No diguis res. Patrick Radden Keefe

de penediment per haver hagut de fer un sacrifici tan gran en nom d’una Irlanda unida.

      Quan la Dolours i la Marian eren petites, la Chrissie les enviava al pis de dalt amb instruccions de «parlar amb la tieta Bridie». La dona romania immòbil en una habitació, sola en la penombra. A la Dolours li agradava pujar les escales de puntetes, però la Bridie tenia una oïda molt fina i sempre la sentia. Era una fumadora empedreïda, i des que tenia vuit o nou anys la Dolours era l’encarregada d’encendre els cigarrets de la Bridie, col·locant-los-hi suaument entre els llavis. La Dolours detestava aquesta responsabilitat. La trobava repulsiva. Es quedava mirant la seva tieta, li estudiava la cara de més a prop del que ho hauria fet amb algú que la pogués veure, i intentava assimilar tot el que li havia passat. La Dolours era una nena xerraire, amb una tendència infantil a dir tot el que li passava pel cap. De vegades preguntava a la Bridie, «No preferiries haver-te mort?».

      La Dolours es posava els monyons de la seva tieta en les seves mans petites i n’acaronava la pell de cera. Li recordaven, com li agradava dir, «les potes d’un gatet». La Bridie duia ulleres fosques, i una vegada la Dolours va veure una llàgrima que apareixia de darrere el vidre i li baixava per la galta pansida. I la Dolours es preguntava: Com pots plorar, si no tens ulls?

      El matí clar i fred de l’1 de gener del 1969, un grup d’estudiants es va congregar a les portes de l’ajuntament, a Donegall Square, al centre de Belfast. La seva intenció era caminar des de Belfast fins a la ciutat emmurallada de Derry, a més de cent quilòmetres de distància, una marxa que duraria uns quants dies. Protestaven contra la discriminació sistemàtica dels catòlics a Irlanda del Nord. La divisió havia creat una situació perversa en què les dues comunitats religioses, que durant segles havien mantingut un grau de tensió, passaven a sentir-se com una minoria assetjada: els protestants, que constituïen la majoria de la població d’Irlanda del Nord però que eren minoria en el conjunt de l’illa, temien ser sotmesos per la Irlanda catòlica; els catòlics, majoria a l’illa però minoria a Irlanda del Nord, se sentien discriminats als sis comtats.

      A Irlanda del Nord, hi vivien un milió de protestants i mig milió de catòlics, i era cert que els catòlics s’enfrontaven a una discriminació flagrant: sovint eren exclosos de les feines i els habitatges més bons, i també se’ls negava el poder polític que els podria haver permès millorar les seves condicions. Irlanda del Nord disposava d’un sistema polític propi, amb base a Stormont, als afores de Belfast. Durant mig segle, cap catòlic hi havia ocupat mai un càrrec executiu.

      Exclosos de la indústria de construcció naval i d’altres oficis atractius, molts catòlics simplement van marxar i van emigrar a Anglaterra, a Amèrica o a Austràlia, a la recerca de la feina que no trobaven a casa seva. La taxa de naixements de catòlics a Irlanda del Nord doblava aproximadament la taxa de naixements de protestants, i tanmateix, durant les tres dècades anteriors a la marxa sobre Derry, la població catòlica pràcticament s’havia estabilitzat, ja que moltes persones no havien tingut altre remei que marxar.

      Els joves manifestants consideraven que a Irlanda del Nord regia un sistema de castes similar a la discriminació racial dels Estats Units, i per això es van inspirar explícitament en el moviment pels drets civils dels Estats Units. Havien estudiat la marxa que Martin Luther King i altres líders dels drets civils havien fet des de Selma fins a Montgomery, Alabama, el 1965. Quan van sortir amb penes i treballs de Belfast, abrigats amb les trenques i agafant-se pels braços un al costat de l’altre, els estudiants lluïen pancartes amb el lema MARXA PELS DRETS CIVILS i cantaven «We Shall Overcome» (‘Vencerem’).

