I del cel van caure tres pomes. Nariné Abgarian

manera irreversible. L’escàs subministrament de querosè per als llums es va esgotar ben de pressa, i després es van esgotar les espelmes. L’escola va tancar amb l’arribada del fred, la biblioteca també es va buidar. L’Anatòlia va omplir un carretó amb els llibres que tenia intenció de rellegir a l’hivern, hi va afegir també diversos testos i gerres amb plantes, i els va portar al caliu de la llar. Va barrar un racó de la cuina amb una tanca, va escampar-hi palla, hi va portar una cabra embarassada que a finals de gener va parir dos cabrits. Així doncs, va passar un hivern terriblement llarg i fred, vora l’estufa, envoltada de plantes, dels seus estimats llibres i d’unes cabretes que belaven sense fer gaire soroll.

      Havia de rentar-se per parts en un gavadal de fusta: començava pel cap, després passava a la part de dalt del cos, després a la de baix. Ho feia pudorosament, d’esquena a les cabres, perquè passava vergonya. L’hivern va ser nevós, de manera que no li calia anar a la font a buscar aigua. Recollia la neu en galledes: una part la deixava fondre tota la nit i després la feia servir per beure i cuinar; l’altra l’escalfava a l’estufa i la feia servir per a la bugada i per rentar els plats. Els dijous i divendres calia deixar fora de casa, al porxo, l’aigua escalfada i usada perquè abans de llençar-la havia de refredar-se dins les galledes. Segons una vella creença observada religiosament per la gent de Maran, els dijous i divendres no es podia abocar aigua calenta a terra per no escaldar els peus de Crist.

      Els dies d’hivern eren tots iguals, talment com els grans transparents del rosari de la iaia Mané, del qual l’Anatòlia no se separava mai. Al matí sortia al galliner per donar pinso a l’aviram i recollir-ne els ous, després donava menjar a les cabres, netejava la cuina, es preparava alguna cosa ràpida per dinar i a continuació llegia fins que s’acabava el dia, sempre curt i rúfol. Quan es feia negra nit, s’endormiscava a l’otomana, embolcallada amb diverses mantes, o simplement es quedava desperta contemplant la lluïssor morent de les brases a través d’una petita obertura a la porta de l’estufa de llenya. Sempre tenia a mà l’àlbum familiar; el fullejava, es netejava les llàgrimes amb la vora de la màniga, no deia ni un mot. No tenia res per contar-los i no els volia atabalar amb cap queixa.

      La primavera va arribar només una mica més tard del que era habitual, a mitjan març. Esgotat pel fred i la foscor, Maran va poder fer per fi un sospir d’alleujament; les portes i els forrellats van xerricar, les finestres es van obrir i la llum del sol va entrar a les cases. L’alegria perquè a la fi havia passat aquell hivern de gel i desesperació va ser tan gran que va eclipsar la por de la mort. La gent de Maran feia temps que estava avesada a les bombes; per això, sense fer-ne cas, es van tornar a dedicar a les tasques diàries, que no eren pas poques. Ningú no es podia imaginar que el fred i la humitat infiltrats a dins de les habitacions poguessin ser la causa de tants danys a les cases. Calia ventilar i deixar eixugar les habitacions impregnades de la humitat de l’hivern de manera que fos més senzill eliminar l’omnipresent floridura, que havia atacat també els armaris i els baguls de roba de la llar. Les parets, el terra i els mobles s’havien de tractar amb una solució d’alum i vidriol, i tothom va haver de fer bugada durant un mes llarg perquè calia rentar-ho tot, des dels vestits i la roba de la llar fins a les catifes i les estores. Hi havia tanta feina que ella només va poder tornar a la biblioteca a finals d’abril, quan van minvar una mica els bombardeigs i es van reprendre les classes a l’escola.

