Els valencians, poble d'Europa. AAVV

al qual haurien de sumar-se les forces polítiques, sindicals, socials, i les individualitats amb significació democràtica.¹⁸ Al temps que sorgia la Taula, Coordinación Democrática assumia la reivindicació de l’oposició democràtica catalana de restablir un govern provisional.¹⁹

La presentació pública de la Taula va coincidir amb la I Reunió d’Escriptors dels Països Catalans, la visita dels ministres d’Educació i Ciència –Carlos Robles Piquer– i de Relacions Sindicals –Rodolfo Martín Villa–, i la conferència de Jordi Pujol, organitzada per l’Instituto Social Empresarial –molt vinculat al PDLPV–. La trobada dels escriptors es va caracteritzar per la seua intensa politització. Per als assistents, els Països Catalans constituïen una comunitat nacional.²⁰ El ministre d’Educació anuncià que en determinades regions l’educació dels xiquets seria no solament bilingüe sinó també bicultural.²¹ Per la seua banda, Pujol reivindicà l’especificitat catalana en dos qüestions cabdals: la unitat de l’oposició i el pactisme polític.²² I en matèria autonòmica demanà per a Catalunya i el País Valencià el «dret a protagonitzar una nova política dins un Estat lliure i democràtic».²³ El polític català no entrà en precisions sobre l’oposició democràtica valenciana –amb representants de la qual va sopar en acabar la seua conferència–, però sí sobre la situació de les entitats financeres catalanes presents a la regió valenciana.²⁴ Eixa mateixa nit, el ministre Martín Villa clausurava a València l’assemblea nacional de la Unió d’Empresaris de Banca, Borsa i Estalvi.²⁵

La visita del líder de Convergència Democràtica de Catalunya es va realitzar la vespra de la primera cimera entre la Taula i Coordinación Democrática.²⁶ La Taula reclamava la instauració d’una Generalitat provisional des del moment de la ruptura democràtica. Però la declaració comuna feta pública en acabar l’encontre es va limitar a incloure –en el punt sisé– «el reconocimiento del derecho del pueblo valenciano a su autonomía y a estructurarla mediante un Estatuto de Autonomía, con el alcance y el contenido que el pueblo libremente decida, dotándose de la organización política correspondiente dentro del propio proceso constituyente».²⁷ L’ens estatal qüestionava la solvència de la reivindicació valenciana, a la qual no li atribuïa ni l’evidència, ni la historicitat dels processos català, basc i gallec.²⁸

El mes de juliol s’inicià amb una reunió entre Coordinación Democrática i les distintes instàncies opositores –entre elles la Taula– en la qual s’acordà celebrar la Setmana de l’Amnistia. El PSPV organitzava a València el seu primer míting, en el qual van intervindre Alfons Cucó, Joan Garcés –que acabaven de publicar Valencianismo y estatutismo, i Allende y la experiencia chilena–, Joan Reventós i Antonio Rojas Marcos. En el llibre de Cucó s’analitzaven els diversos projectes d’estatut d’autonomia elaborats durant la Guerra Civil. El interessos historiogràfics i polítics de l’autor convergien, i aquest tractava d’assentar en el passat la reivindicació estatutària del present. Front a l’argument historicista de la tramitació parlamentària pretèrita, Cucó proposava el contra-argument –també de base historicista– de l’existència, en 1936, d’un principi d’acord entre els representants polítics de les tres províncies valencianes.²⁹ Per la seua banda, Rojas Marcos declarà: «lluitem per l’autonomia del poble andalús que s’ha de produir al mateix temps que la ruptura democràtica. Igual com la del poble valencià. No podem mirar enrera i perdre’ns en disquisicions sobre antics estatuts d’autonomia. La situació ens ve imposada per l’avui». Eixe mateix dia, Felipe González, Jordi Pujol, José María Gil Robles i Joaquín Satrústegui coincidiren en un homenatge a Dionisio Ridruejo i, a l’endemà, Adolfo Suárez era designat president del govern.³⁰ Es posava així en marxa l’operació que –a finals d’any–acabaria possibilitant la convergència de l’oficialisme governamental i de l’oposició disposada al pacte. En els mesos següents, l’esquema reformista combinaria el protagonisme ministerial, l’homologació democràtica del centre-dreta de procedència autoritària i la legalització dels partits polítics democràtics.³¹ Certament, la idea de ruptura havia predominat entre els socialistes. No debades François Miterrand declarà, en 1971, que «celui qui ne consent pas à la rupture avec l’ordre établi […] avec la société capitaliste, celui-là je le dis, il ne peut pas être adhérent du Parti Socialiste».³² No obstant, el procés de reforma política anava a comptar amb la participació del socialisme espanyol renovat a Suresnes.

A València, la Setmana de l’Amnistia va concloure amb una multitudinària manifestació.³³ La Taula i el Consell de Forces Polítiques de Catalunya reclamaven el «restabliment» a Catalunya i l’«establiment» al País Valencià «dels òrgans de govern autònom des del primer moment de la ruptura democràtica».³⁴ Amb ocasió de la Mostra Spagnola de la Biennal de Venècia, José Antonio Noguera internacionalitzava la demanda autonomista de l’oposició valenciana.³⁵ Aleshores, el PSPV tractava de garantir que el País Valencià fóra reconegut com una «nacionalitat compartida amb tots els països catalans».³⁶ En aquest sentit, Vicent Ventura –que acabava de llegir Un país sense política– criticava la «manipulació» de les elits, l’«oportunisme» dels emergents líders polítics catalans i la «ignorància» popular valenciana. Ni els primers ni els segons acceptaven, per raons diverses, la «catalanitat» dels valencians en què creia ell. A falta de «referències juridicopolítiques a al·legar en una hipotètica negociació amb el poder central sobre la restauració del passat immediat», i en absència de «prou consciència» de «país català», el dirigent socialista feia gravitar l’estratègia autonomista dels socialistes al voltant de la suposada evidència històrica: «No s’inventa la història. Hi ha la que hi ha. I la nostra és la que és».³⁷ Per la seua banda, Ernest Lluch –membre també del PSPV– defenia la necessària transversalitat de la reivindicació valenciana. Altrament –advertia premonitori– «hay capas medias muy directamente valencianas que no podrán ser atraídas» i que seran «objeto de cualquier regionalismo a medias tintas».³⁸

A mesura que passaven els mesos s’ampliava la incomprensió que patia la Taula. Primer, per part de Coordinación Democrática. Després, pel Comité Central del PCE, el qual demanava des de Roma la formació immediata de governs autònoms en Catalunya, País Basc i Galícia.³⁹ L’Assemblea de Catalunya va fer seu el criteri dels comunistes reunits a la capital italiana i s’encengué la polèmica:

Con