les cartes i els missatges es van anar espaiant, vam deixar de trucar-nos i va arribar el dia que només ens escrivíem els típics missatges per felicitar-nos els aniversaris o les festes, d’una manera freda i convencional, aprofitant per preguntar-nos l’un a l’altre com li anava tot plegat. Fins que, en un d’aquests missatges, el Marc em va dir que havia començat a sortir amb una noia. Em va deixar glaçada, tot i que m’ho hauria pogut imaginar. La notícia em va afectar molt. Des de llavors no li vaig tornar a dir res més ni ell a mi tampoc. Un dia, en un atac de plors i d’angoixa, vaig acabar eliminant el seu número de telèfon de la meva agenda; ja no el volia a la meva vida, havia de començar el meu camí sola de veritat i deixar de pensar constantment en ell. I així va ser com vam perdre del tot el contacte, fins al dia que el vaig tornar a veure després de gairebé quatre anys a la capella del tanatori per enterrar al meu pare.

      La gent va anar sortint i només es van quedar els més propers, tal com ho va demanar el capellà. Devíem ser unes deu o dotze persones, com a màxim, els que ens vam quedar i que llavors havíem de passar al crematori.

      El Marc no es va moure del meu costat en cap moment i, quan el capellà va demanar que només es quedessin els més propers, ell va fer el gest de marxar, però jo li vaig agafar la mà molt fort i amb la mirada li vaig dir que es quedés amb mi, i ell no va dubtar ni un moment a fer-ho.

      Llavors ens van fer passar a una sala contigua on hi havia el crematori. A dins hi havia una vidriera amb unes grans cortines. Enmig d’aquesta sala es podia veure el taüt negre del meu pare, ja sense flors ni ornaments.

      Dos treballadors de la funerària van tancar la porta, i ens van deixar uns segons als pocs que quedàvem per acomiadar-nos del pare. No em vaig assabentar fins aquell moment que havien d’incinerar el meu pare; jo estava convençuda que l’enterrarien al costat de la meva mare, però la Lydia ho havia organitzat tot a la seva manera sense ni tant sols molestar-se en preguntar-me el meu parer. A mi en aquell moment no em sortia ni una llàgrima, estava en estat de xoc mirant el taüt i amb deu mil pensaments creuats dins el meu atabalat i cansat cap.

      La que, en canvi, va aprofitar aquell moment per fer un gran drama amb uns plors i uns crits que se sentien per tot arreu, va ser la Lydia:

      —No! Sisplau! Ja no el veuré mai més!!! Que injusta que és la vida! El vull tornar a abraçar, no vull que se l’emportin!!!

      I unes quantes frases més per l’estil, que jo intentava no escoltar, tot i els crits ensordidors que ella deixava anar. Amb la Lydia hi havia una amiga seva i també el Xavi, que la tenien agafada, perquè fins i tot feia veure que estava a punt de desmaiar-se. Jo, aïllant-me de tot aquell drama fingit, em vaig apropar al vidre i vaig posar-hi les dues mans intentant sentir algun tipus de contacte, però només vaig sentir el fred del vidre i les mirades dels presents per veure quines eren les meves intencions i reaccions.

      El Marc en tot moment es va quedar en un respectuós segon pla i em va fer sentir en tot moment que, si el necessitava, podria comptar amb ell. Llavors des de l’altra banda del vidre els dos treballadors de la funerària van tirar les cortines per posar el taüt dins el crematori. Les cortines eren perquè no es veiés com introduïen el taüt dins del forn mateix, una imatge que podria ser força dura.

      Al cap d’uns moments els mateixos homes van tornar a obrir les cortines i, com si es tractés d’un joc de màgia, el taüt ja havia desaparegut. Tan sols hi havia la plataforma de ferro on l’havien deixat abans. El taüt ja s’estava cremant, amb el meu pobre pare a dins.

      Tot seguit ens van demanar que ens esperéssim al pati de fora. Ja s’havia acabat tot, i en uns moments ens van comunicar que ens prepararien les cendres dins de l’urna (que evidentment la Lydia també havia triat) perquè ens les poguéssim endur a casa.

