L'ombra de la veritat. Mònica Arias Llorens

i ha de tornar a la feina – reconeix la comissària - però necessito que em confirmi una cosa.

      – Endavant, pregunti breument el que vulgui – contesta irritable en Robert. Ja començava a estar fins els nassos de tantes preguntes, en què ell intuïa que amagaven una intencionalitat acusatòria – I sí, és veritat que estic fent tard...

      – Coneix aquest diari? Agafi’l sis plau i digui’m si creu que el redactor és el seu pare.

      En Robert s’aixeca del sofà amb impetuositat i l’agafa sense gaire convicció

      – No, no l’havia vist mai, d’on ha sortit?

      – El dia que vàrem trobar el cadàver al lavabo part de la portada del llibret sobresortia de la tapa del bidet. Vostè creu que va anar a parar allí per casualitat o creu que algú amb mala fe el va col·locar per intentar atordir la recerca i captura d’un presumpte culpable d’un crim premeditat?

      En Robert no dona crèdit al que sent. Els braços li comencen a fer moviments desenfrenats, mentre protesta davant del comentari, per ell, taxatiu i atacant .

      – No sé què vol que li digui exactament comissària, però jo no he fet res. Aquest diari el desconeixia. No tenia constància que estava paginat amb dates i paràgrafs que soc incapaç d’entendre.

      – Té raó. Semblen jeroglífics, que gairebé només un criptòleg podria descodificar. Però a part d’aquestes grafies simbòliques esborronades pel pas del temps i escrites amb un grau d’enteniment pèssim, no comparteix amb mi la possibilitat que algú volgués fer-nos creure que el seu pare havia anat al lavabo a vomitar perquè sentia vertigen o marejos amb el llibret a les mans i, de sobte, s’espanta i decideix estirar-se al plat de dutxa per alleugerir els efectes de lipotímia?

      – No ho sé. Jo aquell dia era a casa del meu germà, l’Eusebi.

      – I perquè no era a casa amb els seus pares?

      – Estic obligat a contestar aquesta pregunta?

      – Sí, encara que no declari davant d’un tribunal sota jurament, l’interrogatori s’ha de reconsiderar vàlid i apte per recavar proves que ens portin al punt de partida, abans de produir-se la mort.

      En Robert obre la boca i deixà anar uns sospirs discrets. Esbufega, perquè se sent atrafegat. Tantes preguntes li provoquen males vibracions.

      – D’acord, el meu pare havia signat un acord sota notari.

      – Quina mena d’acord?

      – Era un pacte familiar en què a voluntat em cedia la casa pairal quan fos mort a canvi que l’adoptés a casa després del trasllat a Manlleu.

      – I aquest pacte està formalitzat per escrit?

      – Sí, el notari va fer testament però de fet jo no l’he vist mai físicament.

      – I com és que el seu germà en tenia constància d’aquesta maniobra si el seu pare només havia acordat que vostè seria l’únic titular hereditari i no n’havia fet declaració pública?

      – Bueno, – tornava a estremir-se de por, vergonya i vacil·lació – quan vivíem a Sant Bartomeu i el meu germà ens visitava, sempre em preguntava si jo tenia el testament del meu pare, si me n’havia apropiat.

      – I què li responia?

      – Que no, evidentment. El meu pare el tenia guardat i no en faria ús fins que sabés que la seva mort s’apropava.

      – Però vostè pel que explica, ja sabia que seria l’hereu primogènit, l’únic que podria manipular les escriptures o em confonc?

      – Sí, ho sabia, però no vaig forçar mai el meu pare a prendre aquella decisió... Jo ignorava el que ell tenia en ment.

      – N’està completament segur?

      – Es clar, com s’atreveix? - En Robert començava a alçar el to de veu. El seu grau d’alteració anava creixent significativament – Faig tard, hauria d’anar tirant...

      – Perfecte, però vull programar-li una nova cita amb el seu germà a l’oficina. Aquesta entrevista no ha quedat tancada. Hi ha moltes escletxes que apunten cap a una direcció que sembla indicar que la mort del seu pare és un parany, una trampa enganyosa, programada des dels inicis per assolir un objectiu molt concret.

