No diguis res. Patrick Radden Keefe

hauria merescut com a molt una placa informativa. Però a Derry, l’enfrontament es commemorava cada any, amb desfilades de les organitzacions protestants locals. Ara, Paisley i Bunting insinuaven que els estudiants que l’endemà al matí pretenien entrar a Derry eren perfectament capaços de repetir aquell setge.

      Els defensors dels drets civils podien fingir que eren manifestants pacífics, va proclamar Paisley als seus seguidors, però no eren altra cosa que «homes de l’IRA» disfressats. Llavors els va recordar el paper de Londonderry com a baluard contra la intrusió papal. Estaven llestos per alçar-se una vegada més en defensa de la ciutat? Hi va haver crits d’«Al·leluia!». Paisley tenia per costum atiar la gentada fins a un punt d’agitació violent i aleshores desaparèixer de l’escena abans que comencessin a llançar pedres. Va ser el major Bunting qui, com a lloctinent designat personalment, va comunicar a la turba que tots els que volguessin «comportar-se com un home» passessin a armar-se amb «totes les mesures de protecció que els semblin apropiades».

      En la foscor de la nit, en uns camps situats per sobre de la carretera de Derry, van començar a reunir un arsenal de pedres. Un granger de la zona els va proporcionar un tractor per ajudar a recollir projectils. No eren pedretes, sinó trossos considerables de roca acabats de sortir de la pedrera, que van ser dipositats en piles a intervals estratègics, tot preparant una emboscada.

      —Vam acordar de bon començament que aquesta marxa seria no-violenta —va recordar Eamonn McCann a la Dolours i a la resta de manifestants, l’últim matí—. Avui posarem a prova aquella declaració tan compassiva.

      Els participants en la marxa es van tornar a posar en moviment, avançant amb lentitud, amb un sentiment creixent d’inquietud. Caminaven agrupats per un camí rural estret delimitat per bardisses altes. Al davant hi havia un coll d’ampolla, en el punt en què el pont de Burntollet, una antiga estructura de pedra, travessava el riu Faughan. La Dolours, la Marian i els altres joves manifestants van seguir caminant amb penes i treballs en direcció al pont. Aleshores, més enllà de les bardisses, als camps de sobre, allà on el terreny s’enfilava de manera abrupta, va aparèixer un home solitari. Duia un braçalet blanc i agitava els braços de manera teatral fent tot de senyals planificats, com un torero que cridés un toro invisible. Ràpidament van anar sorgint altres figures, joves cepats que apareixien de cop i volta al llarg de la cresta i es disposaven en grupets, observant els manifestants des de dalt. Ara al camí hi havia centenars de persones, envoltades per les bardisses, sense escapatòria. Van aparèixer més i més homes als camps de sobre, amb braçalets blancs lligats als braços. Aleshores van començar a volar les primeres pedres.

      L’emboscada del pont de Burntollet.

      Bernadette Devlin, una amiga de la Dolours que era una de les organitzadores de la marxa, ho va descriure com una «cortina» de projectils. A banda i banda del camí anaven apareixent homes i nois, a carretades, que llançaven pedres, maons, ampolles de llet. Alguns assaltants eren al terreny elevat per sobre de la carretera, d’altres s’havien col·locat darrere de les bardisses, d’altres feien pinya per desviar els manifestants cap al pont. La capçalera de la manifestació va arrencar a córrer cap al pont, mentre que els que eren al darrere emprenien la retirada per fugir de la descàrrega. Però la Dolours i la Marian es van quedar encallades al mig del grup.

      Les noies es van enfilar a la bardissa, però les pedres no paraven de caure. Ara els homes van començar a baixar corrent i a atacar físicament els manifestants. A la Dolours l’escena li va fer pensar en un western de Hollywood, quan els indis carreguen a la planura. Alguns assaltants duien cascos de moto. Baixaven armats amb porres, palanques, canonades de plom, llistons. Alguns homes van atacar els manifestants amb taulons de fusta plens de claus, esquinçant-los la pell. La gent s’apujava els abrics per tapar-se el cap, però aleshores, sense veure-hi, ensopegaven desconcertats i s’agafaven els uns als altres per protegir-se.

