I del cel van caure tres pomes. Nariné Abgarian

de salut era força passable; aparentment no tenia molèsties, tret del mal de ronyons i un lleu mareig. Es va llevar amb precaució, va sortir per anar a l’excusat i amb una mena de satisfacció maliciosa va corroborar que perdia encara més sang. Va tornar a casa i es va fer una compresa amb uns flocs de llana i un retall de roba. Si les coses continuaven així, l’endemà al matí ja s’hauria dessagnat del tot. Això volia dir que aquella podia ser ben bé la darrera vegada que veia sortir el sol.

      Es va quedar al porxo absorbint la sol·lícita llum del matí amb cada porus de la pell. Va anar a veure la veïna per saludar-la i saber com estava. Per a la Iassaman era dia de bugada: just en aquell moment col·locava un feixuc cossi d’aigua damunt l’estufa de llenya. Mentre l’aigua s’escalfava, van enraonar de tot una mica comentant les coses de cada dia. Aviat la morera maduraria, caldria batre-la, collir-ne els fruits, amb una part fer-ne almívar, una altra s’hauria de posar a assecar i una tercera part caldria introduir-la en una bota de fusta per després fer-ne aiguardent de mora. També era el temps de l’agrella; calia collir-la perquè al cap d’un parell de setmanes ja seria massa tard: el tòrrid sol de juny n’assecaria l’herba ben de pressa i només seria bona per llençar. L’Anatòlia va marxar de casa de la seva amiga quan l’aigua del cossi començava a bullir. Ara ja no li calia amoïnar-se, la Iassaman no tornaria a pensar més en ella fins l’endemà al matí. Mentrestant, la veïna estaria ben enfeinada: havia de rentar la roba, emmidonar-la, blanquejar-la amb blavet, estendre-la al sol, recollir-la i planxar-la. No plegaria fins al vespre, cap al tard. Per tant, l’Anatòlia tenia prou temps a disposició per retirar-se en pau i tranquil·litat a l’altre món.

      Com que es va desencaparrar gràcies a aquesta circumstància, va passar el matí dedicant-se sense pressa a les tasques quotidianes, i, només després de migdia, quan el sol travessava la volta del cel i lliscava solemnement cap a la punta oest de la vall, es va ajeure disposada a morir-se.

      L’Anatòlia era la més petita de les tres filles d’en Kapiton Sevoiants i l’única de tota la família que havia aconseguit arribar a una edat madura. Era un fet inaudit: al febrer havia complert cinquanta-vuit anys, una autèntica fita a la seva família.

Als set anys se li havia mort la mare; no la recordava gaire bé però tenia els ulls ametllats, amb uns reflexos daurats molt particulars, i uns espessos rínxols de color mel. El nom li casava molt bé amb la seva fisonomia: Voské.¹ La mare es lligava els seus preciosos cabells fent-se una trena ben estreta, i després se la recollia just per sobre del clatell en un feixuc monyo que fixava amb unes agulles de fusta, per això caminava tirant el cap un xic enrere. Sovint es passava els dits pel clatell queixant-se que el tenia balb. Un cop l’any, el pare la feia seure vora la finestra, la pentinava amb suavitat i li tallava els cabells amb precisió, arran de la part baixa de l’esquena; la mare no consentia que els hi tallés més curts. I tampoc va tallar mai les trenes de les seves filles: la llarga cabellera les havia de protegir de la maledicció que planava damunt seu des de feia dotze anys, justament des del dia que s’havia casat amb en Kapiton Sevoiants.