      – No puc escoltar-la més, ho sento. M’estic sentint ofès i acusat. No és just. Li garanteixo que m’estimava el meu pare amb bogeria, per això el vaig voler acollir.

      – Això ja ho comprovarem, no en tingui cap dubte. No cal que m’acompanyi, ja sé on és la porta.

      La policia agafa el diari amb l’esperança que ha extret informació que pot ser reveladora i prou eficaç per desembussar l’entramat de peces que encara estan força escampades, desordenades, molt disperses. Tanca la porta amb un cop brusc i baixa les escales amb un bri més dinamitzat.

      Capítol 10

      L’any 2004 les vacances d’estiu a Sant Bartomeu deixen un regust de boca amargant. La Paulina passa el mes d’agost a casa dels seus pares, com acostuma a fer cada any. La companyia que els proporciona és gratificadora, compensatòria i extremadament inigualable. En Maurici i la Rosalia agraeixen les estones de enraonia amb la seva filla gran, la qual sempre està a l’aguait de la integritat i la seguretat dels seus progenitors. La Glòria, també decideix acompanyar la seva mare en l’estància temporal a poble. La noia va a l’institut San Ferran, una acadèmia concertada, en què es sent bastant acoblada, ja que va seguint amb correcció els paràmetres indicadors d’un aprenentatge ortodox, en les matèries que se li assignen. Ella té preferència pels temes lingüístics i, igual que la Paulina de jove, ella avorreix les matemàtiques. Les fórmules aritmètiques, les equacions, els logaritmes i aquells problemes de càlcul que s’han de resoldre amb incògnites força complexes l’atabalen i sobreexcedeixen la seva paciència. La néta dels Ribó però, és aplicada. Gairebé any rere any sobrepassa la mitjana ponderada de l’aprovat. Les seves qualificacions tenen una puntuació mínima de notable i els pares, en aquest sentit, tot i no fer safareig popular, es senten satisfets pels resultats de la filla. S’ha de dir, no obstant això, en Jordi es mostra desentès davant el grau de culturització i sapiència en procés d’evolució de la seva filla. El pare no acaba de valorar les institucions escolars com alternatives, que encarrilen el jovent cap a un futur laboral prometedor, en termes de competitivitat i d’eficiència. L’home, curt de mires i de mentalitat que s’apropa a l’obsolescència, no valora el mèrit dels docents que comuniquen el seu saber, fruit d’hores d’estudi, de lectura i d’assimilació de continguts per ser grans transmissors gràcies a la persistència i abnegació durant la carrera de magisteri.

      La Paulina, en canvi, sempre estimula la Glòria a que es recicli, a no quedar-se encallada ni conformada en el que ja hagi après. Per la mare, la qual a poble no va tenir els mitjans econòmics, per poder accedir en el procés d’aprenentatge formatiu, vol un futur per a la filla completament antagònic. És partidària que no deixi per demà el que es pugui fer avui. En altres paraules, la Paulina considera imperant que la Glòria estigui centrada i concentrada en assolir el seu objectiu: arribar a ser una futura promesa en el camp de la bioquímica. Sembla contradictori, ja que la literatura, els idiomes i la història contemporània i la inicial inclinació per la puericultura són camps d’estudi que més l’exalten, en canvi, tot el que està relacionat amb la psicofarmacologia, la biogenètica i les fórmules químiques que constitueixen ser els components essencials per l’elaboració dels fàrmacs, aquell any comença a adonar-se que la fascinen. Treballar en un laboratori, a porta tancada, analitzant, fent proves amb espècimens animals, testant la qualitat de les essències i comprovant l’eficàcia i la resposta regeneradora dels cossos dels usuaris que, posteriorment, consumiran el producte final, per ella es tracta d’un càrrec gairebé honorífic.

      Aquell estiu a pagès no podia trencar amb l’excepcionalitat d’unes notes exímies, impecables, que transgredien els barems de la mitjana social. Tot i estar a Sant