Blasfèmia. Ferran Garcia

carpa hi trobes una dona sense cames ni braços, és un simple tors que es mostra totalment nu. El que més impressiona a qui, enretirant les pesades cortines de vellut, hi entra, és l’extraordinària perfecció dels pits i el ventre d’aquell ésser. Si no fos perquè es mou, juraries que és una estàtua, famosa i grega, de tan boniques que són les seves formes. La dona tors està recolzada sobre una mena de tron envellutat de color vermell, el mateix vellut que les cortines d’entrada. Duu un collaret que sembla d’or, molt brillant, i unes arracades a joc. Res més. La dona tors duu el cony depilat i només belluga els ulls i la boca. Respira, per tant, està viva, però el tronc resta immòbil.

      La segona carpa conté un home amb els dits llargs. Són, de fet, més llargs que ell mateix i això ja és dir perquè aquell ésser és gegant. Està assegut (també nu) a la tarima, sobre una catifa blanca, en posició de lotus. Els ulls tancats. La polla flàccida. Té els braços enganxats al cos i de les mans, també perfectes com el cos de la dona tors, en surten deu dits prims que baixen de la tarima i s’escampen pel terra, just fins a l’entrada. Ni al bosc de Santiesteban, tres quilòmetres al sud de Gaidovar, amb arbres mil·lenaris, s’han vist unes arrels així. Un ajudant que sembla en perfecte estat físic, un monstre sa, doncs, indica als que hi entren que vigilin amb els dits del terra i va col·locant els espectadors a dreta i a esquerra, alternativament.

      Sota la tercera lona hi ha una dona capaç de doblegar-se totalment fins a convertir-se en poc més que en un cabdell de carn, ossos, nervis i músculs en tensió. També despullada, aquella dona es vincla enrere i enterra dins ella mateixa el seu cap i les seves extremitats, de manera que només veus el seu ventre i el seu cony pelut, que situa a centímetres de la vora de la tarima per tal que els espectadors el vegin bé. És tan a prop teu que si estires la llengua la penetres. No ho pots fer, això t’ho avisa l’home forçut que la vigila.

      A la quarta, una noia de no més de 15 anys té tres cames i cinc braços. Dos d’aquells braços extres li surten de l’esquena i el tercer del centre del pit, just entre les seves dues minúscules tetes. La tercera cama està, literalment, incrustada a on hauria d’haver-hi el cony, del qual no veu cap rastre, només la inserció d’aquella cuixa. Es mou per l’escenari com un insecte. La gent busca, obsessivament, entre les giragonses, on té aquell ésser el sexe, però aparentment la cama li ha colonitzat la vagina i qui sap si la matriu. Caldria obrir-la en canal per comprovar-ho.

      A la cinquena hi ha la mare de l’Abel Absent. Una deessa preciosa. Té els cabells negríssims i llargs, mugrons foscos, una cintura que convida a passejar-hi les mans deu vegades seguides i després tornar-hi, i tancar els ulls i imaginar que és la duna del desert on et podràs enterrar per sempre. Més avall, unes natges que són com còdols blancs lluents al llit d’un riu, t’hipnotitzen i et perds per sempre en la seva textura finíssima. I finalment l’eix de rotació terrestre: un parrús idíl·lic si no fos que del centre mateix del triangle rinxolat n’emergeix una polla immensa, trempant, amb un gland que apunta directament al vèrtex de la carpa i més enllà, als cels i astres del cosmos. Si aconsegueixes no perdre el coneixement davant aquell cos diví, suma perfecta de dona i polla, la mare de l’Abel Absent encara t’amaga una sorpresa final. Sota el membre sense testicles, les seves mans delicades busquen (lentament, jugant amb la respiració continguda dels presents) dins el triangle de pèls púbics. Molt a poc a poc, la mare de l’Abel Absent els introdueix dins el seu cos, sota la polla, i tanca els ulls. Després estira els llavis d’un cony, el seu, uns llavis que obre perquè tothom pugui veure que el que amaga sota el membre majestuós no són un ous de mascle sinó una vagina de fembra, delicadíssima. La mare de l’Abel Absent és una hermafrodita perfecta. Vet aquí.

      A la sisena carpa dues parelles de siamesos follen. Estan units per la part lateral del tòrax, com el marc d’una porta, i la porta, entre els seus cossos una mena de frontissa de carn i ossos i nervis i sang que comparteixen, però la resta és ben seu. Això els permet certa autonomia de moviments i ofereixen diferents postures i combinacions, inclosos els intercanvis de parella.

