No diguis res. Patrick Radden Keefe

Price no figurava entre les detingudes. Quan es van produir les batudes, era fora de la ciutat, de visita a Londres. L’exèrcit havia anat a buscar el seu pare a casa seva, però tampoc hi era. Sabia que anaven darrere seu i havia fugit. Però Francie McGuigan, l’amic de la infància de la Dolours, sí que va ser arrestat. No eren únicament en Francie i el seu pare, en John, els que estaven implicats en la lluita, sinó tota la família. En Francie era el més gran de set germans, i tots ells van acabar complint condemna. Aquell estiu, quan va tenir lloc la batuda, la seva mare, una dona corpulenta anomenada Mary McGuigan, ja era a la garjola, complint una condemna de gairebé un any a la presó d’Armagh per haver participat en una protesta pacífica. Eren prop de les quatre de la matinada i en Francie estava dormint quan els soldats van forçar la porta i van irrompre al dormitori. El van treure de casa en calçotets mentre un altre soldat arrossegava el seu pare fins al carrer. John McGuigan va caure a terra, però en Francie no va poder fer res per ajudar-lo. El van ficar violentament a la part posterior d’un camió. Quan el vehicle va arrencar, en Francie va mirar per la finestra del darrere i va entreveure breument el seu pare, que continuava a terra.

      John McGuigan va acabar retingut per la policia durant uns quants dies. Quan finalment el van alliberar, no va poder trobar el seu fill. En Francie no havia tornat a casa, per la qual cosa en John va suposar que encara estava sota custòdia. Però quan va telefonar a la presó de Crumlin Road, on havien traslladat la majoria dels arrestats, li van dir que allà no hi havia cap Francis McGuigan. Aleshores en John va telefonar a l’exèrcit, però li van dir que totes les persones que havien estat detingudes durant la batuda ja havien passat a mans de la policia. Hi havia molta gent que moria al carrer i en John va començar a témer que en Francie pogués ser mort. Llavors es va trobar un veí que va confirmar les seves pitjors sospites. «Hi ha un noi al dipòsit de cadàvers», li va dir l’home. «Crec que és el teu Francie.» Desesperat, en John es va dirigir al dipòsit i va demanar veure el cadàver.

      Era un altre noi. No era en Francie. En John va sentir un gran alleujament. Però, si en Francie no era mort i tampoc estava detingut per l’exèrcit o la policia, on podia ser?

      El que John McGuigan no sabia era que el seu fill havia estat escollit, juntament amb onze persones més, per a un destí molt especial. Primer li havien posat una caputxa gruixuda al cap que li va esmorteir els sentits. Pudia a roba bruta. I després van carregar en Francie, juntament amb alguns presoners més, en un helicòpter Wessex. El vol va durar un temps indeterminat; era difícil calcular-ho exactament. Ningú va voler explicar a en Francie on es dirigien. Aleshores, sota el brogit de l’hèlix de l’helicòpter, va sentir un soroll de succió i un rugit més fort i es va adonar que, tot i que encara estaven volant, algú acabava d’obrir la porta de l’helicòpter. De sobte, en Francie va notar unes mans que l’agafaven, el sacsejaven, l’empenyien. Li van treure les manilles i ell va poder agafar-se els genolls amb els braços i arrambar-los al cos, doblegant-se en una bola compacta. Aterrit, seguia sense poder veure res per culpa de la caputxa, i de cop i volta va notar que aquelles mans l’empenyien per la porta oberta de l’helicòpter i que començava a caure.

      Però ara l’agafaven unes mans diferents i va notar el terra sota el cos. El que havia semblat, en la seva ceguesa, una caiguda lliure cap a una mort segura havia resultat ser un simple salt de pocs metres: l’helicòpter es va mantenir en l’aire molt a prop de terra. Ara les persones que l’havien recollit l’empenyien cap a l’interior d’un recinte misteriós. Eren uns barracons remots situats en un vell camp d’aviació de la Segona Guerra Mundial, al comtat de Derry. Però en Francie McGuigan encara no ho sabia, perquè continuava encaputxat i, tècnicament, es trobava en una ubicació no revelada, escollida per l’exèrcit precisament perquè era remota, anònima i perquè era un indret on no s’havien de retre comptes. McGuigan i els altres detinguts van ser despullats i examinats per un metge i després van ser sotmesos a una sèrie de procediments classificats, en l’eufemístic llenguatge burocràtic de l’exèrcit, com a «interrogatori en profunditat».

