Envia'm un senyal. Josep Oliveras

SENYAL

      Qui es podia atrevir a fer-me una broma de tan mal gust? Com em podien fer això a mi en aquells moments tan durs? I si ho havia fet la Lydia? Però per què?! Per fer-me més mal encara? Era de bojos. Que jo sabés no tenia cap enemic, ningú que em pogués arribar a fer una broma tan pesada. L’única persona que em venia el cap i a qui creia capaç de fer alguna cosa així era, sense cap dubte, la Lydia. Em vaig quedar sense saber ni que fer ni que dir enmig d’aquells ulls clavats en mi de tota la gent.

      Vaig alçar la vista buscant la Lydia, per si veia alguna reacció estranya i per poder esbrinar si era ella la que m’enviava aquells maleïts missatges. Però la seva mirada era més de ràbia que de cap altra cosa. I quan es va adonar que me la mirava, em va dir alçant la veu perquè tothom la sentís:

      —Vols parar de fer el numeret amb el telèfon dels nassos! Ja n’hi ha prou, no? No el pots tenir tancat com tothom? On t’han educat a tu? Hauries de tenir una mica més de respecte pel teu pare.

      La veritat és que no vaig saber què dir. Estava tan trasbalsada, tan espantada, tan en estat de xoc, que l’únic que em va sortir de la meva boca va ser un balbuceig trist i fluix:

      —Per... perdó…

      La cerimònia de l’enterrament va continuar sense cap més interrupció. Un cop passat «l’incident» del telèfon, va anar tot molt ràpid. No hi va haver ni parlaments ni res que sortís del guió. Quan tot va haver acabat, vaig pensar que m’hauria agradat sortir a dir alguna cosa a l’altar, en record del meu pare.

      Tenia tantes coses a dir!

      Encara que no duia res anotat, si m’hagués posat a parlar, m’haurien sortit un munt de records seus. Però ningú m’ho va proposar. I la veritat és que estava totalment petrificada i hauria sigut incapaç de pronunciar una sola paraula.

      Aquells missatges m’havien deixat ben tocada. Ni tan sols era capaç de seguir el que deia el capellà. Li sentia la veu, com si fos molt lluny, sense entendre ni una paraula de les que deia. El meu cap només donava voltes a qui carai havia pogut ser el que m’havia enviat allò al mòbil i a sobre com si m’ho hagués enviat el pare…

      Quan el capellà va acabar l’ofici, va convidar als presents que volguessin a donar el condol als familiars. Així que es va formar una llarga fila de persones que s’anaven acostant als bancs de la primera fila. I, a l’últim moment, n’hi havia que triaven el banc de la Lydia, d’altres triaven el meu i, fins i tot, n’hi havia que passaven ara per l’un i després per l’altre, cosa que creava un cert desordre, un bullici impropi d’una ocasió tan trista.

      La gent que venia al meu davant es paraven respectuosament, i l’un em donava la mà i d’altres fins i tot em feien un petó, dient les típiques frases fetes que es diuen en aquests casos, la majoria tan fredes i distants que jo crec que seria millor no dir res. Jo estava amb el cap cot, incapaç de reconèixer a ningú: eren com ombres que passaven davant meu, dient-me coses que no entenia. Jo només aixecava el cap de tant en tant per mirar el taüt, o intentar reconèixer alguna de les veus que em parlaven, però la veritat és que van ser ben poques les persones que vaig arribar a reconèixer: alguna veïna, una tieta del meu pare, una professora que havia tingut i amb qui havíem congeniat molt, alguns antics companys de classe… que quan els vaig reconèixer els vaig intentar fer un petit somriure, però sense gens de ganes ni sentiment. Tant me feia qui passés per davant meu i el que pensessin. Jo només volia veure el taüt i que no s’hi anessin posant tots plegats al davant molestant-me. Sabia que no estaria gaire temps més a prop del taüt i volia aprofitar fins a l’últim segon.

      Fins que, de cop, una veu molt familiar em va fer sobresaltar i em va fer incorporar:

      —Ho... hola Laura.

      Vaig aixecar el cap i em vaig trobar amb la mirada penetrant d’uns ulls inconfusibles, els més bonics que havia vist a la meva vida. Davant meu tenia el Marc, l’amor de la meva vida, el noi de qui em vaig enamorar perdudament des que vaig començar a anar a l’escola.

