I del cel van caure tres pomes. Nariné Abgarian

casament. El fuster Minàs, que s’havia compromès a reproduir tots els mobles fins a l’últim detall, va haver de contractar dos aprenents més perquè juntament amb els tres que tenia enllestissin la feina abans del termini: la Voské estava embarassada del primer fill i volia ocupar-se del mobiliari abans que nasqués. Al llarg de l’embaràs, amb l’ajut de la seva mare, es va dedicar a brodar un parell d’estovalles i de vànoves, dos jocs de llençols, la bolcada de néixer i el vestit de bateig del nadó. Un cop a la setmana, després de la visita ritual al cementiri, anava a la fusteria d’en Minàs per supervisar-ne la feina. El fuster rondinava i arrufava el nas, suportava en silenci les inspeccions de la Voské, i l’acompanyava de seguida a casa amb l’argument que una dona, sobretot una dona embarassada, no havia d’estar-se en un taller que feia olor de vernís tòxica barrejada amb pudor de suor. Sigui com sigui, les visites al fuster no van ser en va: els mobles van estar a punt al moment oportú i la Voské amb prou feines va tenir temps de deixar la casa en ordre per celebrar-ne la inauguració, que es va posar de part. Al cap de vint-i-quatre hores va donar al seu Kapiton una filla a la qual van posar de nom Naselí. Al cap de dos anys, va néixer la Salomé, i un any i mig després, la petita, l’Anatòlia.

      Afectuosa i atenta amb el marit, la Voské era lacònica i esquerpa amb les filles; l’Anatòlia no recordava que els adrecés paraules tendres i amoroses ni que les omplís tothora de moixaines, com feien les altres mares. Mai no les elogiava, però tampoc no les renyava. Si hi havia res que no li agradava, serrava els llavis, callava, o bé aixecava una cella. A les nenes els imposava més aquella cella amunt que no pas els renys constants de la iaia Mané. L’àvia, que tenia una pila d’anys, era l’única persona de la família que havia sobreviscut a l’esfereïdor terratrèmol que havia ensorrat el vessant oest del Manix-kar. Aquella tragèdia va tenir lloc l’any que havia de néixer la Salomé. La iaia Mané s’havia traslladat a casa d’en Kapiton per donar-los un cop de mà amb la petita Naselí: la Voské patia contínuament un fort basqueig i amb prou feines podia tenir cura de la menuda, un belluguet. La desgràcia va succeir un dia gelat de desembre tocades les dotze: el terra va tremolar, va començar a trontollar, a bramar llargament amb un udol que sotragava l’ànima. Un vessant del Manix-kar es va esqueixar i es va esfondrar en l’abisme arrossegant cases, coberts i eres, juntament amb persones que s’ofegaven enmig de crits, i bèsties que en pressentir que s’acostava una catàstrofe havien embogit als corrals i als estables, escarrassant-se endebades a cridar l’atenció dels amos.

      La part del poble que en va sortir indemne va entomar el cop dels elements amb coratge i dignitat. La gent va celebrar els funerals en una capella minúscula (perquè l’església de sant Gregori l’Il·luminador, situada en una punta del poble, va ser la primera cosa que es va ensorrar dins l’abisme) i se’n va tornar cap a casa: a apuntalar les parets plenes fins dalt de profundes esquerdes, a reforçar les teulades enrunades, a posar en ordre les estacades de fusta que s’havien desplomat de costat. En aquell moment ningú no va esmentar la possibilitat d’anar-se’n a viure a les terres baixes, relativament segures; d’això no en van dir una paraula fins al cap de molt de temps. Després del terratrèmol, el maidan va quedar desert: ja no s’hi van tornar a celebrar aplecs ni festes sorolloses. De tant en tant, en honor als vells temps, des de la vall arribaven gitanos i contaven que algunes cases esllavissades en l’abisme havien estat arrossegades molt lluny per una colada de fang, cap a ponent, fins a pobles desconeguts, i les persones d’aquelles cases estaven sanes i estàlvies, però ja no tornarien mai més perquè la por els havia manllevat la memòria i no sabien que en altre temps vivien al cim d’una muntanya coberta de boscos centenaris i pastures fèrtils. La gent escoltava els gitanos agraïda, els obsequiaven amb tota mena de draps i andròmines i s’acomiadaven d’ells; dins el cor tothom esperava que diguessin la veritat i que els malaurats veïns de l’ala oest del Manix-kar estiguessin vius. I no hi feia res si ara parlaven altres llengües i portaven roba diferent; al cap i a la fi, a tot arreu el cel és de color blau i el vent hi bufa talment com a la terra on vas tenir la sort de néixer.

