No diguis res. Patrick Radden Keefe

britànic. Anaven vestits de paisà, amb pantalons de campana i jaquetes texanes, i duien els cabells llargs. En el si de l’exèrcit, eren coneguts com la brigada de les Bombes, perquè una de les seves responsabilitats eren les tasques de reconeixement i havien de vigilar les ubicacions on pensaven que els paramilitars posarien una bomba. Es reclutaven deliberadament soldats d’origen irlandès per poder barrejar-los amb els autòctons.

      Els membres de l’MRF circulaven pels enclavaments republicans duent a terme la seva vigilància encoberta. Però de vegades també baixaven dels vehicles, en ple cor del territori indi. Fingien que eren escombriaires, encarregats de recollir la brossa. Es barrejaven amb els vagabunds que bevien alcohol desnaturalitzat als marges dels carrers. A més, van començar a instal·lar punts d’observació secrets, infiltrant-se en botigues i cases que havien patit els estralls dels disturbis o dels incendis. El mètode consistia a treure un sol totxo d’una façana tapiada, de manera que el membre de l’MRF que s’hi amagava pogués vigilar el veïnat. Una dona que treballava per a l’MRF anava porta per porta venent cosmètics i recollint informació al seu pas. El desembre del 1971, Kitson va escriure un memoràndum titulat «Desenvolupaments futurs a Belfast», on explicava que un mitjà crucial per afrontar la lluita contra l’IRA era «solidificar i fer evolucionar l’MRF».

      Però la unitat no solament recollia informació. També assassinava persones. Homes de paisà circulaven en un Ford Cortina normal i corrent, amb un subfusell metrallador Sterling amagat sota el seient. Havien de tenir l’arma fora de la vista, va explicar posteriorment un membre de l’MRF, perquè anaven tan ben camuflats que si es trobaven un control de l’exèrcit i els descobrien armats, els seus mateixos col·legues britànics haurien «obert foc i ens haurien mort». Va ser un escamot de l’MRF el que havia saltat d’una furgoneta verda a Belfast Oest i havia intentat assassinar Brendan Hughes. Aquests esquadrons de la mort duien, a propòsit, armes de les mateixes marques que utilitzaven els paramilitars, de manera que, quan algú era assassinat, les proves de balística indicaven que el responsable havia estat l’IRA o algun franctirador lleialista, en comptes de l’exèrcit.

      «Volíem crear confusió», recordava un membre de l’MRF. Si la gent pensava que els autors eren els paramilitars, això erosionaria la posició d’aquests grups en el si de la comunitat i preservaria la imatge de l’exèrcit com a àrbitre neutral i defensor de l’aplicació de la llei. Això era especialment cert en els casos en què l’MRF, en l’intent d’eliminar un objectiu, acabava matant per equivocació un civil sense afiliació. Una nit d’estiu del 1972, una dona de vint-i-quatre anys anomenada Jean Smyth-Campbell estava asseguda al seient del passatger d’un cotxe en una terminal d’autobusos de Glen Road i una bala va foradar la finestra i a continuació el seu cap. En aquell moment, la policia va anunciar que no hi havia «cap força de seguretat implicada» en la mort i va insinuar que l’incident podia tenir alguna connexió amb «òrgans polítics» de la zona (una altra manera de fer referència als grups paramilitars). Els familiars de Smyth-Campbell van creure que la dona havia estat assassinada per l’IRA. De fet, van trigar quatre dècades a descobrir que en realitat l’havia mort l’MRF.

      Frank Kitson era un mestre a l’hora de manipular la premsa. Immediatament després d’un esclat de violència, trucava al corresponsal del Guardian a la zona, un jove periodista anomenat Simon Winchester, perquè l’anés a visitar al quarter general de l’exèrcit per a una sessió informativa. Allà, Kitson es posava a explicar amb tota mena de detalls, amb gran seguretat, les circumstàncies de l’incident en qüestió, citant arxius classificats dels serveis d’intel·ligència de l’exèrcit sobre les víctimes. Aleshores, Winchester, content d’haver aconseguit l’exclusiva, informava degudament que el difunt en qüestió havia estat un intendent o un expert en artilleria o un franctirador veterà dels Provos. A Winchester li agradava Kitson, a qui anomenava en privat «el petit brigadier», i van acabar sent amics; el jove corresponsal feia visites de cortesia a la família Kitson a la seva llar de la base militar i jugava a cartes amb la filla de Kitson. Winchester va trigar molt temps a adonar-se de com era de precària la informació que tenien els britànics sobre els Provos en aquella etapa, i aleshores va comprendre que gran part de la informació que havia repetit com un lloro era errònia. Finalment, va reconèixer públicament que havia estat utilitzat per Kitson com a «portaveu» de l’exèrcit.

