L'ombra de la veritat. Mònica Arias Llorens

verbal. La Glòria l’escoltava i al principi es sentia empesa perquè, a vegades, somiava en la possibilitat de treballar en una banca local, però, després del primer flaix mental que albirava, la feina dedicada a poder fer d’educadora i instructora de canalla, que són verges de lletra, però àvids cap a la descoberta de nous àmbits didàctics, la fascinava.

      La mort de l’avi, tan imprevisible però l’havia trastornat bastant. La noia havia estat tota la setmana a Quirze de Besora perquè es celebrava una competició al aire lliure; una mena d’exposició de quadres de diferents artistes de belles arts; més aviat, gent que practicava la tècnica de l’aquarel·la faria una exhibició en què es remuneraria el guanyador final amb un premi de cent euros.

      Després del desplegament de pintures a la Plaça Major de Vic es faria ball i la Glòria havia demanat permís als pares per anar amb una veïna de Sant Bartomeu.

      – Reina, t’he de donar una notícia greu, molt trista – li va dir la mare quan ella era a casa de la Inés, la seva amiga, per esmorzar juntes – el teu avi és mort. L’han trobat a la nit al lavabo. Li han de fer l’autòpsia perquè no saben quina ha estat la raó fonamentada.

      La Glòria no donava crèdit; un munt de records s’amuntegaven dins el cervell de doneta ja formada. Tantes estones de xerrameca, amb un avi que semblava volia reconduir-la, perquè en un futur fos una dona de profit i ben reeducada i ara tot se n’anava a norris. De sobte, ja no el veuria mai més. Els ulls se li entelaven de llàgrimes i el seu oncle, en Robert, va ser qui després de dos dies de protocol de durada per l’exploració forense, la va recollir per dirigir-se cap al tanatori de la capital de Vic i reunir-se amb la resta de familiars i coneguts.

      L’enterrament va ser molt commovedor. Tots els veïns del poble de Sant Bartomeu, a més de coneguts de la comarca d’Osona, varen fer assistència. Hi havia unes sis-centes persones i molts plors desconsolats. La Rosalia semblava una primavera de sospirs entretallats per una plorera immensa. A l’església, el capellà va recitar una dedicatòria que la Glòria havia manuscrit en un foli, perquè fos depositada al taüt, a més de moltes corones de flors, que estaven impreses a nom de cosins, parents més llunyans, companys de localitat o, simplement, gent que sabia el renom d’en Maurici, tan popularitzat entre tots els presents del funeral. La Rosalia, després del comiat formal a l’eucaristia i el sermó del sacerdot en senyal de benedicció divina, no volia que els de la funerària s’enduguessin el fèretre.

      – El meu marit és viu, és viu! – anava cridant als quatre vents. - Res ni ningú ens ha de separar!

      – Senyora, apartis del mig. Aquest cos l’hem de portar al cementiri per enterrar-lo.

      La comissària Roig, en Roger i en Pau estaven també compareguts a la sagristia i, en veure la resistència tan acèrrima d’una dona que semblava volgués fer renéixer un cadàver que ja havia consumit l’últim respirar, van apropar-se i la comissària la va agafar per l’aixella amb força, malgrat l’oposició de la dona.

      – Deixi’m en pau! Vull acomiadar-me del meu marit, això és tot.

      – Senyora Ribó, està molt trasbalsada, vingui amb nosaltres, l’acompanyarem a casa si cal.

      – De cap manera, nooo! Jo he de velar per la salut del meu marit. - Començava a desvariejar.

      – Senyora, el seu marit ja no la pot escoltar. Ara descansa en pau i vostè també necessita reposar.

      – Porti’m al cementiri, si us plau – pregava la Rosalia.

      Tothom sortia de l’església abatut, pansit, com reflexiu, sense gaire esma per interactuar. Molta gent no concebia una mort tan estranya, tan atípica. En fileres, anaven desfilant cap al cementiri, en què una cosina germana d’en Maurici, l’Emilia, va començar a deixar les corones damunt de la que seria la làpida de la víctima. Els fills havien decidit que aquesta seria de marbre amb un epitafi daurat i gravat amb el nom i cognoms del difunt a més de la data de naixement i defunció.

