I del cel van caure tres pomes. Nariné Abgarian

pel qual entaulava cada dos per tres baralles cruentes, però invariablement en sortia victoriós i, passat força temps, encara cantava el seu triomf darrere la tanca despertant la por i l’aprensió dels contrincants derrotats. Poc temps després, l’Anatòlia va aconseguir una cabra i va aprendre a preparar matsun⁶ i a fer una bona bryndza,⁷ suau, tendra, sucosa a cada tall. Els primers temps enfornava el pa sota la supervisió de la Iassaman, però aviat hi va tenir la mà trencada i se’n sortia tota sola. Els diumenges visitava el cementiri a punta de dia i després anava a la capella a celebrar la memòria dels seus familiars. Durant els anys que havia estat absent del poble, el cementiri s’havia fet el doble de gran; l’Anatòlia caminava al voltant de les silencioses creus de pedra, i hi llegia els noms gravats de famílies senceres.

      Sis mesos després de tornar a Maran, va trobar feina a la biblioteca. La van agafar malgrat la manca d’estudis, simplement perquè no hi havia cap altre candidat: l’antiga bibliotecària no havia sobreviscut a la gran fam i no hi havia ningú més disposat a treballar cinc dies a la setmana en un lloc polsegós, ple de llibres, cobrant una misèria. A Maran no hi quedaven criatures, l’únic nen que hi havia, el net d’en Vanó Melikants, tenia tot just cinc anys, per això l’escola i la biblioteca construïdes poc abans de la gran fam estaven pràcticament desertes. Però l’Anatòlia no va perdre l’esma: la vida s’obria camí arreu, aviat naixeria una nova generació de nens i tot seguiria el seu curs.

      La biblioteca li semblava un paradís, un lloc on descansar de les antipàtiques i monòtones tasques domèstiques de cada dia. L’Anatòlia va netejar els prestatges amb cura, els va fregar amb cera casolana fins a fer-los brillar, va ordenar les fitxes dels lectors, va redistribuir els llibres sense fer cas de la classificació numèrica ni de l’ordre alfabètic, guiant-se únicament per les seves preferències cromàtiques: a sota van anar a parar els de coberta fosca, i a sobre els de coberta clara. Va posar plantes per tot arreu: pèsols d’olor, àloes i geranis. Com a testos va fer servir unes amples gerres de fang oblidades al celler; només li va caler anar a la fusteria d’en Minàs per demanar que hi fessin un forat al fons perquè hi sortís l’excés d’humitat. Un aprenent d’en Minàs, un homenot baix, rabassut, vidu i sense fills, que havia enterrat tota la família durant els anys de la gran fam, de seguida li va posar els ulls a sobre. Va lliurar les gerres a la biblioteca en persona, després hi va tornar diverses vegades més, aparentment per esbrinar si li calia ajuda, i cada vegada s’hi quedava assegut fins tard, sense apartar els ulls de la torbada Anatòlia. Al cap d’un mes es va plantar a casa seva per proposar-li matrimoni. L’Anatòlia no l’estimava i sabia que no l’estimaria mai, però va acceptar casar-s’hi simplement perquè no hi havia ningú més amb qui poder fer-ho; no quedaven homes lliures al poble, perquè els que ho eren no tenien edat: eren massa joves o massa vells. Va ser un matrimoni infeliç. Durant els divuit llargs anys viscuts amb el seu marit mai no va saber què era una paraula amorosa, un gest afectuós. Es va revelar un home distant, gens sensible; al llit era un inepte i un malànima; quan l’Anatòlia li pregava que la tractés amb una mica de tendresa, responia amb grolleria, rient-se’n; sovint hi jeia a la força, i després ella es quedava estirada al llit impregnada de la pudor de suor i de brut d’ell, empassant-se les llàgrimes i odiant-se a si mateixa amb tota l’ànima. El seu únic somni, tenir fills, criar-los i educar-los, no estava destinat a fer-se realitat: mai no va aconseguir quedar-se embarassada. Al principi, el marit es limitava a acusar-la d’estèril, però amb els anys es va tornar un ésser més obscur i intolerant, i es posava fet una fera, enfurismat per la silenciosa obediència de la seva dona. A l’últim, va agafar l’hàbit d’emborratxar-se, i li pegava, la llançava a terra i llavors, estirant-li la trena, l’arrossegava per tota la casa, d’habitació en habitació sense descuidar-se’n cap, i per acabar la tancava tota la nit amb pany i clau a dins de l’humit safareig. Cada vegada es tornava més despietat, i probablement l’hauria matat algun dia si no hagués tingut por del forçut Hovhannés, que va notar una vegada una contusió al pòmul de l’Anatòlia i, sense dir ni piu, se’n va anar directament al taller de fusteria, el va treure de darrere el taulell, el va arrossegar pel coll entorn del pati i el va llançar contra una gran pila de llenya. Tot marxant, el va travessar amb la mirada:

      —Torna a posar-li les mans a sobre i et mato sense avís previ, et queda clar?