      L’Anatòlia va fregar el coixí amb la galta i va sospirar amargament, empassant-se les llàgrimes tan bon punt li naixien. Havien transcorregut molts anys des d’aquell dia, però cada vegada que recordava el desastrós estat en què va trobar la biblioteca no podia evitar sentir una profunda fiblada al cor. La humitat, que s’havia infiltrat a través de les finestres tapades amb plàstics, arribava fins als prestatges superiors, esguerrant amb enormes taques de floridura les enquadernacions amb pell i deixant les pàgines dels llibres irreversiblement esgrogueïdes i encartonades. «Déu meu, Déu meu...», plorava l’Anatòlia tot revisant un a un els prestatges farcits amb cadàvers de llibres. «Què he fet, per què no els vaig protegir?».

      La directora de l’escola va anar a la biblioteca a fer-hi un cop d’ull i va trobar l’Anatòlia a l’entrada, asseguda amb el cap entre les mans, balancejant-se rítmicament, sanglotant inconsolable, sense alè, com una nena petita. La directora, una donota gran amb una marcada mandíbula masculina i unes poderoses espatlles, va escoltar en silenci les seves confuses explicacions, després va fer una volta per la biblioteca, va agafar diversos llibres a l’atzar, els va fullejar i va brandar el cap. Els va tornar a col·locar al seu lloc, es va ensumar els dits, va fer una ganyota. Va treure un mocador i es va eixugar les mans amb fàstic.

      —I què hi podies fer, Anatòlia? En qualsevol cas, s’haurien fet malbé.

      —Però com pot ser? Com pot ser? L’antiga bibliotecària els va salvar de la gran fam, però jo no els he pogut salvar de la guerra.

      —Llavors les finestres estaven intactes; ara, en canvi... Qui es podia arribar a imaginar que les coses anirien així?

      L’Anatòlia es va proposar debades salvar els llibres. Va portar de casa un rotllo de fil d’estendre i el va desplegar al pati de la biblioteca en una dotzena de files. Va estendre-hi els llibres d’un extrem a l’altre amb l’esperança que el sol i el vent en traguessin la humitat, i després ja trobaria una manera de restaurar-los. De costat semblava que un esbart d’ocells de colors s’envolés des del pati de la biblioteca i planés per l’aire amb les ales caigudes, moixes, inútils. L’Anatòlia caminava entre els fils de l’estenedor i anava passant pàgines. A la nit va dormir a la biblioteca per si plovia. El segon dia els llibres van aparèixer pansits i les pàgines van començar a caure talment les fulles a la tardor. L’Anatòlia les va recollir, les va llançar per sobre de la reixa, va tancar la porta de la biblioteca amb pany i clau i no hi va tornar mai més.

      Encara van haver de passar set anys abans que la guerra cessés completament. S’havia emportat tots els joves; uns eren morts, d’altres van marxar a terres més pròsperes i tranquil·les per salvar les famílies. L’any que l’Anatòlia en feia cinquanta-vuit, a Maran només quedava la gent gran: no volien abandonar la terra on descansaven els avantpassats. L’Anatòlia era la veïna més jove del poble, però aparentment no es diferenciava gens ni mica de la Iassaman, tot i poder ser-ne la filla. Anava com les altres velles, amb un vestit llarg de llana, a sobre del qual es posava el davantal, i al cap un mocador amb què tapava els cabells recollits en un monyo cargolat just per sobre del clatell. Al coll, ben botonat, hi duia invariablement un camafeu, l’única joia que li quedava de la seva mare. Ningú a Maran no concebia esperances que la vida pogués tombar per bé. El poble vivia els seus darrers anys com si fossin una condemna, submisament. L’Anatòlia, també.

      La nit del sud s’estenia enllà de la finestra, en resseguia l’ampit amb els tímids raigs de la lluna, i amb el suau carrisqueig dels grills contava els somnis del món. L’Anatòlia jeia damunt d’uns coixins estrenyent al pit l’àlbum familiar. I plorava.

      ____________________

¹ La daurada, en armeni.

² Paraula d’origen persa que al Caucas, i també en alguns països de l’Eurpa de l’Est i del Sud-est asiàtic, designa la plaça principal d’un poble o una ciutat.

³ Finestra muntada en un sostre, pròpia de l’arquitectura armènia.

⁴ Vestit per a ocasions solemnes.

⁵ Instrument de vent de fusta, d’origen persa, semblant a l’oboè.

⁶ Producte lacti fermentat, semblant a la llet quallada, originari d’Armènia.