      Durant dies, els presoners es van veure privats d’aliment, aigua i hores de son, i van ser obligats a estar-se drets durant llargues estones en postures incòmodes, amb els ulls tapats per les caputxes que els cobrien el cap. També van ser sotmesos a sorolls penetrants i aguts. Els britànics havien après aquestes tècniques estudiant les experiències de soldats que havien estat presoners dels nazis durant la Segona Guerra Mundial o bé dels coreans del nord i dels xinesos durant la guerra de Corea. De fet, el mateix Anthony Farrar-Hockley, que fins un mes abans havia estat el comandant de les forces d’infanteria a Irlanda del Nord, havia patit tortures com a presoner de guerra a Corea del Nord. «Si els membres de l’IRA s’autoanomenen soldats i diuen que estan en guerra, també han d’estar preparats per passar-ho malament quan són capturats i interrogats», apuntava.

      Inicialment, les tècniques s’havien ensenyat als soldats britànics com a mètode per resistir els interrogatoris i les tortures. Però amb el temps aquests mètodes van passar de la part del currículum que s’ocupava de la defensa a la part que tractava de l’atac. Feia prop de dues dècades que s’empraven contra els insurgents en territoris controlats pels britànics: a Palestina, Malàisia, Kènia i Xipre. Però no s’havien posat mai per escrit en cap manual, sinó que anaven passant d’una generació d’interrogadors a l’altra, com una tradició oral de la crueltat humana.

      —Quin és el teu càrrec? —van preguntar els interrogadors a McGuigan—. Qui són els membres de la brigada de Belfast?

      Volien noms. Noms com els de Gerry Adams i Brendan Hughes, els noms dels oficials de comandament de McGuigan i els seus companys. A mesura que un dia deixava pas lentament al següent, sense noció del temps, la psique de McGuigan s’anava deformant per la privació del son, la fam i el soroll incessant. Tenia la sensació que s’estava tornant boig. Quan els interrogadors li demanaven que lletregés el seu nom, gairebé no podia pronunciar la resposta. Quan li ordenaven que comptés fins a deu, s’hi veia incapaç. El van tenir molt temps encadenat a un radiador de ferro colat i les manilles li irritaven els canells fins que la pell li va quedar en carn viva. Molts dels detinguts van començar a patir al·lucinacions. En cert moment, convençut que no sortiria viu d’aquell indret, McGuigan va començar a picar amb el cap violentament contra el radiador fins que la sang li va començar a rajar pel rostre.

      Quan les tortures es van acabar, una setmana més tard, alguns homes estaven tan destrossats que no recordaven ni com es deien. Tenien la mirada perduda, amb uns ulls buits que un d’ells va comparar amb «dos forats de pixum a la neu». Un altre detingut, que havia arribat als interrogatoris amb els cabells negres com el sutge, va sortir de l’experiència amb els cabells completament blancs. (Va morir poc després de ser posat en llibertat, d’un atac de cor, als quaranta-cinc anys.) Quan Francie McGuigan va ser traslladat per fi a la presó de Crumlin Road i el seu pare el va anar a veure, el vell es va ensorrar i es va posar a plorar.

      No hi ha cap registre, com a mínim que sigui del domini públic, sobre l’opinió de Frank Kitson en relació amb aquests «interrogatoris en profunditat». Però segurament no l’amoïnaven gaire. Les tàctiques brutals eren habituals en les campanyes colonials en què s’havia especialitzat. Quan va publicar el seu tractat sobre contrainsurgència, una ressenya notava que «les quatre convencions de Ginebra del 1949, moltes parts de les quals són explícitament rellevants, i que han estat signades per la Gran Bretanya, no s’hi mencionen». Una investigació posterior del govern britànic va dictaminar que algunes de les tècniques d’interrogació utilitzades contra els anomenats Hooded Man (‘Encaputxats’) constituïen un delicte d’agressió. Però en una controvertida decisió del 1978, el Tribunal Europeu de Drets Humans va defensar que les tècniques, per bé que eren «inhumanes i degradants», no podien considerar-se tortures. (En el període posterior als atacs terroristes de l’11 de setembre del 2001, quan l’administració de George W. Bush va donar forma a les seves pròpies tècniques d’«interrogatori millorat», els agents es van basar explícitament en aquesta decisió per justificar l’ús de la tortura.)

      Però potser l’aplicació més concreta de la filosofia colonial de Frank Kitson en el context dels Troubles va ser l’MRF. Es tractava d’una unitat d’elit tan opaca i clandestina que ningú es posava d’acord ni