Les muses. Jordi Cussà

cosí ciclopi, no fos cas. Finalment hi vaig passar el Nadal més agredolç de tota la vida, de dol per la mare i fugit de l’Església, i m’hi vaig acomodar fins que la primavera va trucar a la porta. A canvi de l’hospitalitat, com que de diners no en volia de cap manera, li vaig regalar una còpia dels documents del Ciclop, que jo considerava una joia, però no sé si ell els va arribar a valorar degudament.

      El que sí que vam gaudir junts, un parell de nits, va ser la poció màgica que el meu cosí també m’havia deixat al pou (una mostra i la fórmula). Val a remarcar que aleshores vaig sospitar que potser me l’havia administrat en dosis xiques quan el visitava al casalot. No intentaré definir-ne amb paraules els efectes, perquè aquesta mena de droga il·lumina una esfera del cervell on no hi ha paraules, on les idees són tan pures i veloces com els llampecs, i només es poden atrapar a la pell fugaç de l’intel·lecte. O dit amb uns altres mots, a l’ànima irracional. Em conformaré apuntant que bàsicament vaig viure l’experiència debatent amb dos o tres personatges que eren jo mateix, però nascuts en altres terres i altres temps, i que tots junts confegíem una doctrina teològica atea, en la qual l’ull Déu desapareixia del triangle per deixar el lloc a dues pupil·les entrellaçades: la d’una dona i la d’un home.

      El meu amic i amfitrió, en canvi, es va passar hores i hores polsant l’arpa i el llaüt, bufant la flauta de pastor i la de tres becs, com si ell tot sol fos un grup musical que es replegava com un sac de gemecs. Tot i que em feia por que n’abusés, abans de marxar cap a Toledo via Conca, em va arrancar a còpia d’insistència la fórmula d’aquella màgia líquida. Però ja se sap que, fanàtics o ateus, cadascú es penja de la creu que li agrada més; si els manaires no l’hi claven abans, esclar.

      A Toledo, m’esperava una sorpresa del tot insospitada: als quaranta-sis anys (i cèlibe des dels setze, quan l’abat Sorramola m’havia portat a un bordell perquè em desvirguessin), vaig conèixer una vídua de trenta-cinc, la mestressa de l’hostal on m’allotjava, i me’n vaig enamorar abans que el gall cantés tres albades. Encara més increïble i afortunat va ser que ella em correspongués, si més no en el sentit carnal, perquè aquella angoixa per a mi era tan nova com profunda i no sabia ni com seduir la bella vídua ni tampoc com dir-li simplement bon dia. Li vaig explicar que, de bona llei, no em podia casar amb ella perquè formalment encara era un servent de Déu, però ella va esclafir a riure com si li hagués explicat un acudit.

      —Jo no crec ni en Déu ni en el matrimoni, escolanet! No em tornaria a casar ni pel regne de Saba! —I llavors, abaixant la veu tot i que érem sols a la meva cambra, va afegir:— Quan veig un mascle que m’agrada, m’hi aparello una temporada fins que me’n canso. Però no em confonguis amb una puta, eh? No he cobrat mai i sempre trio jo, des que disfruto a pler de la meva dolça viduïtat.

      Va haver de tenir paciència, la mestressa Juana Domínguez, però afortunadament la meva vergonya i falta de destresa, més que nosa li feien gràcia, i la veritat és que al capdavall d’aquella nit, extraordinària per no dir divina, tots dos n’havíem tret un pouet de plaer. El meu, sublim, esclar, perquè l’èxtasi desconegut del sexe se’m barrejava amb un enamorament d’adolescent; i el d’ella en realitat no ho sé, però és cert que reia i jugava com una donzella i em besava amb una avidesa que em destarotava. Quan al cap d’una setmana em va rentar el membre escrupolosament per regalar-me la primera fel·lació de la meva vida, juro que vaig pensar que s’havia tornat boja. Però, quan vaig aconseguir relaxar-me i bandejar els tabús, qui es va tornar boig de goig vaig ser jo.

