L'ombra de la veritat. Mònica Arias Llorens

i allunyar-nos de les seves intencions delictives – diu la comissària Roig.

      En totes les imatges, en Maurici té la pell morada. Hi ha zones en la part occipital del crani en què petits impactes denoten que hi ha hagut una bona trompada al encastar-se contra en plat de dutxa.

      – En canvi – prossegueix la comissària – aquestes marques de cops tan evidents, com ja va dir el forense, poden revelar que ell mateix va perdre la consciència i va caure enrere, fruit d’un desmai, per acabar provocant lesions insignificants a la dermis.

      – Així estem com al principi, en punt mort –confirma l’Arnau –no podem determinar si ha anat al bany pels seus propis mitjans o ha estat amenaçat de mort i l’han arrossegat fins allí per procedir a l’homicidi.

      – Estic convençuda - diu la comissària – que algun familiar està implicat en aquest crim, que en aparença fa reflectir un mena de simulacre, d’acte il·lusori.

      – Però com pot estar tan segura que es tracta d’un assassinat? Contradiu en Martí – podria tractar-se d’una baixada de sucre, una lipotímia, manca d’irrigació al cervell. Que sé jo! en Maurici Ribó tenia problemes de salut.

      – Sí, ja ho sé això. La seva dona ens ho va confirmar –reconeix la comissària – però hem de saber si algú de l’escala va sentir quelcom abans de les onze hores o si el pany es va forçar o algú va intentar emetre alguna mena de soroll, i així podrem de deixar de contemplar la víctima com algú que ha sofert una mort involuntària.

      – Llavors, creu oportú que tornem a parlar amb la Teresa Morera? – pregunta l’Arnau.

      – Sí, i amb en Robert i l’Eusebi els dos fills. Necessitarem una llista de tota la comunitat de veïns de l’escala, on vivia en senyor Ribó. – conclou la Comissària.

      – Martí, podries mirar la base de dades i a través del programa digital consultar la guia de telèfons del carrer de la Passió, número cinc?

      – Sí, i tant. Ara m’hi poso.

      Quatre taules rectangulars conformen el despatx local de la plana de Vic. Tres d’elles estan destinades a la recerca d’informació amb computadores connectades a un servidor. A la quarta taula és on la comissària rep els resultats de tots els casos que se l’hi encomanen i ratifica, a través de la correspondència arxivada, el grau de veracitat de cada document administratiu que arriba a les seves mans.

      La comissària Roig té cinquanta-cinc anys i porta treballant en el gremi policial més de trenta anys, però mai s’havia trobat amb un cas, en què tots els presumptes sospitosos tinguessin refermada una bona coartada que es pogués corroborar. Ella és una dona meticulosa, estricta, que treballa amb rigor i duresa professional i aquesta vegada tampoc pensava desmarcar-se en la seva veterania com a fruit de molts anys de trajectòria.

      – Un cop tinguem el llistat de telèfons del carrer de Manlleu, haurem de fer unes quantes visites, ja que no sabem, d’entrada, si tots els veïns estaran localitzables.

      – Ja he trobat els noms i telèfons – diu en Martí – proposo, però fer una trucada prèvia abans de presentar-nos i, així no fem el viatge envà.

      – Bona pensada, company – riu la comissària – cada cop en tornes més enginyós i profitós.

      – Al costat d’una mestra com vostè, és normal – afirma en Martí. sempre a les seves ordres, el sentit de la responsabilitat i l’eficiència davant totes les tasques a realitzar són encomanadisses.

      – Tot un compliment! – bromeja la comissària – parlaré amb el Cap, perquè us faci a tots un augment de sou. Tan aplicadets us mereixeu un bon incentiu econòmic.

      – Doncs sí que seria tot un detall – respon engrescat l’Arnau sense apartar els ulls de la pantalla, en què el projector va descobrint les diferències i coincidències físiques de la víctima.

      El cas d’en Maurici, de moment, continua enfosquit per un cúmul d’incògnites. Els resultats de les empremtes que van arribant al Departament Central no acaben destapant l’entrellat tan enrevessat i dificultós. En Martí, en Roger, en Pau i la comissària Roig cada cop estan més convençuts que el nus complicat de la qüestió prové del fet que l’homicida no va tenir la necessitat de deixar marques dactilars damunt l’uniforme de la víctima, encara que això no exclou de tenir un índex de culpabilitat sobre l’acte criminal. Senzillament, podria tractar-se d’un encobriment que la persona o persones implicades pretenen emmascarar per confondre les desvelades, que van reflectint-se a través del fet d’enllaçar caps i fets coincidents.

      Capítol 9

      Son dos quarts de dotze del matí del dia 31 d’octubre de 2005. La comissària Roig ja té tots els contactes de la porteria on viuen els Ribó, però abans d’interrogar el veïnat, vol tenir una entrevista amb en Robert, el fill petit de la família.

      – Em sembla que la resta del matí estaré fora. Aniré a Manlleu a fer una visita a en Robert Ribó. El vaig a trucar ara mateix.

      – Vol dir que en traurem aigua clara? – pregunta dubtós l’Arnau. Els seus fills semblen una mica desentesos, com si no tinguessin gran cosa a amagar.

      – Jo no penso el mateix – respon la comissària – El dia de la mort és cert que el senyor Ribó estava sol a casa i tots tenen un mòbil per abrigar-se i justificar la seva absència, però no trobes estrany que en hores intempestives, de quatre residents que habiten el pis, justament el més longeu, que coincideix amb el mort, romangui completament sol?

      – No, es clar. Ben mirat és estrany. L’esposa no podia estar fent gestions a les deu o onze de la nit.

      – Però sí sortir abans de casa amb algun pretext després de dir-li al marit que no s’amoïnés si arribava tard.

      – On vol anar a parar?

      – De moment no gaire enlloc. Estic pensant en veu alta. Tot apunta a que la mort sembla estigui, a primera impressió, lligada a una causa fisiològica, algun òrgan afectat per la presa d’algun aliment en mal estat, algun estat d’hipotèrmia brusca, un rodament de cap que l’hagués fet caure...

      Tot això no pot ser demostrable fàcilment menys el fet d’haver estat intoxicat.

      – I què pretén extreure de la boca d’en Robert?

      – No ho tinc molt clar. Però aquesta família és desestructurada. Hi ha peces del trencaclosques que desencaixen i no poden encertar-se perquè m’oloro que si en Maurici estava vivint amb el fill i la nora...

      – És perquè estava delicat de salut. No és un bon motiu? - Pregunta en Martí des del seu taulell.

      – No, la història es remunta en una època més endarrerida, n’estic gairebé segura – contesta la comissària.

      – Aleshores, creu que el fill petit té alguna relació amb l’escenari del crim? – inquireix atònit l’Arnau.

      – És massa precipitat extreure conclusions, però crec que aquest gest d’hospitalitat està lligat a un motiu en què l’ànim de lucre s’interposa.

      El telèfon sona mentre en Robert espera uns segons abans no interfereix en la línia:

      – Bon dia, soc la comissària Roig. Havia pensat que podria venir a casa seva per fer-li unes preguntes però ben mirat, estaria bé que s’apropés a comissaria quan plegui de la feina.

      – Bé, ara m’agafa conduint. Soc transportista de productes congelats. Vaig cap a Torelló.

      – No es preocupi. A quina hora li va bé que ens veiem, cap a les dues?

      – Disposo d’una hora per dinar. D’acord, puc venir al seu despatx – diu en Robert.

      – Fem una cosa millor, Vostè va a casa a dinar?

      – Depèn del dia, normalment sí. La meva mare té tot el tiberi gairebé cuinat i