L'ombra de la veritat. Mònica Arias Llorens

poder emetre un veredicte a partir d’enllaços i pistes correlatives.

      La Comissària penja el telèfon i li demana a l’Arnau que porti a impremta el document físic i el diari que tenen a l’oficina. Els de grafologia ja n’han fet un escàner per determinar el tipus d’alfabet i també el contingut dels símbols representats en caràcters gràfics però la comissària vol tenir el document accessible per poder-lo rellegir i ponderar alguna clau que la pugui empènyer a estar més a prop de les intencions d’una ment pertorbadora, producte d’un ésser maquiavèl·lic que mata a sang freda.

      – El tinc arxivat a un processador de textos –respon l’Arnau – amb una aproximació d’imatge les grafies es veuen en 3D gairebé, però l’habilitat per poder entendre el que escriu és tota una odissea.

      – Està escrit en català? Pregunta en Martí.

      – Segons els del departament grafològic sí, sense cap dubte – diu la comissària.

      En Maurici era un home fincat a les arrels d’un català osonenc molt marcat.

      – Sí, però fixis amb l’asimetria de les lletres, totes estan com encorbades i les grafies tenen formes en què l’alfabet no presenta indicis de ser emprat en llengua hispànica o catalana.

      – Fes el que t’he dit. Imprimeix-me’n un de sol. Jo li donaré un cop d’ull personalment. De moment m’emporto l’original ara quan vagi a parlar amb el Robert Ribó.

      – D’acord. Ara ho faig.

      – I truca a investigació grafològica. A veure si tenen alguna dada concloent i rellevant, per apropar-nos més al criminal talp.

      El migdia adopta un clima càlid i ple d’humitat que va quallant lentament, però amb virulència. Mentre la comissària va de camí cap a Manlleu, contempla la carretera amb unes plapes de boirina que apuntalen a través de l’horitzó i provoquen una visibilitat borrosa. L’aire és tebi, però en època de tardor, es podria dir que és fred, tirant a gèlid. Normalment a Sant Bartomeu, durant la temporada de tardor, els cims de muntanya estan arrebossats de neu i la blancúria que deixen desprendre es digna d’emmarcament fotogràfic. La plana de Vic, no obstant no tenir una latitud tan diferenciable, es veu afectada pels canvis sobtats d’una constant tèrmica variable. La boirina és discreta, però s’acaba convertint en una massa de densitat sòlida, en què la capacitat d’albirar a una distància mitjana es fa complicada. La comissària però, condueix amb prudència. Sent com la ràfega de vent va fent gronxar l’arbreda que enquadra les voreres i ella també comença a sentir calfreds pel cos i decideix connectar la calefacció al cotxe.

      A contrallum, un sol empal·lidit procura fer desenfocar les imatges nítides i, al destorbar-la, agafa les ulleres de sol que sempre duu al costat del canvi de marxes. Tot el trajecte de tres quilòmetres el seu cervell va barrinant amb lentitud la complexitat del cas que té entre mans. És massa fàcil creure que ningú més es trobava present quan en Maurici cau a la dutxa i a sobre amb roba. Algú l’havia de coaccionar, d’arrossegar-lo cap allí i, en cas d’anar-hi sol, algun tipus d’extorsió implícita hauria volgut posar en perill la vida d’en Maurici Ribó. Si la defunció no és accidental, podríem parlar de violència de gènere per una usurpació de propietats que, amb una desesperació desmesurada i una avidesa famèlica, fos desprès de tot tipus de béns. Tot seguit, aquest presumpte autor del delicte el podia fer embogir fins al punt que en Maurici desemboqués al lavabo, es tanqués amb forrellat i el criminal desbloquegés la tanca i l’empentés, fins a caure dins el plat de dutxa. La comissària cada cop té més clar, amb més lucidesa, que la causa està monitoritzada per una ment reflexiva que sap com fer brollar el cap als criminòlegs per desviar-los de l’objectiu a emmanillar l’homicida i fer-lo complir condemna a cadena perpètua per la gravetat del crim: intencionat, programat, amb una subtilesa i un filar prim des dels inicis i sense deixar cap rastre, per revocar proves que focalitzin l’atenció cap a un implicat en una trama d’assassinat per venjança. Venjança!! De cop, la comissària Roig té una bombeta intermitent al cervell que no deixa de bombejar aquesta paraula que sembla artificiosa, però no menys dotada de veracitat. Però qui voldria venjar-se d’un pobre vell que ja té la cama a l’altre barri? Un home que sembla ha pencat com un burro tota la seva vida sense gemegar, sense protestar ni lamentar-se d’haver tingut una vida penitenciària. Un home que no té pretensions ni objectius que puguin ser susceptibles a envejar per a tercers.