      A la cèlebre Escola de Traductors, d’altra banda, hi vaig entrar amb bon peu: l’infant Alfons, que devia rondar els vint anys i era el primogènit del rei Ferran III, s’havia enllaminit amb l’obra de Guillem de Berguedà, a qui considerava el millor trobador de la seva època, malgrat o gràcies a un sarcasme irreverent i les descripcions pornogràfiques amb què sovint es delectava. Quan va saber que jo n’era un parent llunyà, el cosí del seu net, i que el podia traduir de l’original al llatí, em va afalagar més del merescut. Jo el castellà l’entenia força bé, però no sabia pas escriure’l (encara), mentre que el provençal era la meva llengua de lectura juntament amb el llatí, perquè a Catalunya gairebé tothom parlava en català però no l’escrivia gairebé ningú, sinó que s’optava pel llatí, clàssic o pervertit, o pel provençal. La veritat és que era un regal, guanyar-me la vida com un mestre lletrut traduint cançons i sirventesos del geni iconoclasta del Berguedà; especialment aquells en què es burlava de bisbes i arquebisbes, de senyors feudals, reis i senescals, d’amics i de parents, i en què es vanagloriava de centenars de conquestes sexuals, probablement exagerades o inventades. Val a dir que jo només coneixia una part petita i amable de la seva obra, perquè els porprats catalans la prohibien i la perseguien pertot, de manera que l’esglai primer i l’admiració després van ser considerables. L’escola en si, d’altra banda, era un paradigma de respecte i convivència, un reducte de pensament (gairebé) lliure i expressions múltiples, per aprendre a viure amb aquells que parlen i pensen diferent. I gràcies a la protecció reial, establerta especialment gràcies a una «amiga» del trobador esmentat —Leonor d’Anglaterra, reina de Castella—, fins i tot els inquisidors s’abstenien de qüestionar-la obertament.

      Aquell rabeig de calma i rutina gairebé feliç va pujar de grau fins a una mena d’eufòria intel·lectual arran d’una circumstància negativa que es va convertir en una paradoxa benaurada. El cas fou que, entre la campanya fallida contra Alzira (1242) i la campanya estratègica contra Xàtiva, que va desembocar en el tractat d’Almirra (l’any 1244), l’infant Alfons va sofrir una dolència als pulmons que el va tenir clavat al llit un hivern de quatre mesos, i sovint em reclamava a la cort per fer-li companyia. Li llegia obres de trobadors i trobadores provençals en versió original, i després les hi traduïa oralment al castellà comú. I també ens passàvem hores jugant a escacs, esport que fascinava al príncep Alfons i que jo havia practicat durant anys a l’abadia amb un parell de monjos —si bé mig d’amagat, perquè es considerava una pèrdua de temps que no s’aprofitava en el món ni enaltia la glòria de Déu.

      Aquest tracte personal amb l’infant Alfons em va decidir a confiar-hi prou per ensenyar-li alguns documents del llegat familiar. Havia reflexionat llargament sobre aquest extrem particular, que em semblava cabdal, i havia resolt que confiar-los tots de cop a algú, ni que fos fill d’un rei, en el fons encara els feia més inversemblants. De manera que, d’entrada, li vaig llegir el capítol on s’afirmava que la Terra era rodona, i es documentava l’existència d’un continent desconegut entre el ponent d’Europa i el llevant de la Xina. L’infant Alfons em va escoltar entre la perplexitat i la burla. Tot i la seva joventut, es considerava un home intel·ligent i assenyat (probablement ho era), però enfront d’aquelles revelacions, vacil·lava. Què faria un savi veritable: arriscar-se a nous descobriments o mantenir-se en la tradició dels dogmes?

      —No en tens cap mapa? —em va preguntar intrigat al final.

      —No —vaig mentir, sense cap escrúpol. La veritat era que tenia unes quantes làmines copiades dels Llibres dels Atlants, però m’havia jurat no parlar de l’Atlàntida a ningú perquè no em tanquessin en un manicomi—. A pesar de les rondalles d’alguns capitans vikings, no hi ha testimonis fiables que ningú hagi travessat l’oceà fins al continent ignot, així que l’únic que es pot aventurar, repeteixo, aventurar, és que de nord a sud pot ser tan llarg com el d’Europa i el d’Àfrica junts, des del nord glaçat de Noruega fins al cap de Bona Esperança.

      —Increïble —va murmurar l’infant mentre aixecava una poma rodona entre el polze i l’índex, per contemplar-la com si no n’hagués vist mai cap.

      —Bé —vaig reprendre, per aportar arguments favorables—, tinc entès que la teoria sobre l’esfericitat de la Terra en realitat ja la va plantejar, si no demostrar, un tal Claudi Ptolemeu d’Alexandria el segle primer després de Crist.

      L’infant, enxubat en una butaca i amb un escambell sota les cames, va queixalar la poma amb expressió fàtua i la mirada guspirant al foc de la llar.

      Resumint, que prou que costa, tot va anar francament bé mentre érem a Toledo, i tot va anar de mal borràs (per no dir cap renec) quan vam marxar cap a Saix, al peu