Les muses. Jordi Cussà

sobre les intencions veritables del rei català i els seus consellers. D’entrada li vaig pregar que no em forcés a trair aquell que, fet i fotut, era el meu rei. Però ell em va regirar l’argument assegurant que l’objectiu final era evitar l’escabetxada mútua, una veritable gesta que beneficiaria ambdós reis i tots els seus súbdits. Reconec que em va convèncer.

      En el context polític, l’infant Alfons de Castella tenia una espina clavada arran del setge contra Alzira, perquè no havia aconseguit conquerir la plaça. Dos anys més tard, va atacar Xàtiva amb tanta perseverança que de poc no provoca la guerra. Al capdavall, en tot cas, va aconseguir que Jaume I acceptés negociar un tractat de pau per delimitar la frontera. Com en tots els tractats d’aquesta mena, va haver-hi un pilot d’estira-i-arronses, i algun moment de crisi en què l’espectre de Mart i dels seus gossos planava damunt dels campaments.

      A part del dia de la rúbrica final, només vaig veure els dos cabdills ungits en dues ocasions, i era molt il·lustratiu la manera com s’estudiaven, s’adulaven o es desafiaven. Jaume I, també conegut com el Conqueridor, tenia trenta-sis anys i es veia amb cor, efectivament, de conquerir mig món. Mentre que l’infant Alfons de Castella només en tenia vint-i-dos i en conseqüència l’ambicionava tot, per poc que pogués. Dit en altres paraules, tots dos creien que el tractat d’Almirra els serviria per fer les paus en present durant un temps, però que més d’hora o més tard es retrobarien en guerra oberta.

      Fos com fos, el 26 de març de 1244, el rei català i l’infant castellà van signar solemnement el tractat d’Almirra al campament del mateix nom, vora la vila de Biar. A més de la frontera entre els regnes, també estipulava que la infanta Violant d’Aragó i d’Hongria, la pubilla de Jaume I, que aleshores tenia vuit anys, es prometia en esposalles amb l’infant i hereu de Castella. Tothom semblava acceptablement content (a la promesa ningú l’hi devia preguntar res), i els dos seguicis es van preparar per emprendre el retorn després de la celebració de rigor, que potser no acontentava ni el Rei ni l’Infant, però omplia d’esperança tots els soldats en particular i tots els súbdits en general.

      Aquella tarda o la de l’endemà, com moltes quan podia, vaig passejar a cavall fins al riu per esperar la màgia de la posta gaudint d’un esquinçall de poesia (l’Infant havia començat a escriure’n i sovint me’n demanava l’opinió), però sobretot dels versos hipnòtics de l’aigua. Quan l’astre ja s’amagava, i jo em preguntava per què traçava circumferències irregulars però cícliques i gairebé idèntiques al voltant de la Terra, vaig tornar cap al cavall, a deu passes de distància. Tot d’una, vaig sentir un cop tou però fort a la nuca (probablement un saquet de sorra), i vaig caure a terra com un titella sense cordill. Amb l’última guspira de consciència, em vaig dir que per fi descobriria l’enigma de la mort, que sempre m’havia encuriosit més que cap (a excepció de la Santíssima Trinitat quan encara hi creia).

      En part, va ser pitjor que una mort ràpida gairebé indolora: quan una campana propera i enrogallada anunciava la mitjanit, em vaig despertar sol i ferit, amb una enrampada que m’escruixia el cervell, dins una masmorra. Tenia dos pams de cel per respirall, i al cap d’una bona estona i molts gemecs, quan vaig ser capaç d’enfocar la mirada, vaig comptar fins a tres estels que em van animar força.

      Més enllà del cop estabornidor inicial, no m’havien violat ni capat ni maltractat, i només m’havien pres el punyal, el capell, la capa i les sabates. M’havien deixat sobre una llitotxa abrigat sota una manta bona, amb aigua per beure, pa i formatge per menjar, i un cubell per a les altres necessitats. No m’havien robat cap anell (en portava tres), ni la canellera de plata (regal de donya Juana Domínguez), ni el collaret d’or (regal de l’Infant en persona). Com que la nit seria llarga i no tenia res més a fer, la vaig passar cavil·lant. Que no m’haguessin matat ni malferit era un bon presagi, per descomptat: en principi em volien viu; que no m’haguessin robat, en canvi, podia indicar que no volien diners ni exigir un rescat, i això potser seria fatal.