      Un cop a fora, els que quedaven es van anar acomiadant. Jo realment a hores d’ara no sé ni qui eren, perquè en cap moment els vaig prestar cap atenció. Els únics que llavors ens vam quedar esperant les cendres van ser la Lydia, el Xavi, l’amiga de la Lydia i el Marc, a qui, un cop més, vaig demanar que es quedés. A fora, al pati que hi havia just davant de la porta principal del tanatori hi havia uns bancs amb una mica de jardí.

      En un banc la Lydia, l’amiga i el Xavi i, en un altre, el Marc i jo. Tots en silenci i sense mirar-nos. La Lydia havia deixat de plorar i, com una actriu que espera el moment de tornar a entrar en escena, fumava tranquil·lament sense manifestar cap dolor ni preocupació. El Xavi es va posar a parlar per telèfon una mica allunyat, i va ser llavors que de cop se’m va acudir una idea.

      Em vaig acostar al Marc i li vaig dir a cau d’orella que em seguís el corrent en el que faria. A continuació vaig dir en veu alta que anàvem a fer un tomb per fer temps. Llavors vaig agafar el Marc pel braç i vaig fer que em seguís en direcció al darrere del tanatori, on just a l’altre costat hi havia una altra porta per entrar-hi.

      —On anem? Què passa? —em va preguntar el Marc.

      —Calla i segueix-me el rotllo —li vaig respondre—. Després t’ho explicaré tot.

      Vam entrar per la porta del darrere i vam anar directes al taulell que hi havia d’atenció al client del tanatori. Hi havia una recepcionista que parlava per telèfon. Me li vaig acostar i em vaig posar a fer-li senyals movent els llavis exageradament per demanar-li que pengés el telèfon, que tenia una emergència. La noia em va mirar estranyada i va continuar com si no passés res. Llavors li vaig clavar un crit:

      —Podria penjar el maleït telèfon?! No veu que li estic dient que tinc una emergència!

      Visiblement espantada amb el meu to i la cara que devia posar, va penjar immediatament sense acomiadar-se ni disculpar-se amb la persona que estava parlant.

      —Digui’m en què la puc ajudar? —va dir.

      —Doncs miri, tinc un problema greu. Ara estan incinerant el meu pare i haig de parlar immediatament amb l’encarregat de la funerària, que ens ha dit que ens esperéssim a fora per donar-nos l’urna amb les seves cendres… perquè hi ha hagut un error, un error molt greu, i haig de parlar urgentment amb l’encarregat…

      —Un error? Quina mena d’error?

      —Si no li fa res, això ho explicaré a l’encarregat en persona.

      —Bé, no m’havia trobat mai amb això, no sé què em dirà l’encarregat. A veure què hi puc fer. Dispensin un moment.

      I va marxar cap a dins la sala on hi havia el crematori.

      —Laura em pots dir què passa, sisplau? Què vols fer? Què és el que pretens? M’estic començant a preocupar.

      —Mira, Marc, m’acaba de passar pel cap que la Lydia segur que voldrà per a ella les cendres del meu pare, i jo evidentment no ho penso permetre. Aquesta dona és dolenta, això tu ja ho saps, i, a més a més, salta a la vista. Les cendres del meu pare han de quedar-se amb mi! Si la bruixa les vol, que segur que sí, serà per fotre’m a mi. Jo sé de sobres que el meu pare hagués volgut que me les quedés jo.

      El Marc em mirava amb una cara de gran sorpresa i d’incredulitat total, però al mateix temps —i per contradictori que sembli— vaig tenir la impressió que m’entenia perfectament.

      Amb això va aparèixer la recepcionista amb l’encarregat. L’home semblava una mica atabalat, suposo que pel que li havia explicat la recepcionista de mi:

      —Hola, en què els puc ajudar?

      —Sí, miri, no sé per on començar. L’hi intentaré resumir abans no sigui massa tard. —Vaig agafar aire abans