Envia'm un senyal. Josep Oliveras

«però ja saps que era el preferit del teu pare. Sempre que podia agafava el descapotable; deia que li encantava la sensació de llibertat i de que li toques l’aire a la cara.» Mentre la Lydia m’explicava com havia anat l’accident jo no sabia el que em deia, sentia les seves paraules com si les digués a una altra persona. Estava paralitzada i l’únic que pensava és com podia ser que el meu pare fos mort. Ell, tan bon conductor, tan prudent. No ho podia entendre. Després, a l’avió, vaig repassar mil vegades el que recordava de la conversa, sense poder entendre res.

      Quan vaig arribar, vaig agafar un taxi al mateix aeroport i vaig anar directament al tanatori on la Lydia m’havia dit que tenien en vetlla el meu pare després d’haver-li fet l’autòpsia.

      Ningú sap el que em va costar entrar al tanatori. Vaig baixar del taxi em vaig quedar al costat de la porta una bona estona plorant desconsoladament. Finalment, vaig respirar ben fort i vaig entrar. A dins hi havia diferents sales de vetlla; a cada porta hi posava el nom del difunt. Vaig anar buscant la sala on hi hagués el nom del meu pare; irracionalment pensava en la possibilitat que no el trobaria, que no hi hagués cap rètol amb el seu nom. Però el vaig trobar: a la sala 3 hi havia el maleït cartellet amb el nom del meu pare. Només de veure el paper amb el seu nom enganxat a la porta ja em va agafar una esgarrifança:

      Francesc Olvers 1972-2026

      La porta estava entreoberta, la vaig empènyer suaument i, només d’entrar, entremig de molta gent vaig veure la meva àvia. La pobra feia més de dos anys que patia Alzheimer i l’erosió de la malaltia era cada vegada més evident. Personalment, tot i que els metges em van dir que no hi tenia res a veure, jo sempre vaig tenir molt clar que aquella malaltia l’hi havien provocada les situacions difícils per les quals va haver de passar al llarg de la seva vida: la mort del seu marit, haver hagut de marxar del costat del seu fill i la seva neta per culpa de la Lydia; tot això de ben segur que va fer que el seu cervell se’n ressentís i acabés amb un terrible Alzheimer. És cert que l’àvia, quan va entrar en aquella residència, ja no estava del tot bé, però mai més va tornar a ser la mateixa. Jo l’anava a visitar sempre que podia, i cada vegada la veia pitjor. Feia molt de temps que ja ni em reconeixia, i quan no era al llit passava el temps asseguda en una cadira de rodes. La treien a passejar a estones pel pati de la residència sense que ella sabés ni qui era ni on era ni què feia.

      Tot i així, la Lydia s’havia ocupat de fer-la anar a buscar i de posar-la al mig de la sala de vetlla perquè tothom la veiés. Vaig anar de dret cap a ella i la vaig abraçar molt fort mentre li feia un munt de petons. Ella, com sempre, em mirava i em somreia amb una mena de mirada buida però a la vegada molt tendra i bonica. De vegades, quan et mirava, fins i tot semblava que et coneixia. Però no, de la meva àvia Anna només en quedava el cos esquelètic. El cap ja feia molt de temps que havia marxat.

      La Lydia se’m va acostar de seguida, mentre apartava aïradament a tothom que tenia al davant fins a arribar a mi i abraçar-me… d’una manera tan freda, falsa i distant, que no va deixar a cap dels presents indiferent.

      Me la vaig mirar de cap a peus. Només a ella se li podia haver acudit presentar-se al tanatori d’aquella manera. Quina poca vergonya que tenia! Anava vestida de tal manera que em van entrar fins i tot ganes de vomitar. Anava tota de negre, amb un vestit extremadament cenyit i molt més curt del normal pel lloc on era. I, com sempre, amb les seves sabates de taló, uns talons més llargs que la seva malicia.

      Em va fer bullir la sang i li vaig dir tot alçant la veu:

      —Lydia, tu creus que calia portar aquí la meva àvia? Potser m’ho hauries hagut de consultar abans, no trobes? La pobra aquí no hi fa res, i ho saps de sobres. Només aconseguiràs que la pobra es trasbalsi per res.

      —Ai, maca, si ho he fet per tu… Pensava que estaries contenta de veure-la. És la mare del teu pare… —va contestar ella tota ofesa i a la defensiva.

