Envia'm un senyal. Josep Oliveras

      —Sisplau, Laura, deixa-ho córrer. Has d’entendre la Lydia: ho està passant molt malament també, s’estimava molt el teu pare… Per a ella és molt dura aquesta situació. Deixa-la que se l’endugui. I més endavant, quan es calmi tot plegat, ja en tornarem a parlar, d’acord?

      Quina barra que tenia, el Xavi! A sobre, vaig veure que en aquell moment ell també es posava a favor d’ella. Aquella bruixa també li devia haver escalfat el cap. Com podia arribar a manipular a tothom d’aquella manera, aquella dona? Quin tipus de poders tenia? Jo me’n feia creus que ningú se la pogués arribar a creure. Que només ho veia jo, la classe de persona que era?

      El Marc em va agafar i, apartant-me, em va abraçar molt fort i em va demanar que em tranquil·litzés.

      —Entens ara per què he hagut de fer-ho, oi? —li vaig dir a cau d’orella—. Has vist del que és capaç aquesta dona per fer-me mal?

      Ell anava dient que sí amb el cap mentre m’eixugava les llàgrimes, que no paràvem de baixar-me per les galtes. Em sentia tan abatuda, tan cansada… El pobre Marc va haver de veure amb els seus propis ulls del que era capaç aquella dona. Ja l’havia coneguda quan érem més joves, però en aquell moment jo li vaig acabar de demostrar que tot el que pensava i deia d’ella era cert.

      Aixecant el cap de l’espatlla del Marc, vaig veure l’encarregat, que ens estava mirant. No calia que digués res, la seva expressió ho deia tot. Era ben clar que si aquell home havia tingut algun sentiment de culpabilitat per haver canviat les urnes, ara ja l’hi havia marxat del tot.

      Vam sortir tots i ens vam dirigir on hi havia els cotxes. El Xavi es va acostar i em va fer un petó, després va pujar el seu cotxe. Vaig veure que tant l’amiga com la Lydia anaven amb ell. La Lydia va pujar el cotxe del Xavi llançant-me una mirada desafiant i ensenyant-me en tot moment com agafava amb les dues mans l’urna (plena de sorra o de qui sap quines cendres) com si s’hagués emportat el trofeu més valuós, com si hagués Guanyat. Quin fàstic que em feia aquella dona!

      L’encarregat se’ns va acostar per acomiadar-nos. Ens va dir que, veient el que havia vist, estava segur que l’urna del meu pare només podia estar amb mi, li vaig tornar a donar les gràcies per l’immens favor que m’havia fet. Després ens vam quedar sols el Marc i jo.

      —Laura vols que t’acompanyi algun lloc?

      —No ho sé, Marc. No et voldria molestar. He vingut amb un taxi. Puc tornar a demanar-ne un. A mi no em costa gens.

      —No, t’acompanyo. Avui no treballo. Així podem aprofitar per posar-nos al dia.

      Vaig pujar al seu cotxe i, de cop i volta, les llàgrimes em van tornar a caure, i no les podia aturar. Tot el cansament em va caure a sobre i em va deixar esclafada en el seient del cotxe. Em sentia molt dèbil. El Marc, amb molt de tacte, va esperar un moment abans d’arrencar el cotxe:

      —Cap on anem? —va preguntar.

      Quina gran pregunta! Perquè no en tenia ni idea d’on havia d’anar. Cada vegada que tornava de Londres anava a casa meva, una casa envaïda per aquella dona… però que no deixava de ser casa meva, perquè allà hi havia el meu pare. Ara el meu pare no hi era, i a la casa només hi era ella. On podria anar, doncs? A un hotel? Mentre pensava en tot això i tenia agafada l’urna amb les cendres del meu pare, em va tornar a sobresaltar el soroll del meu mòbil. Tornava a sonar a tot volum. El vaig treure per mirar qui em trucava i vaig quedar parada. Tornava a tenir un missatge. No m’ho podia creure, un altre missatge enviat pel meu pare.

      @PAPA Hola Laura! Pots estar per mi? Sisplau, contesta’m. És molt urgent i important!