L'ombra de la veritat. Mònica Arias Llorens

sepulcral. En realitat, però, aquesta escala té fama de ser molt calmada. En tots els pisos residents, la prudència i la discreció són factors que els honoren. No hi ha xivarri en els replans ni murmuri, el quals puguin desconcentrar i trasbalsar el jovent si ha d’estudiar. Les escales tenen uns graons de marbre esquitxats per taques de color negre, que contrasta amb el fons blanquinós. Mig pam de separació amb el terra mestre fa que les cames hagin de fer un moviment d’empenta endavant, en el qual l’embranzida és vital. Com en Maurici i la Rosalia han pogut carregar amb tota la compra del mercat quan l’ascensor havia deixat de funcionar per alguna avaria? La comissària deixa caure un pensament fugaç que aviat queda ombrejat quan truca al timbre dels Ribó. En Robert obre la porta gairebé amb ímpetu, com si estigués disposat a col·laborar en l’interrogatori que s’ha d’encetar sense gaire resistència. Ell porta un pijama de vellut amb un barnús força elegant, d’un color granat i unes espardenyes d’espart, encara que els cabells se li veuen xops i quelcom grenyuts. Fa l’efecte que s’acaba de dutxar.

      – Bona tarda – diu la comissària amb amabilitat – l’agafo en un mal moment?

      – No, i ara. Gens ni mica. Estava endreçant el lavabo desprès de rentar-me el cabell. Perdoni el meu aspecte demolidorperò es que quan corro per casa m’agrada anar amb roba folgada.

      – No s’ha de disculpar de res – diu la comissària amb un to desenfadat – Puc entrar?

      – Passi i acompanyi’m al menjador que estarem més tranquils. La meva mare és a la cuina desinfectant els altells.

      – Molt bé. No m’entretindré gaire, ja que per telèfon m’ha semblat que disposava d’una hora més o menys, ho he entès bé?

      – Sí. Correcte. Així és. He de repartir comandes que surten de fàbrica a diferents distribuïdors i comerços de la comarca i sempre vaig de bòlid. De fet, entro a les quatre i mitja.

      – Veig que la feina l’absorbeix molt i està poc temps a casa, pel que m’explica.

      – Sí, és cert. Sempre tinc encàrrecs per repartir, tret d’algun cap de setmana que estic lliure, els meus horaris sempre pateixen fluctuacions i, per tant, no són gens regulars.

      – Senyor Ribó – prossegueix la policia – li seré franca. La meva visita va lligada a la sospita que el seu pare no va patir un atac de cor el dia de la seva mort.

      – Però no pot ser. Després de tornar de Barcelona es trobava millor, encara que els metges l’havien descrit com un home de salut ressentida.

      – Té raó, però aquesta no és la qüestió. Quan temps fa que viuen a Manlleu?

      – Aquest any ha fet cinc anys – respon en Robert.

      – I què els va impulsar a abandonar Sant Bartomeu?

      – Bàsicament la feina. El meu pare s’anava gent gran a marxes forçades i la ramaderia és molt dura i sacrificada. Requereix una dedicació, que absorbeix la vida familiar de qualsevol persona.

      – Però hi va haver algun detonant que forcés l’abandonament? Li diré d’una altra manera, perquè els seus pares no van decidir continuar vivint a Sant Bartomeu, malgrat la jubilació anticipada?

      En aquell moment en Robert comença a enrogir, com si li fes vergonya parlar de la seva dona, tan mandatària, tan exhortativa. La comissària es fixa en el llenguatge no verbal i les mans de l’home semblen unes joves dansaires. Els dits d’en Robert repiquen contra la seva falda, quan s’acomoda al sofà, que es troba encarat als finestrals del menjador.

      – Bé – respon vacil·lant – la meva dona, la Carlota, volia un canvi d’aires. La vida a poble no té gaire sortida per les dones que pretenen inserir al món laboral i poder-se reciclar a nivell formatiu. I tot parlant entre nosaltres, vàrem estar d’acord que seria millor que féssim un pensament d’un dia per l’altre.

