Blasfèmia. Ferran Garcia

les patates netes hi ha un pilonet amb les seves pells terroses. La dona el mira fixament i li diu: «T’equivoques». Només això. Una paraula. Com si es coneguessin de tota la vida. Però no parla amb les pells terroses de les patates sinó amb l’Abel. O potser només ho imagina. No importa. El que importa és que l’home que sua diu: «Anem». I l’Abel Absent nota l’estrebada de les dones siameses que el tornen a arrossegar cap a un altre lloc, i entren i surten de més habitacions amb més portes obertes i penetren en espais petits i foscos i toquen amb les parpelles parets humides i altres de seques, però totes semblen esmicolar-se al seu pas, de tan fràgils, velles, cansades i escrostonades que són, i en aquell viatge intestinal, per budells i pàncrees, l’Abel Absent es veu estirat un cop i un altre per les mans, ara de l’una, ara de l’altra, de les dones siameses, seguint sempre aquell home, sempre en moviment silenciós, com les tènies, sempre suant, fins que la mà, el braç i el cos de l’Abel Absent es veuen empesos cap a unes escales que, per primera vegada d’ençà que han entrat en aquella casa o església o el que sigui, pugen, en comptes de baixar. I l’Abel Absent, sempre agafat, sempre arrossegat, sempre lliscant, decideix finalment deixar-se endur i tancar els ulls. Tancar els ulls és important. Els monstres no hi són amb els ulls closos.

      Quan els torna a obrir són dins una habitació gran. Al fons, retallat contra un finestral gegantí hi ha una estàtua. Aquell dia no sap quina és, més endavant sabrà que els observa Joan Baptista. Amb una mà, aferra una creu de plata immensa, llarga com un llança, que gairebé toca el sostre de l’habitació. Amb l’altra subjecta una safata, també de plata, on reposa el seu cap, amb els ulls oberts que el miren només a ell, com el mirava l’estàtua de l’entrada. La finestra immensa del fons és, en realitat, un vitrall. Té vidres de colors, triangles i rectangles de tons verds, blaus, vermells i grocs. Algun de blanc. Allò fa que l’habitació sembli la boca tancada d’un arc iris, saliva inclosa, llum líquida que regalima per l’aire i les parets i els mobles i la seva pell, que l’Abel Absent mira extasiat. Hi ha dos llits i potser armaris i cadires i altres coses, però ell només veu els colors i l’estàtua i la seva pell acolorida. Finalment observa com, uns metres davant d’ell, l’estàtua es belluga perquè és en realitat un home, i veu que la creu és un bastó, la plata un llibre i que el cap ha tornat al seu lloc. Aquell ésser viu, encara ombra, s’asseu davant una immensa taula de fusta, plena de papers. Les dones siameses hi parlen, potser fa molta estona que ho fan mentre l’Abel es perdia entre els colors. «Dona les gràcies al padre Ignacio», li diuen. L’Abel Absent no diu res i les dones siameses l’agafen pel braç empenyent-lo cap a elles o, el que és el mateix, cap a l’home ombra. Es refereixen a Ignacio Mora; encara és viu a dia d’avui per si el voleu buscar i donar-li records. L’Abel Absent aconsegueix aturar-se a un metre de la taula. Com un saltimbanqui, s’atura fent equilibris, amb un peu clavat a terra i l’altre flotant en l’aire. Finalment, l’Abel Absent abaixa el peu que dubtava i es queda, immòbil, davant l’home ombra. Un feix de llum blau li llepa la cara a aquell ésser, un de groc les mans i un de vermell el pit. L’Abel Absent veu, entre els colors, al costat de la taula gran, una taula baixa amb un plat amb pa, mantega i un ganivet. Potser ha confós allò amb el cap tallat, abans. L’home ombra agafa una llesca de pa i, lentament, la cobreix amb una fina capa de mantega. Entre aquestes parets tot llisca: sang, llum, colors, mantega. Tot el que llisca, caurà. El ganivet brilla com les corones d’espines suades, com els budells curats al sol, com tot el que és sagrat penetrant un infant. L’home ombra estira el braç i situa el pa a dos pams de la boca de l’Abel Absent. Ell mira a les dones siameses, que fan que sí amb el cap. Sí i sí. Totes dues. L’Abel Absent no té gana, però agafa el pa sense moure els peus, només vinclant-se endavant. «Gràcies», diu l’home ombra. L’Abel Absent no diu res perquè no entén res. «Has de dir gràcies», diu ara l’home ombra. «Gràcies», diu l’Abel Absent. «Em fa molt feliç que siguis aquí», diu l’home ombra, i somriu com el que fan els homes que tenen alguna cosa valuosa a la butxaca i la toquen amb els dits, sense mostrar-la. «Tens gana, oi?», pregunta. L’Abel Absent mira el pa amb mantega que no ha mossegat encara. La mantega s’està desfent i llisca pel braç. «La Solange et donarà el que li demanis, és la dona que has vist a la cuina. Hi pots anar.» La mantega segueix baixant lentament pel seu braç quan l’Abel Absent mira a les dones siameses, que, de nou, assenteixen. Sí i sí. Ell, però, no es mou. «Abel, ves a baix», diu una. «No.» «Abel, ves a baix», diu l’altra. «No.» «Pots baixar tu o t’hi puc portar jo», diu l’home ombra. I l’Abel Absent abaixa el cap i la mirada i el coll i l’esquena, i totes aquestes coses cauen a terra i també cau alguna cosa més, però no sap el què, tot i que en nota la buidor al pit. El seu cos, de manera automàtica, es posa en marxa, camina i es dirigeix a la porta. Abans de sortir, però, mira a les dones siameses, que, enterrades en milers de colors preciosos, s’agafen de les mans. Aquesta és la darrera vegada que les veu. Des d’algun lloc proper arriba un cor de veus infantils. «¿Dónde vas Alfonso XII, dónde vas tu por ahí? Voy en busca de Mercedes hace rato no la vi.»