En realitat era la seva germana gran, la Tatevik, qui havia de casar-s’hi. Aleshores la Tatevik tenia setze anys, i la Voské, que en tenia catorze i era la següent a qui tocava maridar-se dins la gran família d’en Gareguín Agulissants, participava activament en els preparatius de la celebració. Segons una tradició secular que a Maran tothom respectava des de feia generacions, després de la cerimònia religiosa, les bodes s’havien de celebrar primer a casa de la núvia i després a casa del nuvi. Però tots dos patriarques de les famílies d’en Kapiton i de la Tatevik, dos llinatges rics i respectables de Maran, van decidir unir-se i celebrar una única gran boda al maidan.² La festa prometia ser d’una grandiositat mai vista. El pare d’en Kapiton, amb la intenció d’impressionar els nombrosos convidats, va enviar els seus dos gendres a la vall perquè contractessin els músics de cambra d’un teatre. Van tornar cansats però satisfets i van anunciar que s’havien ficat a la butxaca els músics melindrosos (en un poble, quan s’hi havien convidat els músics d’un teatre?) en fer-los saber la generosa remuneració: dues monedes d’or a cadascun i un estoc de provisions per a una setmana que els gendres d’en Kapiton van prometre lliurar en un carro directament al teatre després de la celebració. El pare de la Tatevik també tenia preparada una sorpresa: va convidar a la boda l’intèrpret de somnis més conegut de la vall. Per uns honoraris de deu monedes d’or va acceptar prestar els seus serveis al llarg de tot el dia; l’únic que va demanar va ser un ajut en la tramesa de l’equip necessari per a la feina: una tenda, una bola de vidre sobre un enorme suport de bronze, una taula d’endeví, una àmplia otomana, dos testos amb una planta d’una espècie desconeguda que desprenia una forta olor i unes espelmes en espiral raríssimes, fetes amb una varietat especial de fusta en pols, que cremaven durant diversos mesos i escampaven una aroma de gingebre i mesc, sense consumir-se. A més de la gent de Maran, van ser convidats al casament cinquanta veïns de la vall, la majoria persones respectables i riques. Fins i tot els diaris van escriure sobre aquella pròxima celebració que prometia convertir-se en un esdeveniment memorable, cosa que va ser especialment falaguera perquè fins aleshores la premsa no havia fet mai cap referència a celebracions familiars fora de les de la noblesa.

      Però va passar una cosa que ningú no s’esperava: quatre dies abans de l’enllaç nupcial, la Tatevik va haver d’allitar-se amb una febrada, va estar delirant durant un dia i una nit, i va expirar sense haver recobrat els sentits.

      El dia del seu enterrament ves a saber quina tenebrosa portalada es va obrir de bat a bat desfermant una força hostil al cel: només un seny enterbolit podia ser la raó del comportament dels caps de família. Tot just després del funeral, van parlar-ho breument i els dos patriarques van decidir no anul·lar el casament.

      —No engeguem a rodar les despeses —va anunciar durant l’àpat funerari l’estalviador Gareguín Agulissants—. En Kapiton és un bon jan, treballador, respectuós, qui no estaria content de tenir un gendre com ell? Nostre Senyor es va endur la Tatevik al seu si, vol dir que era aquest el seu destí, i és un pecat murmurar contra la voluntat de Déu. Però nosaltres tenim encara una altra filla per maridar. Per això en Hannés i jo hem decidit que la Voské es casi amb en Kapiton.

      Ningú no va gosar portar la contrària als dos homes, i la Voské, inconsolable després de la pèrdua de l’estimada germana, no va tenir altre remei que casar-se amb en Kapiton sense badar boca. El dol per la Tatevik es va ajornar una setmana. Van fer una celebració en gran, sense estar-se de res, una boda sorollosa i carregada de menjar: van córrer rius de vi i d’aiguardent de mora, les taules servides a l’aire lliure estaven plenes a vessar amb tota mena de plats possibles i imaginables, l’orquestra vestida amb levita negra i botins radiants tocava polques i minuets. Durant una bona estona la gent de Maran va escoltar amb atenció aquella inusual música clàssica, però després, ben trompes, van dir adeu a qualsevol decència i es van posar a ballar a la manera normal dels pobles. Poques persones van visitar la tenda de l’intèrpret de somnis, però ningú no pot responsabilitzar-ne els convidats del casament, perquè, cuits de tant menjar i beure, ni hi van pensar. La Voské hi va anar de la mà d’una tieta que l’hi va portar quan la noia, aprofitant l’avinentesa, li va explicar en poques paraules el somni que havia tingut la vigília del casament. L’intèrpret era un vell menut, escardalenc i espantosament lleig. Amb la mà dreta li va indicar a la Voské on s’havia d’asseure, i la noia es va quedar de pedra en veure-li el dit petit: hi tenia una ungla llarga i negra corbada com una urpa que no es devia haver tallat des de feia una pila d’anys; arquejant-se al tou del dit, l’ungla s’allargava pel palmell, tota torta, fins al canell, cosa que li limitava els moviments de la mà. El vellet va fer fora de la tenda la tieta sense gaires contemplacions i li va manar que fes guàrdia a l’entrada. Tot seguit es va plantar davant la núvia i es va asseure amb els seus excèntrics salwars, les cames eixarrancades i les mans, llargues i primes, penjant-li entre els genolls. Va fitar la Voské en silenci.

—He somiat amb la meva germana —va contestar la noia a la pregunta que l’endeví no havia verbalitzat—. Estava dreta, d’esquena;