I del cel van caure tres pomes. Nariné Abgarian

una mena de líquid fosc a la mà, me l’ensenyava i em deia: «Tu no veuràs la felicitat, Voské». M’he espantat i m’he despertat. Però el pitjor ha passat després, quan he obert els ulls i m’he adonat que el somni continuava. Era ben entrada la matinada, els galls encara no havien cantat, he anat a beure aigua, no sé per què he aixecat la vista amunt, al sostre, i he vist la cara de la Tatevik al ierdik.³ M’ha llançat la diadema i el vel de núvia als peus i s’ha esvanit. La diadema i el vel, en tocar terra, s’han convertit en pols.

La Voské va començar a sanglotar, li regalimaven llàgrimes negres; la pasta cosmètica per a pestanyes era l’únic maquillatge que feien servir les dones de Maran. Per les obertures de la mintanà⁴ de seda, brodada amb valuoses puntes i monedes de plata, se li entreveien els delicats canells de noia jove, i una vena blava li bategava a la templa, nerviosa, indefensa.

      L’intèrpret de somnis va sospirar sorollosament amb una ranera llarga i molesta. La Voské es va aturar en sec i va mirar-lo de fit a fit, espantada.

      —Escolta, noia —va dir el vell a cridets—, no t’explicaré pas el somni, no trauria cap a res. Només et dono un consell: no et tallis mai els cabells, mai de la vida. Deixa que t’arribin sempre per sota de la cintura. Tothom té el seu amulet. El meu és aquest —i li va posar la mà dreta davant dels ulls—, l’ungla del dit petit. El teu seran els cabells.

      —Entesos —va xiuxiuejar la Voské. Va trigar a bellugar-se; esperava alguna altra instrucció, i l’intèrpret de somnis guardava un silenci absolut. Aleshores ella es va aixecar per anar-se’n. Ara bé, abans es va armar de valor i li va preguntar—: I no sap per què els cabells, precisament?

      —Doncs no ho sé. Però en llançar-te el vel de núvia, t’ha indicat que el vel pot protegir-te de la maledicció —va contestar el vellet sense apartar la mirada de l’espelma que fumejava.

      La Voské va sortir de la tenda amb sentiments contraposats. Per una banda, ja no estava tan angoixada, perquè una part del seu neguit s’havia quedat amb l’intèrpret de somnis. Però alhora no podia deixar de donar voltes al fet que, si bé ella havia actuat sense malícia, la germana difunta havia quedat gairebé com una bruixa als ulls d’un desconegut. La tieta fremia d’impaciència a l’entrada de la tenda i, quan la Voské li va relatar la profecia del vell, va ser evident que es posava contentíssima:

      —L’important és que no hi ha res de què hagis de tenir por. Tu fes-ho tal com ell t’ha aconsellat i tot anirà bé. Als quaranta dies l’ànima de la Tatevik abandonarà aquesta vall de llàgrimes i et deixarà en pau.

      La Voské va tornar a la taula nupcial, vora el seu flamant marit, i li va somriure amb timidesa. Torbat, ell li va retornar el somriure i es va posar vermell de cop; als seus vint anys, una edat d’altra banda força respectable en aquella societat patriarcal, en Kapiton era un jove molt tímid i reservat. Tres mesos enrere, quan a la família es començava a comentar que ja li havia arribat l’hora de casar-se, el marit de la seva germana gran li va fer un regal: el va portar a la vall i li va pagar una nit en un bordell. En Kapiton va tornar a Maran tot trasbalsat. No pas perquè li desagradés la nit de plaer passada als braços d’una dona pública amb flaire d’aigua de roses, clavells i suor. Més aviat al contrari: havia quedat atordit i encisat per aquelles carícies delicadament caloroses que ella li havia prodigat de manera tan generosa. Però l’aclaparava una vaga sensació de fàstic, aquella nàusea incipient que havia sentit tan bon punt havia copsat l’expressió del rostre d’ella: mentre la dona es recargolava com una serp, emetia gemecs somorts i l’acariciava amb ofici i passió, era capaç de mantenir un posat indiferent, de pedra, com si fes no l’amor, sinó una altra cosa del tot rutinària. Amb la urgència temerària pròpia de la seva edat, va decidir que un comportament tan calculador i desvergonyit al llit era inherent a totes les dones, raó per la qual ja no esperava res de bo del matrimoni. Vet aquí per què en Kapiton es va limitar a fer un silenciós gest d’assentiment quan, després de la mort de la filla gran d’en Garenín Agulissants, el pare li va dir que havia de casar-se amb la filla petita. Quina diferència hi havia? Per a ell totes les dones eren mentideres i incapaces de sentiments sincers.