      En Maurici sempre ha suat de valent per poder mantenir una família amb un estat de precarietat notable i ara sembla com si quelcom l’empenyés a ser destituït del seu càrrec de patriarca, a més de sustentador de la llar una mica entristida per membres amb contradiccions i conflictes difícils de solucionar.

      La comissària continua donant voltes al seu cap sobre les possibilitats de conduir en Maurici cap a una mort indesitjable i tan brutal. Fa basarda pensar en els enemics que podia haver compilat amb el pas de les dècades. A comissaria, molts crims han estat resolts, perquè s’han trobat els inductors de l’homicidi, que volien una revenja amb la víctima per obtenir metalls preciosos, diners, pintures valorades a un cost elevat i mercaderia traduïda en espècies. Altres però, mai han pogut ressorgir a la llum, ja que s’han hagut de tancar per falta de proves no demostrables amb fiabilitat i garantia d’existència. La comissària Roig, mentre està arribant a la cruïlla de Manlleu, a una velocitat molt minorada, recorda el cas d’un home semblant a l’edat d’en Maurici, el qual va ser expropiat del seu patrimoni, però no abans torturat i massacrat per una parella de cosins germans. Déu meu! es diu ella gratant-se el front, mentre la boirina cada cop més espessa gairebé li entela els vidres davanters. El patrimoni, es clar, alguna relació, alguna cosa implícita hi ha de figurar, perquè un home ja gran, que ha transcendit a moltes peripècies, calumnies, traïcions i infortunis hagi de ser liquidat d’un dia per l’altre sense motiu ni una justificació explicativa aparent. Tanmateix, però l’home ha estat un amant de la feina de mena. Algú que no s’ha adormit a la palla, per aconseguir que tothom tingués un plat a taula ben calentó i de força qualitat nutricional. La seva mort, en cas de ser fortuïta, també podria tenir un argument sòlid i especificatiu, perquè la salut d’en Maurici sofria un desgast, una mena d’esgotament vital que l’hauria conduït cap a una mort súbdita, impertinent i turmentosa. La lògica més elemental podria annexar-se a aquesta última raó: un home de salut afeblida, amb un tumor benigne totalment reconegut, que abandona el món, perquè els seus òrgans, teixits, massa òssia, músculs i cèl·lules ja no es poden regenerar. En canvi, aquest últim raonament sembla massa simplista, massa senzill per ser recollit com a fonament irrefutable, pensa la comissària Roig, quan, després de donar moltes voltes i circumval·lar pel centre de Manlleu, troba en un solar al aire lliure una plaça que li permet aparcar el cotxe. Es posa a peu dret i amb el botó de les claus, prem el tancament centralitzat que fa assegurar la tanca hermètica de les portes. No li costa gens trobar l’adreça. És força a prop del pàrquing del carrer, en què pot estacionar el vehicle. El seu pas és vigorós, enèrgic, amb una predisposició inevitable a voler comprendre el fenomen que ha arrossegat el senyor Ribó a la tomba, sense cap argument que la convenci. Truca per l’intèrfon mentre espera gairebé dos minuts a què el fill petit dels Ribó respongui, amb una veu que deixa caure una sonoritat en el to que quasi sobresalta la comissària:

      – Digui? – pregunta en Robert.

      – Soc la comissària Roig. Recorda que tenim una cita pendent?

      – Clar, i tant, pugi.

      Des de la porteria la porta és empesa per la policia. Només en entrar, es veu com és de rònec el vestíbul; unes parets de pintures que s’estan humitejant per la de capes de necessiten com a aliment primari i aconseguir, així, un estat decent. Les esquerdes que hi ha al sostre i a les bandes de suport són protuberants i el flaire que es desprèn és una mica ofensiu i malmet l’olfacte a l’hora de respirar. La comissària s’adona que l’ascensor està espatllat. Quina mala sort! Pensa. Ara toca fer de gimnàstica i pujar a peu fins el cinquè pis. Bé, no hi ha problema.

      Mentre creua el passadís veu que a la banda dreta un taulell de gruix macís, tot fet de fusta de roure, presideix la cantonada completament