Envia'm un senyal. Josep Oliveras

passat alguna cosa.

      Em vaig incorporar del meu estat gairebé catatònic, i vaig cridar ben fort per aturar-los:

      —Ara surto! Un moment, sisplau. Estic bé. L’únic que vull és estar a soles amb el meu pare una estona.

      Llavors em vaig incorporar i vaig sortir del taüt com vaig poder. Vaig haver de fer tot d’equilibris per no caure a terra ni fer caure el taüt. Vaig sentir la veu del Xavi:

      —D’acord, però afanya’t, que els de la funerària han avisat que ara vindran a emportar-se el teu pare a la capella per començar la cerimònia de l’enterrament…

      Llavors em vaig desmuntar i em vaig posar a plorar com no ho havia fet mai. Venien a emportar-se el meu pare per sempre més! Vaig agafar una foto que sempre duia a dins de la meva cartera de tots dos i l’hi vaig posar a dins la butxaca de la jaqueta, dient-li que allà on fos jo sempre seria amb ell. Després també vaig agafar la seva «joia» preferida, el seu mòbil, el seu invent, l’aparell que sempre deia que era com el seu segon fill, la màquina que el va fer multimilionari i que va fer canviar les nostres vides per sempre.

      Era la primera maqueta que el meu pare va crear. Me l’havia regalat quan vaig fer els divuit anys; llavors m’havia dit que, amb els anys, aquella maqueta tindria un valor incalculable perquè era el primer de tots els milions de telèfons com aquell que amb el temps s’acabarien fabricant a tot el món.

      Vaig decidir que aquella maqueta havia de marxar amb ell. Aquell preuat primer telèfon intel·ligent només podia estar amb el seu inventor, o sigui, amb el meu pare. L’hi vaig col·locar al costat de la meva foto dins de la butxaca.

      Llavors, sense parar de plorar en cap moment, li vaig fer l’últim petó i vaig tancar la tapa del taüt.

      Abans de sortir, vaig agafar la foto que havia posat la Lydia i la vaig trencar en dos. Vaig separar el meu pare de la Lydia i hi vaig deixar només la imatge del meu pare, la d’ella la vaig trencar en un munt de trossets. Ella no hi pintava res, allà, i m’importava ben poc el que em pogués dir al respecte. S’havia acabat fer el paper de bona nena! Fins llavors havia callat per respecte cap al meu pare, i perquè ell m’ho demanava. Ara el meu pare ja no hi era i, per tant, aquella dona i jo ja mai més tindríem res en comú, i li diria tot el que calgués.

      Quan vaig sortir, tothom em mirava amb un tens silenci. Ningú va gosar dir-me res. La Lydia se’m va acostar i va intentar abraçar-me, però jo la vaig refusar d’una manera ben brusca. No la volia tenir a prop meu mai més, i molt menys que em toqués. El Xavi s’ho mirava de ben a prop, però en aquell moment tampoc va gosar acostar-se a mi, veient en l’estat que em trobava.

      Ens van fer passar a una sala contigua, que era on hi havia la capella, que havien construït en el mateix tanatori per poder fer les cerimònies dels enterraments allà mateix. Era una capella molt gran, i només entrar-hi vaig poder veure que estava plena a vessar de gent. Al fons hi havia un capellà dret davant l’altar, esperant que acabés d’entrar tothom per començar la cerimònia. Es veu que feia estona que havia d’haver començat; però, per culpa del «meu imprevist» els havia fet començar una mica més tard. Vaig haver de passar per un passadís entre els bancs plens de gent. Vaig avançar molt a poc a poc i amb el cap cot. No volia mirar a ningú, encara que sabia que tots em miraven a mi. Tenia la cara feta un poema de tant plorar. I ni tan sols m’havia molestat a maquillar-me de nou. Tant me feia tot.

      Un cop vaig arribar davant de l’altar, em vaig posar en un dels dos bancs de la primera fila. A la mateixa fila, a l’altra banda del passadís, hi havia, ben asseguda —i crec que fent veure que plorava, perquè portava les ulleres de sol posades—, la Lydia. Ja m’havia assegut quan em vaig fixar que al meu costat hi havia un home que no coneixia de res (més tard vaig saber que era l’alcalde de la ciutat), i al seu costat hi havia la que devia ser la seva dona, i just al costat d’ella hi vaig veure la Rosita, la nostra Rosita. Estava amb el cap baix, plorant sense parar. Estic segura que ella sí que ho feia amb sentiment. Ella ens tenia com si fóssim de la seva pròpia família. I el meu pare sempre l’havia tractat molt bé.