      Els atributs de doctor Strangelove de Kitson el van convertir en objecte d’obsessió de l’IRA. Els Provos estudiaven Operacions de baixa intensitat i feien sortir Kitson en la seva propaganda. En la imaginació febril dels paramilitars, s’havia convertit en un antagonista de proporcions mastodòntiques, de qui es parlava molt però que pràcticament no havia vist ningú: «Kits, el Carnisser de Belfast». Propensos a les supersticions tan comunes en època de guerra, els Provos van començar a atribuir qualsevol succés extemporani que no poguessin explicar als jocs mentals de l’astut estrateg britànic, com si fos una mena d’esperit. Va haver-hi plans per segrestar Kitson, però cap d’ells va arribar a fer-se realitat. També es deia que els Provos disposaven d’una «llista de la mort», amb els noms dels objectius prioritaris per ser assassinats; Frank Kitson era el primer de la llista.

      Però els Provos no eren els únics que tenien una llista de la mort. A més de fer tasques de vigilància i de perfeccionar l’espionatge, l’MRF disposava del seu propi catàleg d’objectius als quals els agents estaven autoritzats a disparar en cas de localitzar-los. A la sala d’informació secreta de l’MRF, al cor de Palace Barracks, les parets estaven plenes de fotos dels «jugadors» més importants de les files dels Provos: els seus objectius. Segons un antic membre de l’MRF, entre les figures clau penjades a la paret hi havia Brendan Hughes, Gerry Adams i Dolours i Marian Price.

      8

      El Cracked Cup

      A la ria de Belfast hi havia una presó flotant. El vaixell de Sa Majestat HMS Maidstone, de la Marina Reial britànica, era una nau de cent cinquanta metres que havia estat utilitzada durant la Segona Guerra Mundial per donar assistència als submarins de la Marina Reial. Quan es van desencadenar els Troubles, el vaixell va ser reciclat a correcuita com a allotjament d’emergència per a dos mil soldats acabats d’arribar a Belfast i després va ser reciclat una altra vegada com a HMP Maidstone —presó de Sa Majestat—. El vaixell mandrejava al port, ancorat en un moll, a sis metres de terra. La presó consistia en dos barracons just per sota del pont: unes cambres abarrotades i mal ventilades on els presoners eren confinats en lliteres de tres pisos. La llum, que es filtrava per uns petits portells, era escassa. En paraules d’un dels presoners, l’espai «no era apte per als porcs».

      Un dia de març del 1972, una escorta de guàrdies armats va fer pujar un presoner eminent a bord del Maidstone. Era Gerry Adams. Després de passar-se mesos fugat, Adams havia estat enxampat per l’exèrcit en una ràtzia de matinada en una casa de Belfast Oest, i ara els soldats l’empenyien amb brusquedat per fer-lo entrar a la bodega del vaixell. Adams va ser rebut calorosament pels amics i parents que hi estaven retinguts, però no va trigar gaire a detestar l’indret, que va descriure com «una llauna de sardines brutal i opressiva». Encara que fos un revolucionari de pedra picada, Adams no era un home indiferent a l’alimentació. Li agradava menjar bé i els àpats del vaixell eren pèssims.

      A part d’això, Adams estava adolorit. Quan l’havien arrestat, s’havia negat a reconèixer que ell era Gerry Adams. S’havia inventat un pseudònim (Joe McGuigan) i havia insistit que era així com es deia. Aleshores va ser traslladat als barracons de la policia per ser interrogat, fins que un dels pocs oficials de la RUC que coneixia Adams en persona va entrar a la sala, se’l va mirar i va dir: «Aquest home és Gerry Adams». Adams no es va immutar. Va continuar insistint, tossudament, que els que l’havien capturat s’havien equivocat de persona. Adams havia estat reflexionant últimament sobre les tècniques de contrainterrogatori. «Estava convençut que la tàctica de negar-me a reconèixer que era Gerry Adams era un bon mitjà per combatre el meu interrogatori», va recordar posteriorment. «Pensava que si seguia afirmant que era Joe McGuigan, frustraria l’interrogatori perquè quedaria empantanegat en aquesta qüestió.»

      Els interrogadors van apallissar Adams, però ell es resistia a dir