      Com és normal, no vaig veure ni un pressentiment de llum fins que l’aurora es va convertir en una alba a vessar de sol. Estava dret vora la finestra, ensumant l’aire fresc del matí acabat de parir, mentre em forçava a empassar engrunes de formatge per fer callar els budells. Vaig sentir remor de passos i, tot seguit, el soroll de ferro rovellat grinyolant contra ferro encara més rovellat. La porta feixuga de la masmorra es va obrir de bat a bat i van entrar dos sentinelles armats amb llança i espasa. Dos més els van seguir amb teies enceses, i també es van arrambar. Finalment va entrar el protagonista de la trama i, quan va parlar, em vaig quedar mort. Almenys mort en vida.

      —No m’havies reconegut, eh, senyor abat?

      Era el bisbe inquisidor Nicolau, un malànima que havia amenaçat el meu cosí i m’havia amonestat a mi quan encara era l’abat de Badalona. L’havia vist més de dues vegades d’un tros lluny, entre els consellers de Jaume I, en les sessions en què pentinaven els rínxols del tractat amb l’infant Alfons i els seus consellers. A més de la distància i de no sentir-li mai la veu, no l’havia reconegut per dos motius: sempre anava vestit amb els colors del Papa, duia un vel davant del capell que li tapava mitja cara, i solia seure al costat del rei Jaume —que eclipsava qualsevol home que tingués a la vora—. Recordo que un dia vaig preguntar a l’Infant qui era i em va contestar que era una ànima cruel que, investida de l’autoritat de la Inquisició Papal amb el beneplàcit del Rei català, condemnava a la forca, a la foguera o a l’esquarterament qualsevol subjecte que considerés sospitós. De què, li vaig preguntar. Del que sigui, em va contestar l’Infant.

      Quan va aparèixer a la cel·la no duia capell ni vel i les flames de les teies em van revelar que tenia la meitat dreta de la cara cremada fins a l’esglai: la galta, l’orella, l’ull i la cella. L’impuls d’aquesta visió fou preguntar-li si també l’havien tirat a la foguera, però em vaig mossegar la llengua perquè no me la tallés.

      —Vós? Vós m’heu segrestat? Què preteneu de mi?

      —Vine, Ponç, anem a esmorzar. Aquest catau no és lloc per dialogar.

      —Jo, amb gent que m’agredeix i em rapta, només vull parlar de quan em tornarà la llibertat.

      —Doncs, vine. El més probable és que acabi purificant-te a la foguera per heretge, però mentre ho discutim guanyaràs temps. Potser al final em convenceràs de ser benèvol i et donaré un verí menys dolorós. —Quan ja sortia, es va girar amb un somriure trencat que em va horripilar encara més que aquells mots cruels.— Una dosi extraordinària d’aquella poció que t’agrada tant, eh? Aquesta fora una fi a desitjar amb devoció!

      Mentre em preguntava angoixat què cony sabia ell de la poció del Ciclop, vam recórrer dos passadissos llargs i dues escales curtes, i al final vam entrar a una estança gran i noble, amb una llar grandiosa al centre, una taula gran a una banda i una de més petita a l’altra. Ens vam asseure a la gran i ens van servir un esmorzar de prínceps. Ell menjava amb una certa dificultat, perquè la cremada li arribava fins a la comissura dels llavis, i jo menjava amb impulsos contradictoris: per una banda, hauria preferit morir de gana que acceptar l’hospitalitat d’aquell assassí ungit, però, per l’altra, no tenia ni idea de quan tornaria a veure teca bona en abundància.

      —Què voleu de mi, en realitat, senyor bisbe? —vaig murmurar, més emprenyat del que volia, quan ja havia apagat la roentor de la fam.

      —Poca cosa. Que tornis a abraçar la fe del Pare celestial, que acatis els dogmes de l’Església que el representa a la Terra..., i que em lliuris tots els documents que vas recuperar del casalot del teu cosí foll i heretge.

      —El casalot, ho sabeu de sobres, es va cremar fins a les arrels. Jo no vaig anar mai a regirar-ne les runes, ho juro, però no crec que hi quedés res de res i encara menys papers. Pel que fa a la fe i als dogmes...

      —Reflexiona què diràs, que t’hi jugues la foguera, Ponç.

      —Doncs no dic res més. Només voldria saber quin rescat preteneu a canvi d’alliberar-me.

      Va somriure amb aquella ganyota tortuosa i torturada capaç d’esgarrifar un mort, i vaig tornar a pensar que no me’n sortiria viu.