      Una d’aquestes manifestants era Dolours Price, que s’havia unit a la protesta amb la seva germana Marian. La Dolours, amb divuit anys, era més jove que la majoria de manifestants, molts dels quals eren universitaris. S’havia convertit en una noia molt bonica, amb els cabells d’un pèl-roig fosc, els ulls blau verd i les pestanyes clares. La Marian era alguns anys més jove, però les dues germanes eren inseparables. A Andersonstown, tothom les coneixia com «les filles de l’Albert». Estaven tan unides, i anaven juntes tan sovint, que semblaven bessones. Entre elles es deien «Dotes» i «Mar» i s’havien criat compartint no només l’habitació, sinó fins i tot el llit. Les germanes, arrossegades per la personalitat enèrgica i irreverent de la Dolours, seguien el pas de la marxa absortes en una animada conversa, amb l’afilat accent de Belfast bisellat, lleugerament, per l’educació rebuda a St. Dominic’s, un rigorós institut catòlic de Belfast Oest per a noies, i interrompent cada rèplica amb un esclat de rialles.

      La Dolours descriuria més tard la seva infantesa com un «adoctrinament». Però sempre va tenir un pensament ferotgement lliure, i mai va ser gaire bona a l’hora de callar les conviccions pròpies. D’adolescent, havia començat a qüestionar part del dogma amb què l’havien educat. Eren els anys seixanta, i les monges de St. Dominic’s només podien aturar els corrents culturals que sacsejaven el món fins a cert punt. A la Dolours li agradava el rock-and-roll. Com a molts joves de Belfast, també l’inspirava el Che Guevara, aquell fotogènic revolucionari argentí que havia lluitat al costat de Fidel Castro. Que el Che hagués estat abatut a trets per l’exèrcit bolivià (i que li haguessin tallat les mans, com a la tieta Bridie, com a prova de la seva mort) no feia altra cosa que situar-lo encara més amunt en el seu panteó personal d’herois revolucionaris.

      Però fins i tot en una època en què les tensions entre catòlics i protestants a Irlanda del Nord anaven en augment, la Dolours començava a pensar que la lluita armada que els seus pares sempre havien defensat era una solució obsoleta, una relíquia del passat. Albert Price era un conversador enèrgic, un xerraire entusiasta que et passava el braç per sobre les espatlles, mentre amb l’altra mà aguantava un cigarret omnipresent, i t’entretenia amb una allau d’històries, anècdotes i un poder de seducció capaços de fer que veiessis les coses com ell. Però la Dolours no tenia manies a l’hora de discutir. «Ei, fixa’t en l’IRA!», deia al seu pare. «Vosaltres ja ho vau intentar i vau perdre!»

      Dolours i Marian Price.

      Certament, la història de l’IRA era en certs aspectes la història d’un fracàs: tal com Patrick Pearse havia afirmat, totes les generacions havien organitzat alguna mena de revolta, però cap a finals dels seixanta, l’IRA estava pràcticament inactiu. Els veterans encara es reunien els caps de setmana als camps d’entrenament del sud de la frontera i feien pràctiques de tir amb armes antigues que havien sobrat de campanyes anteriors. Però com a força de combat ningú se’ls prenia seriosament. L’illa seguia dividida. Per als catòlics les condicions no havien millorat. «Heu fracassat», deia la Dolours al seu pare, i després afegia: «Les coses es poden fer d’una altra manera».

      La Dolours havia començat a assistir a les reunions d’una nova formació política, People’s Democracy, que se celebraven en una sala del campus de la Universitat de Queen’s. Com el Che Guevara, i també com molts dels manifestants que l’acompanyaven en la marxa, la Dolours estava d’acord amb un cert socialisme. Havia arribat a la conclusió que tot aquell cisma sectari entre protestants i catòlics era una distracció verinosa: potser sí que els protestants de classe treballadora gaudien d’alguns avantatges, però també havien d’enfrontar-se sovint a la falta de feina. Els protestants de Belfast que vivien en aquells edificis de mala mort de Shankill Road tampoc tenien lavabos dins de casa. Si els aconseguien convèncer que la vida seria millor en una Irlanda unida (i socialista), la discòrdia que havia assetjat les dues comunitats durant segles finalment es podria dissipar.

      Durant la caminada, la Dolours va conèixer un dels líders de la marxa, un jove socialista espavilat i eloqüent de Derry que es deia Eamonn McCann, i es van acabar fent íntims amics. McCann instava els seus companys manifestants a no demonitzar els treballadors protestants. «No són enemics nostres en cap sentit», insistia McCann. «No són explotadors abillats amb vestits de trenta guinees. Són els innocents del sistema, les víctimes dels terratinents i els industrials unionistes. Són els homes que duen granotes per anar a treballar.» Aquestes persones, de fet, pertanyen al nostre bàndol, estava dient McCann. El problema és que encara no se n’han assabentat.

      Irlanda