      No vaig ser capaç de respondre-li. En aquell moment no em sortien les paraules. Ell amb la seva mirada ja em va donar a entendre que no calia que li digués res. Se’m va acostar i, sense pensar-s’ho, em va abraçar amb tanta força que vaig pensar que no podria separar-me mai més d’ell. Com m’entenia amb aquell home! Com el necessitava! I com l’havia trobat a faltar!

      El Marc havia sigut la meva parella durant tres anys. Ens coneixíem des de ben petits; havíem anat a la mateixa classe durant tota la primària, i jo sempre n’havia estat enamorada. Tot va canviar durant la festa de final de curs de l’institut. Aquella nit ell finalment em va demanar per sortir; en aquell moment tots dos teníem quinze anys, i jo desitjava que m’ho demanés des de feia molt de temps; era sense cap dubte el més guapo de la classe i totes les nenes li anaven al darrere, però ell només tenia ulls per a mi. Era molt alt i fort, amb uns cabells molt negres i amb els ulls d’un color blau clar molt penetrants, la nostra relació sempre va ser molt especial, tots dos ens enteníem i estimàvem molt, amb ell sempre m’havia sentit protegida a part de bojament enamorada, i ara en el moment més dolent de la meva vida, en el moment que més el necessitava el tornava a retrobar.

      Mentre va durar la nostra relació va ser totalment perfecta i idíl·lica. O, per ser més exactes, ho hauria pogut ser. Malauradament, va arribar un punt que no ens va quedar més remei que posar-hi fi. Ens vam haver d’acabar deixant per culpa del nostre entorn i de les circumstàncies per les quals passàvem tots dos. Per més que tots dos ens estiméssim amb bogeria, la nostra relació no podia continuar; no depenia de nosaltres.

      Per la meva part, tota la culpa va ser de la Lydia i l’infern que ella em feia passar a casa, que va aconseguir que jo hagués de fugir ben lluny de tots. Si no ho hagués fet, hauria tingut tots els números per acabar malalta. Per la part del Marc, també tenia una situació familiar complicada: els seus pares s’havien divorciat de molt males maneres i tenien un munt de conflictes i denúncies pel mig, i això va provocar que, com jo, ell hagués de fugir lluny de tot el seu entorn, i de la mateixa manera que vaig fer jo ell, al complir els divuit anys, també va prendre la decisió de marxar. Les nostres situacions tot i les diferències eren bastant semblants, i evidentment al principi vam plantejar-nos fugir tots dos junts. Ho vam intentar planejar tot per estar junts i afrontar els greus problemes que teníem en aquell moment tots dos. Hi vam donar moltes voltes… però no va poder ser. Era impossible marxar junts i fer el camí que tots dos teníem pensat fer. Vam decidir que érem molt joves i teníem un munt de projectes per separat. En cas que marxéssim junts, un dels dos s’havia de sacrificar deixant els seus somnis i objectius sense complir, perquè el que volíem fer tots dos no ho podíem fer en el mateix lloc. Va ser una de les decisions més difícils que vam haver de prendre tant ell com jo. Vam haver de triar entre el que ens deia el cor i el que ens deia el cap. I, finalment, després de passar-ho molt malament, vam triar el que ens deia el cap, pactant tots dos en tot moment que costés el que ens costés a cadascú ens comprometíem a refer les nostres vides sense l’altre, i que només tornaríem a estar junts si el destí ho volia. Ningú es pot imaginar els tips de plorar que em vaig fer en aquells moments. Va ser duríssim. I tot per culpa de la bruixa de la Lydia!

      El Marc es va matricular a la millor acadèmia de policia del país. En aquella acadèmia s’hi apuntaven els que tenien més bones notes i aptituds. Hi va estar internat dos anys. Només anava a casa tres cops a l’any. Va decidir tancar-se allà, lluny dels seus pares i dels seus problemes. El Marc en aquella acadèmia hi va acabar els estudis i es va convertir en policia. Ell ja de ben petit sempre deia que ho seria: era el seu somni. Sempre deia que així podria ajudar la gent i actuar contra les injustícies. Amb només vint anys ja tenia el títol de sotsinspector, amb les millors notes i aptituds de tota l’acadèmia.

      Vam sortir junts tres anys, dels quinze als divuit, tres anys molt intensos i bonics, en què l’amor verdader no va parar de fluir en cap moment, però érem massa joves i sobretot teníem massa problemes tots dos. El vaig trobar a faltar —i molt!—, sobretot el principi d’arribar a Londres.

      Amb el Marc vam quedar que ens escriuríem per no perdre