      A la setena, un home prim i de pell gairebé transparent és capaç de matar mitja dotzena de rates amb la boca i menjar-se-les. Ens diuen que la decoloració de la pell de l’home és innata, però que tallar els caps de rates vives amb la boca és ofici. Pots veure els ossos i òrgans interns d’aquell home com si fossin ombres xineses, i també com aquells trossos de carn i pèl de rosegador baixen pel seu esòfag fins a ser digerides a l’estómac. Penses en una serp antiga o un rèptil d’un altre planeta o potser d’aquest, però en tot cas d’un temps tan antic com els déus. Ell ho sembla. Un puto Déu emprenyat amb la seva creació. No només amb les rates, sinó especialment amb nosaltres. El que més impressiona d’aquesta carpa, però, no és res de tot això; el més aterridor són els crits dements de les rates quan l’home transparent les agafa amb les mans. Com si sabessin què els espera, potser ho saben, com si haguessin vist amb els seus ullets nerviosos de rosegador les seves germanes a través de la pell transparent del menjador de rates.

      I queda la vuitena carpa. La del centre. Allà hi ha l’Urpa. L’Urpa és el gitano propietari de la fira. Per entrar a la vuitena carpa cal pagar una petita fortuna. Un cop a dins, el que ofereix l’Urpa és el següent: a canvi d’una xifra de diners exagerada que ell determina (i que canvia a cada actuació en funció de criteris que només ell sap), el client pot decidir quina part del cos vol que es talli. I ho fa. L’Urpa té només quatre dits a les mans (tres a l’esquerra, dos a la dreta), sis als peus, li queden dues ungles, una orella, no té nas, no té mugrons, a la seva pell li falten fragments de formes diverses (les tria el client) que han estat substituïdes per cicatrius desordenades, dures, amorfes, i et mira amb l’únic ull que li presideix la cara. I potser serà millor aturar la llista aquí. Li han demanat mutilar-se molt més del que finalment ha fet. De vegades ha rebutjat enormes quantitats de diners simplement perquè aquell dia no li venia de gust fer-ho o no li venia de gust tallar-se el que li demanaven; altres dies, en canvi, es mutila gairebé gratis. Que ho faci o no només depèn d’ell i això enfurisma i atreu a parts iguals els espectadors. Tan sols hi ha una part del seu cos que no es toca, i és la polla. És, de fet, l’única part que amaga sota una peça de roba negra i és l’únic monstre que no va totalment despullat.

      A més dels monstres, formen part de la fira la Lina Marsa i l’home que l’acompanya. La Lina Marsa és una dona menuda, de cabells arrissats i curts que es pinta exageradament els llavis. Anys enrere havia parit una nena sota un fanal apagat, davant el número 72 del carrer Belleville de París. Una setmana més tard va deixar la nena a casa de la seva mare i va marxar a la deriva. «Deriva és una paraula molt agradable», diu sovint. Va saltar de circ en circ fent de contorsionista i cantant, i en el seu número més espectacular barrejava les dues coses. La seva veu era tan dolça que, segons diuen, els llavis se t’humitejaven i es despertaven en tu unes ganes immenses de passejar-los per aquella pell que cobria el seu cos prim i esquelètic. Un acte que tenia poc d’eròtic i molt de protector, com si aquell ésser minúscul desencadenés en tu una necessitat irrefrenable d’entregar-li la teva part més sensible i fràgil. La Lina Marsa va aterrar a la fira de monstres de l’Urpa en companyia d’un home gegant que no parlava. Encara no ho fa, tot i que el seu silenci és volgut, ja que la seva gola (diuen) està en perfectes condicions. La protegeix amb la mirada i amb una musculatura creada a base de vuit hores diàries d’exercici constant. Quan se li pregunta a la Lina Marsa si no enyora la seva filla, si no vol anar-la a buscar, si no desitja saber com està i què fa, ella respon educadament i en ordre, que sí, que l’enyora, que no pot anar-la a buscar i que sap perfectament com està i què fa, perquè la seva filla és famosa, molt famosa, i és rica, molt rica, i infeliç, immensament infeliç, i que la seva filla, com ella, morirà d’un excés de tot. La Lina Marsa es passa les hores escoltant un disc que havia portat sota el braç el dia que va arribar a la fira de monstres, amb aquell altre monstre protector al costat. La Lina Marsa ja no canta ni doblega el cos, només cuida de tothom i fa petons i s’endormisca gràcies a la morfina que li prepara l’àngel forçut. Anys més tard escoltaré, per tot arreu, per tots els racons, per totes les avingudes, cafès, bars i botigues, i ràdios i televisions, aquell mateix disc, aquella veu, i posaré cara i nom a la seva filla. Sabré, tard, que la Lina Marsa no ha dit ni una sola mentida. La mare de l’Édith Piaf