      Els gitanos van tornar-hi alguna altra vegada, però després van deixar de visitar-los. Van ser els primers que van sentir com s’atansava una nova catàstrofe i, sense més ni més, es van esvanir en silenci i per sempre, fonent-se al pic del dia amb la calorosa calitja d’un sol daurat que enlluernava com les monedes amb què feien tracte al maidan els dies de fira, quan els enxampaven pispant en flagrant delicte.

      L’Anatòlia va néixer la nit anterior a la darrera aparició dels gitanos al poble. Va passar que la iaia Mané havia portat les dues besnetes grans a la veïna perquè la Voské pogués descansar. La jove mare estava esgotada després d’un part difícil; al seu costat, embolcallada curosament amb una càlida bressadora, hi dormia la petita Anatòlia, l’única filla d’en Kapiton Sevoiants que s’assemblava a l’avi: eren ben bé dues gotes d’aigua, tots dos morens (era per això que la família s’anomenava Sevoiants, perquè sev vol dir ‘negre’ en la llengua de Maran). Doncs bé, una gitana, una dona baixa i grassoneta amb una cicatriu gairebé imperceptible a la galta esquerra, se’ls va ficar a dins de casa sense cap impediment, va anar d’habitació en habitació sense aturar-se enlloc fins que va irrompre a la de la Voské. Ella es va espantar, va aixecar el colze per protegir la filleta. La gitana li va fer un gest tranquil·litzador amb la mà com dient «no tinguis por, no us faré cap mal», es va atansar al llit i va observar la carona del bebè.

      —Quin nom li has posat?

      —Anatòlia.

      —És bonic.

      La dona es va redreçar, va enretirar la vora de l’edredó i del llençol, va agafar-se les faldilles virolades, plenes de volants, i es va asseure com un home, amb les cames espaterrades i les mans, llargues i fines, penjant-li entre els genolls. A la Voské aquella postura li va semblar vagament familiar, algú altre li havia adreçat paraules importants assegut d’aquella manera, amb els colzes repenjats damunt les cuixes eixancarrades, però ara mateix no recordava exactament qui, com si amb un espetec de dits se li hagués esborrat la memòria.

      —Ja no tornarem. Mai més. Dona’m una joia de la qual et vulguis desprendre. És així com ha de ser —va dir pausadament la gitana. La veu enrogallada, de fumadora, se li estroncava al final de les paraules, com si li faltés l’alè per acabar-les.

      A la Voské ni tan sols li va passar pel cap contradir la intrusa: en la seva mirada, concentrada, greu, i en l’expressió del rostre, hi havia alguna cosa que li inspirava una confiança indiscutible. Per això, amb un gest acostumat, es va treure de sota l’esquena els llargs cabells de color mel; els va escampar per sobre del coixí, de manera que no li fessin nosa; va plegar els braços damunt del pit, i es va posar a pensar. De joies, en tenia ben poques, i totes eren regals de familiars morts al terratrèmol. Donar-ne alguna era el mateix que renunciar als records.

      —Obre el calaix de dalt de la còmoda, hi ha una capsa. Tria tu mateixa. —Ho havia decidit després de rumiar-s’ho breument.

      La gitana es va aixecar amb dificultat, va posar bé la vora del llençol i la de l’edredó, va obrir el calaix, hi va ficar la mà, en va treure una joia a l’atzar, se la va entaforar a la pitrera i ja estava a punt de sortir de l’habitació quan la Voské la va aturar amb una pregunta.

      —Per què no tornareu més?

      La gitana tenia la mà al pom de la porta.

      —Això no t’ho puc pas dir.

      Després de vacil·lar breument, va afegir:

      —Em dic Patrina.

      La Voské estava a punt de dir-li el seu nom, però la gitana va brandar bruscament el cap: no calia. Després es va embolcallar bé amb un xal càlid, li va fer un gest de comiat amb el cap i se’n va anar. Tan bon punt es va tancar la porta, la Voské va tenir un rodament de cap. El va reclinar sobre el coixí, es va quedar ajaguda amb els ulls clucs tot esperant que li passés el mareig i es va adormir de cop. Es va despertar amb el ple convenciment que havia somiat la visita de la gitana; tanmateix, el calaix mig obert de la còmoda deia una altra cosa.

      Li va demanar a la iaia Mané que li portés el joier: hi faltava aquell gros anell de plata amb l’ametista