Cap a la nit, quan els cambrers van començar a servir a les taules uns suculents talls de pernil rostit en espècies i farinetes de mill esmicolades amb llardons i ceba fregida, els artífexs del casament, un xic trompes, van portar els nuvis al tàlem sota l’udol estrident de la zurna⁵ i el murmuri d’aprovació dels convidats; els van tancar a dins del dormitori amb pany i forrellat, i els van prometre que els alliberarien l’endemà al matí. Un cop es va quedar a soles amb el marit, la Voské es va posar a plorar amargament, però quan en Kapiton se li va apropar per abraçar-la i consolar-la, no el va apartar; al contrari, es va estrènyer al seu pit i de seguida es va calmar, només sanglotava i aspirava l’aire pel nas d’una manera molt graciosa.

      —Tinc por —va aixecar el cap amb la carona plena de llàgrimes.

      —Jo també en tinc —va contestar en Kapiton amb simplicitat.

      Ho havien dit tots dos amb un xiuxiueig tímid, i aquest diàleg, tan espontani com colpidor per la seva sinceritat i emotivitat, va unir indissolublement, per sempre, els seus cors joves i àvids d’amor. Més tard, al llit, abraçant la jove esposa i copsant-ne amb gratitud cada gest, cada alenada, cada tendra carícia, en Kapiton bullia de vergonya per haver gosat comparar-la amb la dona de la vall. Entre els seus braços la Voské brillava amb esplendor, com una pedra preciosa, l’escalfava i donava significat a tot el que l’envoltava.

      Des d’aquell moment la Voské va esdevenir allò que més s’estimava a la vida.

      Al cap d’una setmana, quan en Gareguín Agulissants i els seus gendres, amb el cap descobert, sense badar boca, vestits de negre de dalt a baix, van immolar tres vedells de pura sang, van bullir-ne la carn sense sal i la van portar pel poble en grans safates, la gent els obria la porta i cadascú agafava en silenci la porció assignada a la seva llar; no es pot dir mot quan us porten la carn d’un animal sacrificat. La Voské va tapar les finestres del dormitori amb una roba opaca i va decidir que fins a l’últim dels seus dies aniria de dol per la seva germana. Es torturava amb un dejuni interminable i al vespre passava llargues estones a l’església, pregant pel descans de l’ànima de la Tatevik i demanant perdó. Un cop a la setmana, acompanyada de l’endolada mare, les cunyades i les tietes, anava al cementiri per tenir cura de la tomba de la seva germana.

      Era com si per a ella les hores clares i fosques del dia i la nit s’haguessin capgirat: a la nit era amorosa i escalfava com el sol, però durant el dia es tornava una criatura llòbrega, consirosa. La Tatevik ja no va tornar a visitar-la i això la va entristir molt. «Mai no m’ho ha perdonat, si no segurament hauria tornat en somnis». Empassant-se les llàgrimes, compartia el seu desconsol amb el marit.

      Amb la finalitat que la seva dona no s’encaparrés amb aquells tristos pensaments, en Kapiton li va proposar que s’ocupés del mobiliari de la casa que havien rebut com a regal de noces. Anteriorment en aquella casa hi havia viscut l’àvia, la iaia Mané, amb una tieta soltera, però després es van traslladar a viure amb el pare d’en Kapiton i van deixar als joves una llar sòlida, de parets gruixudes, i fosca, però habitable i còmoda, amb un gran porxo de fusta, golfes altes i un hort ben cuidat. La Voské es va negar rotundament a anar-hi a viure perquè la casa estava ubicada a l’altra punta de Maran. Però en Kapiton va insistir-hi: si vivia lluny dels parents endolats, es recordaria menys de la seva germana i es resignaria abans a l’amarga pèrdua.

      Després de cedir a contracor a les insistències del marit, la Voské es va sorprendre a si mateixa deixant-se arrossegar per la nova ocupació i dedicant-se amb tant fervor a aquella tasca que fins i tot va encarregar diverses revistes de decoració a la vall. Un cop les va haver estudiat detingudament, va decidir-se per un menjador de roure de torbera amb una taula ovalada, quatre àmplies otomanes entapissades de vellut verd