      En aquell moment no hi havia gaire gent a dins la sala, i dels que hi havia crec que no coneixia ningú. Fos com fos, jo em sentia desorientada i m’era igual tot. Tenia el cap com un bombo, no havia pogut dormir ni un sol minut des que havia rebut la notícia que m’havia donat la Lydia, unes dotze hores abans, i començava a notar el cansament. A l’avió, mentre volava cap a casa, havia intentat tancar els ulls, però m’havia sigut del tot impossible: el meu cervell no parava de martiritzar-me, no em deixava ni un minut de treva, i no havia pogut descansar gens. Tenia el cap molt espès, i a dins al taxi que em portava al tanatori m’havia pres una pastilla per intentar alleugerir el malestar. I ara, a dins de la sala de vetlla, fins i tot em costava distingir qui era qui. Hi havia alguna cara que em sonava però jo no estava per ningú tot i que vaig veure que totes les mirades de tots els presents anaven dirigides cap a mi.

      A un racó de la sala, assegut, hi vaig veure un home que em mirava. Al primer moment, no el vaig conèixer. Després, em va estranyar no haver-lo conegut de seguida. I vaig pensar que realment havia de tenir el cap molt poc clar per no haver conegut el Xavi, l’amic inseparable del meu pare. Em mirava amb prudència, esperant l’ocasió per acostar-se a mi. Com que va veure que jo no li deia res (ni a ell ni a ningú) finalment es va aixecar i va venir cap a mi.

      Tenia una cara que semblava un poema. Se’l veia literalment enfonsat. El Xavi sempre havia sigut un home que destacava, sempre anava vestit d’una manera impecable, li encantava la roba i sempre anava a l’última. Aquell dia, en canvi, anava vestit com si portés la mateixa roba des de feia dies, mig arrugada i no gaire neta. Baixet i una mica grassonet com era, sempre de bon humor, tenia una cara de bona persona que feia que et caigués bé des del moment de coneixe’l.

      Feia molt de temps que no el veia, ja que quan jo tornava a casa no solia coincidir amb ell. I quan el vaig veure a dins aquella sala semblava que li haguessin caigut de cop vint anys al damunt, anava mal afaitat, li havien sortit un munt de cabells blancs i unes bosses enormes sota els ulls, com si fes dies que no dormís. La veritat és que tot ell feia una mica d’esgarrifança; estava molt desmillorat. Se’m va anar acostant lentament, esquivant la gent que hi havia a la sala. Quan vam tenir al davant, se’m va abraçar amb molta força i vam estar així molta estona sense dir-nos res. Tots dos ploràvem. Quan finalment es va poder treure el nus de la gola i va poder parlar, em va dir que ho sentia molt, que s’estimava molt el meu pare que el trobaria molt a faltar, que li sabia molt de greu per mi… Em va dir que no patís per res, que ell estaria el meu costat en tot moment, que m’ajudaria en tot el que jo pogués necessitar… L’hi vaig agrair de tot cor. Jo també sabia com el meu pare s’estimava al Xavi. En el fons eren gairebé com germans, el Xavi també ho estava passant molt malament, a ell de ben segur que també li costaria molt superar aquella inesperada i dolorosa mort del meu pare. De cop i volta, vaig entendre que el Xavi era l’única persona en qui podia confiar, a part que seria ell qui em podria ajudar en tots els assumptes legals que hauria de resoldre a partir de llavors. Jo no tenia ganes de posar-me a pensar en res del que hauria de fer a causa de la mort del meu pare i ell, sent advocat i coneixent el meu pare i tot el cas, se’n faria càrrec de la manera més fiable i efectiva.

      La Lydia, veient que parlàvem i ploràvem tots dos abraçats, se’ns va acostar per intentar afegir-se a la conversa.

      —Laura, al teu pare li hauria agradat tant aquesta escena! Veure el seu millor amic abraçat a tu… Us estimava tant, a tots dos!

      Que falsa que era! No podia suportar-la! No li vam fer ni cas, la vam ignorar completament. En aquell moment vaig pensar que quan pogués havia de parlar amb el Xavi sobre aquella dona. L’havia d’avisar que anés amb molt de compte amb ella. Encara que el Xavi ja devia saber de quin peu calçava la Lydia. El Xavi era un home intel·ligent i segur que ja havia vist el que la Lydia havia fet amb mi i amb el pare. No sabia fins a quin punt la Lydia també havia aconseguit que el pare i el Xavi es distanciessin per tenir el meu pare per a ella sola. Ho hauria d’esbrinar.

      La Lydia, com si fos el mestre de cerimònies —un paper que certament és el que més li agradava— em va dir que m’acompanyaria a veure el meu pare. Em va fer passar a una petita habitació, dins de la mateixa sala de vetlla, que quedava a part, i tancada per respectar la gent que no volia entrar a veure el difunt.

      La Lydia em