      Quan la Rosita va veure que la mirava, em va dedicar un bonic somriure. Sense pensar-m’ho gens, vaig demanar a l’home que tenia al meu costat —per a mi, encara no era l’alcalde sinó un desconegut qualsevol— si li feia res deixar el seu lloc a aquella senyora que tenia més enllà. L’alcalde primer es va mostrar una mica confós; com a alcalde volia ser sempre al lloc més visible que pogués trobar. Però jo vaig insistir dient-li que la dona era família meva i que la necessitava al meu costat, i amb això va cedir, i la Rosita es va posar al meu costat. Sense dir-me res em va abraçar molt fort i les dues vam començar a plorar desconsoladament.

      En un moment que em vaig eixugar les llàgrimes, vaig poder veure com Lydia ens clavava la seva mirava de bruixa a través dels vidres negres de les ulleres.

      Llavors els treballadors de la funerària van portar el taüt amb el meu pare davant de l’altar. Al damunt del taüt hi havien col·locat algun dels rams de flors i la foto que jo havia trencat i on ja només hi sortia el meu pare. I vaig sentir que el capellà ens va demanar que ens poséssim drets per començar l’ofici.

      Era ben clar que allò ho havia organitzat la Lydia, perquè ni jo ni el meu pare érem creients, però ja era massa tard per fer-hi res.

      Quina pena tan gran que tenia a dins meu! De reüll no podia deixar de mirar al taüt, que era a molt poca distància del meu seient, vaig pensar que en aquell moment estava tan a prop però a la vegada més lluny que mai del meu pare. Tant com el necessitava! Li volia haver dit tantes coses! Si el pogués tornar a veure…! Tant de bo em pogués tornar a dir alguna cosa! «Papa, et necessito molt. No vull que marxis. Papa, sisplau, digue’m alguna cosa. Envia’m un senyal.»

      «Papa, et necessito molt. No vull que marxis. Papa, sisplau, digue’m alguna cosa. Envia’m un senyal.»

      No podia parar de repetir aquelles paraules dins el meu cap atabalat: «Envia’m un senyal, envia’m un senyal!»

      Es va sentir la veu del capellà que va començar donant la benvinguda a tothom i, tot seguit, va demanar als presents que preguéssim pel meu pare. I, de cop i volta, quan tothom estava en un silenci absolut, va començar a sonar un mòbil a tot volum.

      No parava, i tothom mirava a tothom per veure qui era el de mòbil, com podia ser que algú s’hagués oblidat de tancar el volum abans d’entrar a un enterrament?

      I aquell mòbil seguia sonant!

      Jo al principi no en vaig fer cas, però veient que el so no afluixava, com l’altra gent també em vaig girar buscat el responsable. Tothom, per descartar que no fos el seu i per fer-ho saber als altres, es regirava les bosses i les butxaques, mirava el mòbil i el tornava a deixar.

      I el mòbil seguia sonant!

      Llavors se’m va acudir mirar jo també dins del bolso i em vaig adonar, sobresaltada, que era el meu, el mòbil el que estava sonant sense parar. El que passava és que ho feia amb un to i un volum que no havia sentit mai abans i, per això, ni m’havia passat pel cap que fos el meu.

      Disculpant-me com vaig poder, el vaig apagar prement ben fort la tecla d’off. La Lydia em va dirigir una mirada fulminant i vaig veure que, davant meu, el capellà feia cara de retret.

      Em vaig assegurar que el telèfon estigués apagat del tot i vaig donar l’aprovació amb el cap al capellà, que estava sense dir res, esperant per poder tornar a començar el seu sermó.

      —Avui som aquí per acomiadar el nostre veí, el nostre amic, el nostre marit, el nostre pare...

      No feia ni un minut que havia reprès el sermó quan el mòbil va tornar a sonar a tot volum.

      Vaig quedar petrificada.

      Estava segura d’haver-lo apagat. Què carai passava? El vaig treure del bolso cada vegada més nerviosa… Ara tothom em mirava directament. I llavors, amb el mòbil a la mà, vaig quedar totalment paralitzada. No podia ser, no em podia creure el que hi veia. A la pantalla del mòbil hi deia que tenia tres