      La intercessió d’en Hovhannés li va salvar la vida a l’Anatòlia, però va transformar cadascun dels seus dies en un suplici insofrible. El seu marit va començar a turmentar-la amb astúcia, en un silenci absolut: li torçava els braços, li colpejava les articulacions de manera que no hi quedessin senyals visibles, l’exasperava molestant-la i burlant-se’n. L’Anatòlia ho suportava calladament, no es queixava: temia que en Hovhannés complís la seva paraula i matés el seu marit; no volia ser la causa del mal de ningú.

      L’únic refugi en el seu dia a dia desesperançador era la lectura. Els primers anys, quan la biblioteca estava del tot deserta, va gaudir molt dedicant-se al seu passatemps preferit mentre era a la feina. De mica en mica, gràcies a la intuïció i a un gust innat, va aprendre a distingir la bona literatura de la dolenta i es va enamorar dels clàssics russos i francesos, tot i que quan va acabar de llegir Anna Karénina va nodrir per sempre més un odi rotund pel comte Tolstoi. Després de constatar la insuportable crueltat i arrogància amb què tractava els personatges femenins, va deduir que el comte era un dèspota i un tirà, i va amagar de la vista els seus voluminosos llibres perquè no li fessin mal als ulls. Les vexacions que li infligia el seu marit l’abocaven al súmmum de la desesperació, no tenia cap intenció d’acceptar encara més abusos a les pàgines dels llibres.

      Quan no llegia, l’Anatòlia es dedicava a abellir la biblioteca i a fer-ne un lloc còmode i agradable: va penjar a les finestres unes cortinetes de percala lleugera (tapaven només la meitat superior del vidre per no privar les plantes de la llum del sol), va portar una catifa de casa i la va estendre a terra al llarg de la paret on hi havia els retrats dels escriptors, i va decorar els incòmodes bancs de fusta amb uns alegres coixins cosits per ella mateixa amb roba acolorida.

      Ara la biblioteca semblava una sala de lectura a l’interior d’una glorieta ben cuidada: tant els ampits de les finestres com els passadissos entre les prestatgeries estaven guarnits amb plantes dins gerres i testos; l’Anatòlia hi havia portat vuit testos pesants, suposadament d’antiquari, de l’antiga finca de l’Arxak-bek (transformada després en una Casa de la Cultura, tancada i barrada i oblidada), on va plantar roses de te, lligabosc aromàtic i lliris orientals. Les roses florien a la babalà i el seu intens perfum atreia les abelles, que s’esmunyien per les finestres obertes i, malgrat quedar-se un xic desorientades enmig dels plecs de les cortines de percala, trobaven inequívocament el camí per arribar volant fins a les flors. Després d’haver-ne collit el nèctar, se n’anaven volant i tornaven de nou. Un dia de tardor, atretes per l’olor agredolça del lligabosc, tot un eixam d’abelles va volar fins a una de les finestres i es va amagar rere una biga del sostre amb la intenció aparent de quedar-se allà per sempre. L’Anatòlia va haver de recórrer totes les eres del poble a la recerca del rusc d’on s’havien escapat les abelles. Al soterrani, s’hi va formar un gran formiguer: les corrues de formigues que avançaven serpentejant, s’estenien al llarg dels taulons del paviment fins a la porta d’entrada i desapareixien més enllà del llindar. El ràfec de la teulada era ple de nius d’orenetes per totes bandes; any rere any hi tornaven per tenir-hi nous moixons. A la tardor, tot just quan acabaven d’emigrar, l’Anatòlia havia de netejar les parets exteriors amb una escombra embolicada amb draps per poder treure’n els excrements i altres restes. Una vegada va trobar un niu de pardal a la xemeneia i va haver d’esperar el moment en què els moixonets sortissin de l’ou, creixessin i s’envolessin, i només aleshores, amb molta cura, va traslladar el niu a un arbre. Si ho hagués fet al revés, els pares es podrien haver espantat i haurien deixat el niu per sempre, abandonant els ous al seu destí.

      Amb el pas del temps, la biblioteca va començar a semblar un jardí persa, amb tantes bestioles: qualsevol cuca, o bé ocellet, hi podia trobar recer, i s’hi reproduïen amb un zel sorprenent. L’Anatòlia deixava a l’ampit