      De moment, dos parents llunyans d’en Maurici, en Josep i en Joan, excavaven amb la pala el soc per poder enterrar el cos amb la caixa de fusta blindada. Aleshores, la Rosalia, tot d’una estrebada es va desprendre del braç de la comissària Roig i gairebé saltà dins l’orifici amb una fondària temerària, en senyal de voler reunir-se amb el seu marit.

      – Maurici, amor meu! No te’n vagis – bramava i bramava sense atur. - Jo soc aquí per acompanyar-te i vetllar per la teva supervivència.

      De poc li va anar que no rellisqués. La Paulina també al costat l’agafava com podia fins que la comissària va obligar-la a retirar-se del lloc de la cerimònia funerària. Els paletes, que ja havien creat un cau molt fondo perquè el cos d’en Maurici pogués encaixar, estaven crispats en escoltar la cantarella d’una Rosalia que aparentava haver perdut el nord i els papers. La Paulina i la seva tia, la Palmira la varen acompanyar en tot el procés de dol cerimonial fins que la comissària Roig va trucar un cotxe patrulla, perquè la portessin fins a casa i l’assistissin.

      S’ha de dir però que la comissària Roig estava cagadubtes. Observava a la curta distància la dona d’en Maurici i tenia el pressentiment que estava parodiant una escena en què el rol que protagonitzava era només això, un rol simulat. No sabia perquè. No tenia proves. Havia de descartar molts interrogants que s’afegien al final de cada pregunta que tenia en ment. El metge forense no havia trobar empremtes alienes a la roba tret de la solapa de la camisa d’en Maurici en què hi havia com un intent de voler-se-la descordar o protegir-se ell mateix d’alguna cosa.

      Capítol 8

      Al despatx del Departament Central havien portat l’informe del forense, amb algunes fotografies, en què la pell de la víctima resultava il·lesa: cap indici d’estrangulament, cap indici d’empentar-lo, de voler-lo agredir amb alguna arma blanca ni ofegar-lo a la dutxa.

      – Què estrany! – la comissària Roig havia arribat el dia després de l’enterrament molt puntual a l’oficina. A les set en punt començava a reformular hipòtesis i a rebutjar algunes insígnies que, segons ella, apuntalaven cap a poques revelacions.

      L’Arnau estava manipulant el programa informàtic, en què apareixia la víctima de Manlleu completament vestit alhora que s’emmarcava en cos nu a la cambra frigorífica de la unitat forense. Ell i la comissària anaven repassant cada detall, cada racó del cos d’en Maurici però com varen dir els de la científica que semblava una mort totalment accidental.

      La comissària Roig, però no contemplava a la lleugera aquella verificació.

      – És cert que no sembla que hi hagi hagut un forcejament manual. La víctima no presenta símptomes de rebel·lió, de revolta. No hi ha cap efecte rebot, en què el senyor Ribó volgués evitar una imposició de mans per part de l’agressor. No hi ha cap signe d’autodefensa, d’atur davant d’un atac imminent.

      – Llavors, què creu? Fixis en el coll de la camisa. Sembla rebregat, amb petites arrugues que, si aproximo més la imatge, diria que algú l’ha obligat a seure dins del plat de dutxa.

      – Ja, però no tenim empremtes dactilars i això és precisament el que em fa ballar el cap.

      – La víctima d’entrada està vestit i certament dona la impressió com si es volgués despullar per anar-se a fer un bany ràpid – confirma l’Arnau.

      En aquell moment, entren el Martí i en Ferran, un subdelegat del Departament d’investigació de la policia científica.

      – Tenim novetats. Al clatell, la víctima tenia una espècie d’hematoma superficial. Les fotografies del inspector forense ho corroboren.

      D’immediat, l’Arnau torna a reactivar el programa a l’ordinador i mira amb exactitud els impactes que en Maurici mostra a l’epidermis. La Comissària, en canvi, refusa que aquesta prova hagi pogut tenir correspondència amb la mort.

      – Segons el testimoni de la Rosalia, en Maurici tenia un tumor benigne al fetge i això podria comportar que la seva pell tingués canvis dràstics en el