I del cel van caure tres pomes. Nariné Abgarian

seu intens perfum i l’abocava per la terra. En un parell d’hores cauria la nit: s’acostava al Manix-kar d’improvís, abrivadament, com si aparegués de darrere una cantonada; els raigs de la posta encara s’escampaven per l’horitzó i, aleshores, en un instant, tot s’amarava de son; el cel era més a prop, en una generosa escampadissa d’estels, i els grills carrisquejaven com si hagués de ser l’última vegada.

      —Ves a saber què canten —va barbotejar l’Anatòlia, i tot d’una va esclafir a riure dins seu, amb tanta mala sort que es va ennuegar amb la saliva.

      Després d’escurar-se el coll, es va repenjar sobre un colze i va beure un glop d’aigua; sempre en tenia una gerra a la tauleta de nit, un costum que havia agafat de casada: el seu marit era un gran bevedor d’aigua, se n’empassava en grans quantitats, fins i tot a la nit, i per no llevar-se cada vegada, volia tenir-ne sempre una gerra fresca a la tauleta. Ja feia vint anys que s’havia fet fonedís, però l’Anatòlia, com als vells temps, omplia quotidianament una gerra d’aigua fresca. L’endemà al matí regava les plantes dels testos amb l’aigua sobrera i més tard, de nou, omplia la gerra d’aigua. I així, un dia sí l’altre també, cada dia, des de feia vint anys.

      Després de fer un glop d’aigua, es va tombar de costat amb molt de compte, va buscar amb la mà el retall d’hule que tenia a sota i el va posar ben tibat. Tenia l’entrecuix humit, ho trobava repugnant; la compresa fabricada amb cura (hi havia afegit previsorament un drap d’estopa perquè durés més) havia traspassat el teixit, li havia mullat la camisa de dormir, i la roba se li havia enganxat a la pell. Havia de llevar-se i canviar-se. L’Anatòlia va dur a terme tots els moviments reprimint les basques; per alguna raó, tot el que li passava al seu cos li produïa una irritació descomunal, i fàstic. Perdia encara més sang, el flux rajava amb una força indestructible, maligna: semblava que tingués pressa per abandonar el seu ventre com més aviat millor. Va desar sota el llit la roba interior tacada per apartar-la de la vista, es va ajaçar, va aplanar amb les mans el segon retall d’hule, s’hi va tapar, es va tirar la manta al damunt i s’hi va embolicar els peus amb cura: els tenia freds fins i tot els dies més calorosos d’estiu.

      —Aviam si em moro d’una santa vegada —va sospirar aclucant els ulls, i es va deixar endur serenament per una onada de records. En companyia dels records, el temps se li escolava de manera imperceptible.

      Tenia set anys quan se li havia mort la mare. Aquell dia la Voské va escalfar la sauna, va banyar-hi les filles i després les va portar al llit, però abans va tancar el regulador de tiratge de l’estufa de llenya per mantenir-hi l’escalfor mentre s’ocupava de les nenes. Malauradament, es va descuidar d’obrir el regulador de nou i, quan més tard va tornar a la sauna per banyar-s’hi sola, es va asfixiar i es va morir. Cansat després d’una dura jornada de feina, en Kapiton s’havia adormit sense esperar la dona, però, en despertar-se al bell mig de la nit i no trobar-la al seu costat, va anar a buscar-la. Va haver de rebentar la porta de la sauna i endur-se la Voské entre els braços. En desplomar-se, havia xocat contra l’estufa i n’havia obert la porta, i algunes brases que no s’havien apagat amb la humitat li havien cremat els meravellosos rínxols d’or.

      —És la maledicció de la Tatevik! —va cridar enmig dels sanglots la vella iaia Mané tot alçant al cel les mans morenes i nuoses.

      Tenia més de cent anys, estava mig cega, dèbil, i es passava els dies asseguda a l’otomana, envoltada de coixins, recitant pregàries al ritme de la fregadissa dels grans transparents del seu rosari. La mort de la Voské la va obligar a aixecar-se i a carregar-se damunt la corbada esquena les tasques domèstiques. Encara va viure cinc anys més i va traspassar arran de la carestia més espantosa, després d’enterrar les dues besnetes grans, consumides per la fam. La Salomé va ser la primera a morir, l’endemà es va apagar la Naselí. La iaia Mané va col·locar-les totes dues dins el mateix fèretre, emmantellades amb els seus llargs cabells; la desnutrició les havia privat, a més de la salut i de la bellesa, de les exuberants trenes de color mel heretades de la mare. La iaia Mané havia anat collint els cabells a mesura que els queien: els va rentar amb aigua d’espígol, els va fer eixugar al vent, els va pentinar i, finalment, com si es tractés d’un abrigall, els hi va tapar els cossos, gairebé translúcids de tan escanyolits.