      – És a dir, que si no ho he entès malament, m’està dient que la seva dona va ser la principal promotora del canvi de vida tan innovador i poc avesat, per tant, per vostès?

      – Bueno, bé.. no exactament va ser ella – en Robert mig mentia - jo també volia acabar amb el calvari d’haver-me d’aixecar cada dia i embalar, descarregar, portar a pes caixes de pinso i palla, xais nou nats, munyir i netejar els corrals amb pulcritud...ja m’entén, també volia renovar-me i fer un canvi per tenir millor qualitat de vida.

      – I el seu pare, com va reaccionar en proposar-li de fer el trasllat a Manlleu?

      – Al principi, no ho acabava de concebre però no va oposar-s’hi gaire.

      – Tinc entès que tota la vida vostè ha conviscut amb els seus pares tan abans com després de casat, m’equivoco?

      – No, és així. Ell era un home que sempre necessitava companyia i atencions.

      – Però tenia la seva dona, la Rosalia i podien continuar residint a Sant Bartomeu i gaudir d’uns anys de sabatisme, desprès de treballar en condicions tan crues, no troba?

      – Sí, té raó, però ell sempre havia estat un home molt vinculat a mi.

      – En quin sentit?

      – Bé, vull dir que sempre havia estat un pare molt protector.

      – I de què l’havia de protegir si vostè ja era econòmicament autosuficient i ja havia decidit consolidar un matrimoni no abans declarat?

      – Jo sempre he estat el petit dels tres germans i el meu pare sempre m’ha vist com el fill indefens, menys apanyat, poc emprenedor, no ho sé, potser tot plegat sembla arcaic, però sempre havia tingut una afecció delirant, una debilitat per mi que no era raonable, però que ha persistit amb el pas dels anys.

      Les mans, mentre ell parla, continuen bellugant-se com si un pianista estigués clicant les tecles de l’instrument sense atur. La barbeta va descompassada, amb un moviment trèmul, que a la comissària no li passa desapercebut. Les faccions d’en Robert, tan arrodonides, tan circulars, de sobte semblen disgregar-se i amb les mans juntes, gairebé empunyades, aparta durant un moment la vista de la policia. Fa l’efecte que diu mitges veritats. Tot el que diu és anotat a l’agenda oficial per seguir un ordre protocol·lari i, d’aquesta manera, procedir al seu arxivament. Qualsevol declaració formulada amb una aparent garantia de versemblança ha de ésser considerada com una pista d’informació de la qual no se’n pot prescindir.

      De sobte, l’interrogatori fa un gir de guió que impressiona el fill petit dels Ribó.

      – Parlem de la seva situació econòmica i familiar. Tota la vida s’ha dedicat a la mateixa professió fins aquests darrers anys?

      – Sí, jo era la mà dreta del meu pare a nivell de treball. Em corresponia contribuir en els deures de la pagesia i com a vigilant ramader sempre estava involucrat en què el bestiar tingués una font de subsistència assegurada.

      – Què vol dir amb una font de subsistència? No ho acabo d’entendre. Els guanys que obtenien vostè i el seu pare eren compartits equitativament?

      – Què pretén insinuar? Si el meu pare em mantenia econòmicament i si jo li robava els quartos? No sé on vol anar a parar.

      – No és ben bé això el que li estic dient. Però ja que ho expressa de forma planera li accepto el rebatiment i, sí, vull dir si vostè rebia una paga salarial per part d’en Maurici Ribó que feia que pogués mantenir la seva pròpia llar.

      – Jo cobrava subvencions de la Generalitat igual que el meu pare, en funció del número de vendes d’ovelles i xais segons la temporada.

      – És a dir, que entenc que vostè era un soci competent que treballava a les ordres del seu pare?

      La conversa adoptava un caire que a en Robert li semblava una intromissió en tota regla. La comissària, segons la seva impressió, parlava a la lleugera, sense tenir en compte el dolor que comportava viure el procés de dol després de la defunció del cap de família dels Ribó.