      Quan els participants de la marxa sortien als camps, els assaltants els tiraven a terra i els colpejaven fins a deixar-los inconscients. Algú va brandar una pala i li va clavar un cop al cap a una noia. Dos fotògrafs enviats pels diaris van ser apallissats i apedregats. La turba els va confiscar els carrets i els va amenaçar de matar-los si hi tornaven. I enmig de tot aquest escenari, el major Bunting, el gran mariscal, agitava els braços com si fos un director d’orquestra, amb les mànigues de l’abric tacades de sang. Va arrabassar una de les pancartes als manifestants i algú hi va calar foc.

      Els manifestants no van oposar resistència. Havien acordat per avançat que farien honor al seu compromís amb la noviolència. Dolours Price es trobava envoltada de joves amb talls a la cara i sang que els regalimava fins als ulls. Va ficar-se dins del riu i l’aigua glaçada va xipollejar al seu voltant. Des de la distància, va veure com llançaven molts manifestants al riu des del pont. Mentre es debatia dins l’aigua, va creuar la mirada amb un dels agressors, un home que duia un garrot, i aquell instant precís, l’odi que va endevinar en aquells ulls, l’acompanyaria durant la resta de la seva vida. La noia va esguardar aquells ulls i no hi va veure res.

      Finalment, un agent de la Policia Reial de l’Ulster va caminar pel riu per aturar el tumult. La Dolours se li va aferrar a l’abric i no el deixava anar. Però just en el moment que el corpulent policia l’ajudava a posar-se a recer, es va adonar d’una cosa terrible. Aquell dia, allà hi havia dotzenes d’agents de la RUC, però la majoria no havien fet res per intervenir. Més endavant es va afirmar que la raó per la qual els assaltants duien braçalets blancs era perquè els seus amics de la policia poguessin distingir-los dels manifestants. De fet, molts dels homes del major Bunting, els mateixos que s’havien encarregat de la pallissa, eren membres del cos auxiliar de la policia, els B-Specials.

      Més tard, de camí a l’hospital d’Altnagelvin, a Derry, la Dolours es va posar a plorar, afectada per una estranya barreja d’alleujament, frustració i decepció. Al final, quan la Marian i ella van tornar a Belfast i van aparèixer, plenes de cops i de blaus, a la porta de la petita casa de Slievegallion Drive, Chrissie Price va escoltar les seves filles que explicaven el calvari que havien passat. Quan van haver acabat d’explicar-ho, els va fer una sola pregunta.

      —Per què no us hi vau tornar?

      3

      Evacuació

      Jean McConville va deixar pocs rastres. Va desaparèixer en una època caòtica, i els fills que va deixar al darrere eren tan joves que molts d’ells encara no havien tingut temps d’adquirir un bon catàleg de records. Però es conserva una fotografia de la Jean, una instantània captada davant de la llar familiar de Belfast Est a mitjans dels anys seixanta. La Jean hi apareix dreta al costat de tres dels seus fills, mentre el seu marit, l’Arthur, és en primer pla, a la gatzoneta. Ella mira a la càmera, amb els braços plegats, un somriure dibuixat als llavis i els ulls mig tancats pel sol. Més endavant, alguns dels seus fills recordarien un detall de Jean McConville: un imperdible blau que acostumava a dur enganxat a la roba per si algun dels seus fills perdia un botó o necessitava algun altre retoc. Aquest era l’accessori que la definia.

      Jean Murray, que era el seu nom de soltera, havia nascut el 1934 i era filla de Thomas i May Murray, una parella protestant de Belfast Est. Belfast era una ciutat grisa, coberta de sutge, plena de xemeneies i campanars, flanquejada per una muntanya verda i plana a una banda i la ria de Belfast, un braç del canal del Nord, a l’altra. Hi havia plantes de fil i fàbriques de tabac, un port d’aigües profundes on es construïen vaixells, i una filera rere l’altra de cases de maons idèntiques on vivien els treballadors. Els Murray vivien a Avoniel Road, no gaire lluny de les drassanes de Harland & Wolff, on s’havia construït el Titanic. El pare de la Jean treballava a Harland & Wolff. Quan era petita, el seu pare s’unia cada matí als milers d’homes que arrossegaven els peus camí de les drassanes, i cada vespre el seu pare desfeia el mateix camí amb la processó d’homes que tornava a casa en la direcció contrària. Quan es va declarar la Segona Guerra Mundial, les fàbriques de fil de Belfast van manufacturar milions d’uniformes i les drassanes van produir vaixells de guerra en massa. Una nit del