Envia'm un senyal. Josep Oliveras

rams de flors. A tots els rams hi havia una nota de la persona o l’associació que l’enviava. No em vaig entretenir a llegir-ne ni un; la veritat és que no m’importava en absolut qui hagués enviat un ram o qui ho hagués deixat de fer.

      El que sí que vaig veure, perquè era per sobre de tot i destacava, va ser un ram enorme col·locat al costat d’una foto, també ben gran, del meu pare; a la foto se’l veia abraçat (només faltaria!) a la Lydia. I hi havia un escrit que deia:

      Amb tot l’amor de la dona que més t’ha estimat i sempre més t’estimarà d’aquest món… La teva Lydia.

      A la cara em devia notar que allò no m’havia agradat gens, però segur que en el fons és el que ella pretenia: fer-me veure qui manava allà i a tot arreu. Quina ràbia que em va fer!

      Em vaig acostar al taüt. Estava tancat. Vaig sentir la veu de la Lydia que, darrere meu, m’explicava amb tota la fredor del món que el meu pare havia quedat molt malmès per l’accident i, per això, no se’l podia veure. Li vaig demanar que sortís, que em volia quedar a soles amb el pare per poder acomiadar-me d’ell amb intimitat. Ella, primer, va dubtar un instant, però suposo que el seu cap malaltís va arribar a la conclusió que jo ja no podia fer res per recuperar el pare.

      Va intentar fer-me un petó, que jo vaig rebutjar. No sé si ho va fer per fer el seu paperet o fins i tot perquè en aquell moment potser jo li feia pena, cosa difícil de creure en aquella bruixa, perquè estic segura que aquella dona la paraula «pena» no l’havia conegut mai. Finalment va sortir i jo vaig poder tancar la porta.

      Vaig agafar una cadira que hi havia en un racó, i la vaig posar falcada entre el pom de la porta i el terra perquè ningú pogués entrar. Volia quedar-me a soles amb el meu pare. No volia que ningú ens molestés i, sobretot, el que no volia era que aquella bruixa entrés cada dos per tres a tafanejar i a destorbar-me.

      Un cop em vaig assegurar que la porta quedava ben tancada i que ningú la podria obrir des de fora, vaig començar a tremolar com una fulla, feia tant de temps que no estava sola amb el meu pare… I ara que finalment m’hi quedava, era massa tard. Amb tantes estones que havíem arribat a passar plegats, tots sols, hores i hores… I en aquell moment jo era incapaç de recordar quina havia sigut l’última vegada que havíem estat tots dos sols. Segurament devia fer uns quants anys que no passàvem algun dels nostres moments, com solíem anomenar-los, i que volia dir que ens quedàvem sols i que fèiem el que ens venia de gust a tots dos. Des que la Lydia va venir a viure amb nosaltres ja mai més vam poder tenir aquells moments nostres, des de llavors ella sempre es va posar entremig i mai podíem estar sols. Tots aquells moments que m’havia robat eren ja irrecuperables!

      Un cop sola, tancada i davant del taüt, vaig començar a plorar pensant en el passat, en com havia hagut de marxar de casa, allunyant-me del meu pare, per culpa d’aquella dona… Em sabia tant de greu! I ara haver de veure’l tancat a dins un taüt, sense vida.

      M’havia costat molt marxar a Londres, on tot i les dificultats m’hi havia acabat adaptant prou bé. Allà em vaig bolcar directament en els estudis i vaig acabar les carreres d’història i d’humanitats i, després, em vaig submergir en diferents treballs de recerca relacionats amb diferents màsters de les carreres, que m’apassionaven i em feien desconnectar de tot plegat. A la vegada, m’apuntava a qualsevol activitat per evitar pensar en tot el que havia deixat enrere. El que feia també quan no tenia classes era aprofitar per viatjar arreu del món, que era una altra de les meves grans passions, i així era com procurava fugir de la realitat. Una de les últimes vegades que havia tornat a casa havia intentat demanar-li al pare de fer alguna cosa tots dos junts: anar a dinar o a sopar, sortir a passejar… però tots dos sols, com havíem fet sempre abans. Li vaig dir que el trobava molt a faltar, que el necessitava, que no n’hi havia prou que parléssim sovint per telèfon i que ens enviéssim moltes fotos. Jo el que necessitava era temps amb ell, a soles!