      En Kapiton va portar la filla petita a la vall a casa d’uns parents llunyans. Els va deixar el joier de la Voské i els diners estalviats al llarg d’anys de dur treball al camp: quaranta-tres monedes d’or. Cada vegada que l’Anatòlia aclucava els ulls, podia veure el pare davant seu: un jove demacrat, amb les galtes xuclades i la mirada apagada, que en poc temps s’havia convertit en un vell decrèpit. Havia d’aguantar la respiració per no vessar un mar de llàgrimes de dolor, un dolor salvatge que li esquinçava el cor quan el recordava estrenyent-la entre els braços mentre li xiuxiuejava a cau d’orella «almenys salva la pell tu, filla», i després sortia d’aquella casa tancant la porta de cop per no tornar mai més, mai més.

      Qui va tornar va ser ella, sí, va tornar a Maran després de set anys interminables al llarg dels quals la família que l’havia acollida va arribar a polir-se totes les joies de la mare, tret d’una. L’única que li quedava era un camafeu de mareperla, d’un color rosa pàl·lid, amb reflexos beix, on hi havia gravat minuciosament el perfil d’una noia mirant a la llunyania, asseguda en un petit banc sota l’ombra d’un salze. Durant els anys que va passar a la vall, l’Anatòlia va aprendre moltes coses; en primer lloc, de lletra, i també les quatre regles, encara que a estudi no la van portar perquè deien que no tenien prou mitjans. Però la dona d’aquell oncle llunyà, una persona infeliç, sense veu ni vot a casa seva (on feia un paper de minyona més que no pas de mestressa i vivia condemnada a suportar eternament les contínues borratxeres del marit i dels fills), li va ensenyar tot el que sabia. Mai no va ofendre l’Anatòlia, va ser molt afectuosa i atenta amb ella, la va protegir de les grolleries i insolències dels cosins i, just abans de passar a millor vida després d’una malaltia llarga, dolorosa i desconeguda que havia anat minant inexorablement la seva salut, va fer que l’Anatòlia, amb dinou anys, tornés a Maran amb la furgoneta de correus.

      En aquella època l’Anatòlia ja era una noia bonica: tenia els ulls blau fosc, la pell olivàcia de l’avi i els cabells sorprenentment clars, llargs fins a mig panxell, rinxolats, amb els reflexos de mel de la mare. Es recollia la cabellera amb una trena exuberant, se la lligava just per sobre del clatell amb un monyo feixuc, i caminava com la Voské, tirant el cap un xic enrere. Quan l’anciana mare de la Iassaman la va tornar a veure després de tants anys de separació, va tenir un cobriment al cor, se li va tallar l’alè: «Com t’assembles als teus pares, noia; les seves ànimes malaurades conflueixen ben bé en la teva». L’Anatòlia es va alegrar molt que els veïns haguessin sobreviscut a la gran fam. La Iassaman, que tenia vint-i-dos anys més que ella i aleshores ja bressolava el primer net, es va encarregar d’ajudar-la a arreglar la casa malmesa i a conrear l’hort amb l’ajut d’en Hovhannés, el seu marit. Van apuntalar la paret del darrere amb un contrafort, van renovar els deteriorats marcs de les finestres, van adobar el terra enfonsat del porxo. Amb el temps, l’Anatòlia es va sentir veritablement compenetrada amb ells, i la compenetració era recíproca. En Hovhannés tractava amb miraments i atenció paterna l’Anatòlia, l’única filla viva del seu veí i amic, i la Iassaman ho va arribar a ser tot per a ella: una mare, una germana, una amiga, una espatlla sobre la qual poder-se repenjar quan la vida esdevenia més galdosa.

      Com que al llarg dels anys viscuts a la vall l’Anatòlia havia perdut l’hàbit de la dura feina al poble, va passar força temps abans que tornés a aprendre a ocupar-se de l’hort, de la cuina i de la neteja de la llar. Per facilitar-se la vida, va tancar gran part de les habitacions de la casa limitant l’espai quotidià al dormitori dels pares, la sala d’estar i la cuina; en qualsevol cas, però, un cop cada quinze dies havia de netejar escrupolosament cada racó, treure-hi la pols i posar a ventilar al sol, o al fred glaçat amb sentor de gebre, els pesants edredons de llana d’ovella, els coixins, els capçals i les catifes.

De mica en mica va anar tenint animals: la Iassaman li va regalar una gallina, que al principi va posar dins el vell galliner per no deixar-la sense gall; després de la primera covada, però, l’Anatòlia la va agafar juntament amb tota