Envia'm un senyal. Josep Oliveras

anava assentint amb el cap, mentre ens mirava de dalt a baix a mi i en Marc, amb una cara que anava passant de la preocupació a la curiositat.

      —Bé, d’acord. Però i jo què hi puc fer amb tot el que m’estan explicant?

      —Doncs li vull demanar un favor molt gran, i és que no entregui les cendres a aquella dona. Ella no és familiar de sang amb l’home que han incinerat. Tan sols és una dona que ha estat uns quants anys amb ell. Jo, en canvi, soc la seva filla legitima i, per tant, les cendres em pertoquen a mi.

      —Ah, però això no podrà pas ser. Tot està especificat per escrit. I firmat. Ara no es pot canviar. Va ser precisament la senyora que em diu la que va encarregar la incineració, ella va triar la missa, el taüt i l’urna, i la que ho va pagar tot en efectiu. També va deixar clar, i ens ho va fer posar per escrit, que les cendres havien de ser exclusivament per a ella. Fins i tot, em va explicar, plorant, que ja els tenia un lloc reservat. I, com que no hi havia ningú més que hi tingués res a dir, així és com es va acordar, i així és com, repeteixo, es va signar. Ella no em va parlar de cap filla ni de ningú més. Si vol, li puc ensenyar tota la documentació. Espero que entenguin la meva posició. A mi no em poden posar en aquest compromís! Lamento que hi hagi hagut un malentès o unes discrepàncies…, però aquestes són coses que han d’arreglar entre vostès.

      —Ja, però vostè no sap pas com és aquesta dona. Ella només vol les cendres per fer-me mal. A ella no l’importen gens, les cendres, l’hi puc ben assegurar. No em va explicar res de l’enterrament, no sabia ni que l’havien d’incinerar. Ben pensat, no sé d’on surt aquesta idea de cremar-lo… En fi, que ella sola ho ha decidit tot, passant per sobre meu, quan jo soc la filla i, com a mínim, m’ho hauria d’haver consultat. Jo a vostè ja l’entenc; l’únic que li demano és una mica de comprensió cap a mi. Qui sap que serà capaç de fer aquesta dona amb les cendres del meu pare!

      —Ja… Però li torno a dir que jo no hi puc fer res.

      —Vostè té fills?

      —Sí, dos, un noi i una noia. Però no veig que hi tenen a…

      —Es pot intentar imaginar per un moment que la situació en què ens trobem li passés a vostè? Qui s’estimaria més que tingués les seves cendres, la seva nova dona o els seus fills?

      —No ho sé, la veritat. Suposo que voldria que les tinguessin els meus fills; però, vaja, tampoc crec que m’importés gaire un cop jo estigués mort. L’hi diré francament: per a mi, que facin amb les meves restes el que vulguin. A part, no sé fins a quin punt tot això que estem parlant serveix de res, perquè, com li he dit i repetit, tinc tots els papers; estan signats per la senyora Lydia i enlloc hi surt cap altre nom que no sigui el d’ella. Per tant, d’entrada, si féssim el que em demana estaríem cometent un delicte tots plegats. I això a mi, com a mínim, em podria costar la feina. Així que, ja l’hi dic, això que em demana no podrà ser de cap manera.

      I va ser llavors quan, de cop, va intervenir en Marc:

      —Permeti’m que em presenti, em dic Marc Smith. Soc inspector de la policia —i va mostrar la placa amb el gest, ràpid i ple d’autoritat, de qui està acostumat a fer-ho—. Li voldria aclarir que el que li demana la senyora Laura Olvers no és cap delicte, ni de bon tros. Això l’hi puc assegurar, i em faig responsable del que pugui passar. Miri, l’únic que li demana ella és que faci un acte d’humanitat. Li demana les cendres del seu pare. Es pot imaginar que, en un cas que això arribés a judici, el jurat no li donaria la raó a ella? Però no hi haurà mai cap judici (no s’alarmi), perquè, com a màxim, això constituiria una irregularitat administrativa, i ja li he dit que jo em faig responsable de tot. El fet que hi hagi uns papers signats en nom de la senyora Lydia no hauria de ser cap problema mentre fem els passos ben fets. Li demanem que ens faci un favor molt gran, ho sabem, però tingui seguretat que un cop ens l’hagi fet vostè no tindrà cap complicació, i de nosaltres no en sabrà mai més res.