      Ell, una mica neguitós, em va respondre que no, que no podia, que l’havia d’entendre, que la Lydia era una dona molt possessiva i molt gelosa, i que no li agradava que anéssim sols. Segons em va explicar, la Lydia li deia que ella en el fons m’estimava molt a mi, i que l’únic que havia de fer jo era acceptar-la, que allà on hi hagués el meu pare també hi havia de ser ella. Així que no hi va haver manera de poder quedar-me a soles amb ell. Estava clar que aquella dona el tenia completament abduït.

      I ara per fi em tornava a trobar sola amb ell. Ara que el meu pare ja era mort, i que ja no podríem parlar ni riure ni fer res junts. Ara tan sols em quedava acomiadar-me, encara que em costés d’imaginar que ja no el tornaria a veure mai més.

      Sé que no ho havia de fer, sé que la Lydia em va avisar, però no me’n podia estar: havia de comprovar que qui havia allà dins era el meu pare, ho havia de veure amb els meus propis ulls. Per tant, em vaig apropar i vaig obrir la tapa del taüt.

      Va ser molt dur. Estava del tot irreconeixible, tenia la cara inflada i plena de cops, però estava clar que era el meu pare…, tenia els ulls tancats i els llavis cosits… sí, literalment cosits, s’hi podia distingir el fil fàcilment. Tenia el color de pell ataronjat i molt pujat de to; vaig suposar que era a causa del munt de maquillatge que li havien posat per intentar tapar tots els cops i rascades que arribava a tenir. Com havia d’haver patit! Havia sigut un accident espantós, d’això no se’n podia dubtar.

      El pare anava vestit amb un conjunt d’americana i pantalons negres, amb una camisa blanca, corbata també negra i mocassins, tot nou de trinca. Estava segura que tot era nou, que no s’havien ni molestat a treure-li ni les etiquetes, de la mateixa manera que també estava completament segura que la Lydia ho havia fet anar a comprar tot i ho havia donat a la funerària perquè el vestissin; no s’havia dignat ni a posar-li cap peça de roba que fos seva de veritat.

      Havia parat de plorar. No em sortia ni una llàgrima. Només tremolava. No podia parar de tremolar tota jo, amb una barreja de ràbia, de por… d’impotència… No m’hauria imaginat mai haver de veure el meu pobre pare així, el meu bessó…

      Me’l vaig estar mirant molta estona. Li vaig acariciar la cara i els cabells, havia perdut per complet la noció del temps. Volia estar amb ell tanta estona com pogués, encara que estigués d’aquella manera.

      Va arribar un moment, després de no parar de mirar-me’l, que vaig començar a veure’l tal com era abans. Va ser com si el meu cervell hagués esborrat els cops i les esgarrinxades que tenia i ja només veiés l’antiga imatge del meu pare mentre dormia plàcidament. Fins i tot em va semblar que ell somreia mentre li acaronava els cabells. Tot ho veia com a dins d’un malson. Com necessitava el meu pare! Ara me’n començava a adonar.

      Aleshores, sense pensar gaire el que feia, vaig agafar un dels gerros plens de flors que hi havia al voltant de la caixa, el vaig buidar, el vaig posar del revés, m’hi vaig enfilar i, fent un salt, vaig entrar dins el taüt. La caixa s’aguantava damunt d’una estructura de ferro amb rodes, que es va moure bruscament quan m’hi vaig posar a sobre i, durant uns segons es va balancejar de tal manera, que fins i tot vaig pensar que acabaria caient a terra el taüt amb el meu pare i jo a dins. Per sort, devia estar ben agafat i l’estructura era forta, perquè es va tornar a quedar quiet al cap de pocs segons. Així que vaig acabar a dins el taüt fortament abraçada al cos sense vida del meu pare… La veritat és, que com que jo soc una noia més aviat menuda, en el taüt hi cabíem perfectament tots dos.

      Llavors vaig tancar els ulls. Tot era silenci. Quina pau, quina barreja tan estranya de sensacions que sentia! En aquell moment hauria volgut que el temps es parés i que aquella abraçada amb el meu pare durés per sempre més. Em sentia tan bé, tan relaxada! I de cop: pam, pam, pam! Uns cops molts forts em van fer tornar a la realitat de sobte. Des de fora picaven a la porta com si la volguessin tirar a terra, i a la vegada se sentien crits d’unes quantes persones. Deien el meu nom.

      —Laura? Laura? LAURA!

      —Estàs bé?

      —Obre la porta, sisplau.

      Entre les veus vaig reconèixer la del Xavi, que va dir amb molta claredat que, si no obria la porta de seguida, la forçaria.

      Vaig