L'ombra de la veritat. Mònica Arias Llorens

No gens. No l’havia vist mai.

      – Al seu marit li agradava escriure?

      – No especialment, sí que admirava la seva jove, la Carlina, perquè sempre deia que era la nou vinguda a la família i podia treballar en una escola fent d’administrativa, ja que presumia d’estudis i això l’enorgullia.

      – Com explica que un diari, que acostuma a estar en una prestatgeria d’una saleta d’estar o un dormitori, anés a parar al lavabo?

      – Estic tan sorpresa com vostès. No l’hi sabria explicar.

      – Seria possible que algú el forcés a portar aquest artefacte per simular una causa accidental en la mort?

      – No ho crec.

      – Llavors, com explica que ell estigués vestit a la banyera, amb un diari camuflat per la tapa d’un bidet? No troba que es rocambolesc el cas?

      – Sí, ho sé, però es que jo no en tenia constància d’aquest diari. Potser escrivia les memòries de jove, que sé jo! Quan va fer el servei militar, quan fa lluitar al front durant la guerra civil o quan era un infant, en la seva època d’estudiant a l’acadèmia del poble,... Estic molt perduda – diu la Rosalia amb veu entretallada per l’impacte de la pregunta.

      – El seu marit tenia amants?

      – Que jo sàpiga, no. Bé, coneixia a moltes dones del poble, és cert i algunes males llengües deien que les empaitava, però d’això a que sigui veritat, n’hi va un bon tros!

      – Bé, parlem del seu estat de salut. Com es trobava últimament?

      – El mes passat, la meva filla gran, la Paulina, se’l va emportar a Barcelona. Deia que el trobava estrany, com desganat, deprimit, amb molèsties que la feien sospitar que estava malalt.

      – I li varen fer proves?

      – Sí, unes quantes.

      – I què varen detectar els metges?

      – un principi de tumor benigne al fetge, però res greu.

      – No varen decidir operar-lo?

      – No, per conveni familiar es va optar per mantenir-lo al marge d’una notícia tan dramàtica i va tornar cap a Manlleu.

      – D’acord, senyora Ribó. El meu company, en Martí, l’acompanyarà fins a casa. Gràcies pel seu temps.

      – Però, esperi, ara què passarà amb mi?

      – Tranquil·la senyora. De moment, estem compilant declaracions en el nostre arxiu de dades i no podem determinar res que sigui definitori però la mantindrem al corrent de les novetats que s’avinguin.

      Capítol 7

      El mes d’agost de 2003, dos anys abans de la mort d’en Maurici, en Robert i l’Eusebi varen tenir una enganxada molt forta pel tema de l’herència. El problema però, va complicar-se quan va obligar a fer pujar la Paulina i en Jordi des de Barcelona a fi que confessessin perquè anaven cada any a estiuejar a Sant Bartomeu amb els pares. L’Eusebi i la Sofia, avars i envejosos a més no poder, no podien concebre que la Paulina no volgués expropiar al seu pare del patrimoni al·legat. No podien entendre que la Paulina fos desinteressada, altruista i a la vegada tan fleuma i pàmfila, en segons quins casos.

      Davant d’una picabaralla a Hostalets que semblava eternitzar-se, la Sofia i en Jordi conspiraven contra en Maurici, un home ja delicat de salut física pel pas del temps. Es varen distanciar dels tres fills i varen sortir a la terrassa per parlar més anca plens:

      – No has notat que últimament en Maurici està més prim des d’aquests anys que ha viscut a poble amb en Robert i la Carlina?

      – Sí, aquests pencos segur que no el cuiden gens. La Carlina no és un bon partit per en Robert.

      – Jo també ho penso – contestà la Sofia – no hauria de formar part de la família.

      – Però ara ja és massa tard – va dir en Jordi.

      – Per què? – va rebatre la Sofia – encara podem convèncer en Maurici, a fi que impugni el testament.

      – Però, què pretens? – respongué en Jordi. Que l’entabanem perquè es retracti davant d’un document que ja fa temps que va legalitzar i constatar per escrit com a servible i funcional?

      – És l’única sortida que veig – contestà la Sofia – aquesta dona, la Carlina, els ha esporuguit a tots. Jo crec que abans de casar-se amb en Robert ja tenia un pla.

      – Quina mena de pla?

      – Terres, propietats, capital monetari, targetes de crèdit,.. vaja.. tot el seu medi de subsistència – respongué amb energia la Sofia.

      – Creus que la Carlina seria capaç de...subornar-lo?

      – I tant –digué convençuda la Sofia –si no perquè creus que el vol a casa? Perquè ella no es preocupa pel benestar del matrimoni Ribó, però sí que vol els seus quartos. Ella és una dona de classe, de manicura impecable, maquillatge d’etiqueta, aspecte clamorós... però els sogres de criats i a passar gana.

      – I què creus que hauríem de fer? – digué en Jordi – els sogres semblen decidits a acollir-los de per vida a casa, perquè els cuidin a canvi de la cessió del testament.

      – Hem de parlar amb en Robert –va proposar la Sofia – Ja sé que ell no pinta res, que la Carlina el governa a la seva voluntat. Per ella, el seu home és un titella, un ninot de drap a qui es pot enredar amb facilitat.

      – El nostre filtre és la Paulina, la teva dona – va dir la Sofia – ella pot fer de mediadora entre els dos germans perquè arribin a un consens.

      – Jo, per la meva part, estic d’acord en què es faci justícia – prosseguí en Jordi.

      – Si convencem la Paulina que els seus pares estant sent explotats, laboralment torturats i comandats per una nora que només enveja tenir un pis de categoria, luxes afegits i gent que estigui disposada a satisfer els seus capricis, potser la Paulina parlarà amb el seu pare i el pot fer canviar de parer – va continuar la Sofia.

      – O sigui que em dius que jo, com a marit, persuadeixi la meva dona?

      – Perquè les escriptures notarials estiguin al nostre favor, doncs sí.

      El que en Jordi ignorà es que la Sofia havia planejat una trama, perquè ella i l’Eusebi fossin els únics hereus. Amb aquesta estratègia, desprès de parlar amb en Jordi, volia que la Carlina i en Robert es separessin i ells poguessin anar a notari i canviar la potestat exclusiva del testament a partir d’una nova titularitat.

      La Sofia sempre ha criticat la Carlina però la primera no es cap santedat. Una dona amb conductes damnificadores, molt destructives i corrosives a qui no l’importa tacar-se les mans de sang si un feix de bitllets és arreplegat. La Sofia té una germana, l’Àngela, més jove, una solterona completament manipulada. L’Àngela no podrà mai formar una família, li està desaprovat aquest intent. La germana s’hi oposa a cort obert, perquè sempre ha pensat que l’Àngela i en Robert podrien ser la parelleta estel·lar de la comarca. Ves per on! Quina estratagema més ben ideada! Per la Sofia aquells són dos beneits que no tenen on caure morts. Uns desgraciats, fràgils, susceptibles, sense agalles, de qui apropiar-se per tenir el cent per cent dels béns mobles i immobles. Una manera enginyosa d’apoderar-se de les pertinències d’en Maurici, després d’allunyar la Carlina de la família.

      Quan la Paulina va saber la conversa que varen tenir els dos fills polítics va posar el crit al cel. Ella no s’embrancaria en aquell joc brut:

      – Però brut, perquè? – rondinà en Jordi cabut i sorrut.

      – Perquè soc una dona lleial i honrada, per damunt de tot. Mai trairia la decisió del meu pare.

      – Però no veus que el teu pare ja és un traïdor de