      El Marc em va deixar ben parada. No m’havia passat pel cap que ell respongués d’aquella manera, i molt menys que es posés a defensar-me utilitzant fins i tot la seva posició com a policia. En part, em sabia greu: no el volia comprometre amb res que pogués afectar la seva feina i la seva posició; però la veritat és que jo estava molt desesperada i qualsevol ajuda era benvinguda.

      La intervenció del Marc va començar a fer rumiar el pobre encarregat, a qui jo havia posat en un bon compromís. Llavors, de cop, se’m va acudir una altra cosa. Li vaig proposar a l’encarregat que fes el següent: podia agafar una urna nova i posar-hi a dins les cendres del meu pare, i l’urna que havia triat la Lydia la podia omplir amb qualsevol altra cosa, per exemple, sorra. Aleshores a mi em donaria l’urna amb les cendres del meu pare i a la Lydia l’urna plena de sorra, i d’aquesta manera tothom quedaria content, ningú sospitaria res, i l’encarregat podria estar tranquil. Com que la Lydia es pensaria que tenia l’urna, no hi hauria cap conflicte ni cap baralla.

      L’encarregat em va mirar amb uns ulls com unes taronges. Va apartar la vista de mi, en silenci i, al cap d’una mica, va dir:

      —No hi podem posar sorra. La consistència de la cendra és semblant, però seria un risc…

      —Posi-hi una altra cosa. Cremi uns draps, vostè mateix —vaig dir, impacient.

      —Podríem fer servir altres restes de la cremació, polvoritzar-les i posar-les en una urna. Això sí que seria…

      —No tenim gaire temps. Confiem en vostè —va dir el Marc—. Se’n pot encarregar?

      L’home, sense arguments, va cedir a la meva demanda i va tornar cap a dins a la sala del crematori. Al cap de pocs minuts en va sortir amb l’urna que contenia les cendres del meu pare. Me la va entregar i em va demanar un munt de vegades que, sisplau, no li digués mai a ningú el que havia fet, que ell ho feia com un acte de bona fe i sobretot perquè el Marc li havia assegurat que no era cap delicte. Li vaig donar mil vegades les gràcies tot dient-li que li estaria tota la meva vida agraïda.

      Em vaig amagar l’urna a dins del bolso i vam sortir amb el Marc. Vam fer la mateixa volta que havíem fet per venir fins que vam tornar a parar davant del tanatori, on encara el Xavi, la Lydia i la seva amiga continuaven esperant.

      Ens vam acostar a ells fent veure que tornàvem d’una passejada innocent i ens vam quedar a uns metres apartats d’ells. Llavors el Xavi va venir cap a mi.

      —Hola, Laura, com estàs? Ara ja està tot. El teu pare ja descansa en pau. Tu hauràs de ser molt forta a partir d’ara.

      —Gràcies, Xavi. Sí, ja està tot, el meu pobre pare ja no el veurem mai més… No saps la pena que tinc a dins.

      —M’ho imagino, Laura. Ja saps que t’ajudaré en el que necessitis.

      —Sí, més tard et trucaré per començar a parlar de tots els tràmits que haig de fer a partir d’ara…

      La Lydia estava asseguda al costat de la seva amiga, una del mateix estil que ella. Les dues anaven vestides igual d’extravagants i amb unes ulleres negres, enormes, i fumant un cigarret rere l’altre.

      La porta del tanatori es va obrir i va sortir l’encarregat, més nerviós que feia un moment, portant una urna a la mà. Se’ns va acostar fins on érem per entregar-la. Jo m’hi vaig dirigir, i estenent els braços vaig dir:

      —Moltes gràcies, ja me la pot donar. Jo soc la seva filla i, per tant, em pertoca guardar-la a mi.

      La Lydia no em va deixar ni acabar la frase. Es va interposar entre l’home i jo; de passada, fins i tot em va clavar un cop per apartar-me del mig.

      —Ni parlar-ne! Aquesta urna és meva i me l’emporto jo! Era el meu marit i vam quedar així! Tu vas marxar de casa i el vas deixar sol, mentre que jo he estat la que l’he estimat i cuidat com ningú durant tots aquests anys. A part que tot està signat perquè les cendres del meu marit siguin per a mi.

      I dient això va arrencar l’urna de les mans de l’encarregat, que el pobre ja no sabia ni què dir ni què fer. Jo, per seguir