Blasfèmia. Ferran Garcia

tancat. Per recordar-m’ho. Qui sap.

      Queridísimos verdugos. El documental explica la vida dels dos darrers executors de sentències de l’Estat i la seva manera d’entendre l’ofici de matar. Es parla també d’un tercer botxí, però aquell individu no apareix en cap moment excepte quan, al principi de la projecció, se’n mostra una foto. No són més de cinc segons de metratge. Faré servir el tòpic per dir que el temps es va aturar en aquells cinc segons. Va anar enrere, més aviat, que sovint és el mateix. Si la rotació terrestre es va veure alterada no fou per la mutilació salvatge que mostrava aquell rostre a la pantalla. Era impossible determinar on era el nas, la boca o els pòmuls. Tot era cràter i cicatriu. Si el daltabaix té rostre, era aquell. Les nou persones de la sala es van regirar dins les butaques. Jo, a l’última fila, també. Però sospito que per motius diferents. En el meu cas, fou per llegir el nom que apareixia a la pantalla acompanyant la foto: Abel Absent. La veu en off explicava coses, però jo ja no escoltava.

      Havia conegut l’Abel Absent molts anys abans, quan la caravana de monstres on viatjava va arribar al meu poble. Gaidovar era un lloc petit i blanc que s’aguantava, gairebé esgarrapant, al nord de la Sierra de Grazalema. Vint, trenta cases a tot estirar. Ara només hi ha les runes d’aquelles parets i cap sostre. Queixals corcats oberts a la llum del dia i de la nit. L’actual Gaidovar són tres cases de turisme rural, una de les quals amb piscina, i totes lluny del que havia estat el poble. En l’època de què parlo no devíem ser més de 300 habitants, però un cop l’any les quatre cases i la plaça que les subjectava s’omplien de milers de persones per la fira de la llana. Les ovelles llanudes de Gaidovar eren considerades les millors de la creació, i els gossos d’aigua que les guardaven, el més extraordinari regal de la natura. Les ovelles i els gossos de Gaidovar han desaparegut amb el poble, però se’n poden veure imatges al Museu d’Artesania Tèxtil de Grazalema. Hi he anat un parell de vegades, l’última ja de dona. El noi de la taquilla no em va voler cobrar l’entrada, no sé el perquè, però ho sospito. La por, en certes persones, més que tancar les portes, fa que les obrin com si, sense oferir resistència, el perill hagués de passar abans. Jo devia fer por en aquells dies. El meu aspecte vull dir.

      Durant els dies de la fira, el meu poble s’eixamplava com pulmons llençats al mar, s’omplia de gent i pesava com només ho fan les carteres plenes. Suposo que per això els monstres el van triar. Seguien el rastre de la llana, els gossos, els homes i l’aiguardent. El sumatori infal·lible d’una equació que dona (o donava) com a resultat: diners. Jo, com tothom, també vaig anar a veure els monstres i, com tothom, la meva intenció era riure i assenyalar les seves deformitats, però, com tothom també, vaig comprovar que res de tot això passa en una fira de monstres. El silenci que apareix en un lloc així és absolut. Anys més tard, quan jo mateixa vaig ser considerada una malalta, una vella que ha perdut el cap, la boja que duu els cabells plens de llacets infantils, la Monyos de la Rambla, ho vaig poder comprovar. Els monstres no fan riure. Com les cares mutilades. Com les amputacions. Potser ens deixen entrar gratis als museus, però no fem ni puta gràcia. Potser ens fan fotos i ens dediquen cançons, però no fem gràcia. Potser ens conviden a una ampolla d’aiguardent i ens deixen seure en una taula, perquè la gent ens observi i deixi caure unes monedes dins el got buit, però no fem gràcia. Ja pots anar agafant flors caigudes al terra i posar-te-les al cap, ja pots ballar a tothora amb tu mateixa, ja pots cantar cançons de bressol i saludar a tothom amb gentilesa. Provocaràs moltes coses, però no gràcia. Tampoc en feien els monstres que van arribar al meu poble. En aquella fira de malformacions, però, hi havia un ésser que no hi encaixava. Era una dona d’una bellesa perfecta. No se m’acut cap altra paraula per definir-la. Era la mare de l’Abel Absent. I aquesta fou la primera vegada que el vaig veure.

      La segona fou a l’hospici de Cadis conegut, encara avui, com a Edifici Valcárcel, on vaig passar catorze anys de la meva vida, dels 4 als 18, sempre com a noi. Als pobles de la Sierra de Cádiz, i de tota l’Andalusia més miserable, en aquella època la gent moria jove o molt jove i criaven amb la mateixa urgència. Els seus fills, si tenien sort, eren entregats als capellans o a les monges. Els hospicis i les cases de la caritat experimentaven un boom que semblava no tenir fi. La meva mare va morir mentre em paria. Sempre he pensat que, de fet, la vaig matar. I no de manera del tot involuntària. Es veu que vaig lluitar exageradament per néixer i això va ajudar les hemorràgies internes d’una manera terriblement eficaç. La frase, doncs, pot ser més certa del que sembla. Pel que fa al meu pare, no puc dir que en tingui ni un sol record, malgrat que a casa tinc la seva partida de naixement, la de defunció i fotografies diverses. Sé que va morir un dissabte que era al bosc i que va vomitar tanta sang que el capellà del poble va exorcitzar-lo abans d’enterrar-lo en terra sagrada, per si de cas. La cosa té la seva gràcia, ho reconec, podeu somriure, jo ho faig, i si ho explico és perquè em sembla que indica molt clarament quina època era aquella. Avui la Casa de la Caritat de Cadis és un edifici preciós, d’un blanc que enlluerna de tan intens, amb delicats detalls de color crema, boniques balconades i immenses portes de fusta caoba. El record que jo en tinc, però, és el dels vòmits provocats pels nervis i l’angoixa en caure la nit, el de la foscor de les cel·les de càstig i el dels ulls en blanc dels salesians mentre ens donaven pel cul. Jo hi vaig entrar després d’ell. L’Abel Absent era més gran que jo i, a l’hospici, els grans i els petits ens barrejàvem poc, a menys que tinguessis algun germà en una banda o a l’altra. Si això succeïa, els germans grans protegien els petits i pobre de tu que els fessis alguna cosa. Jo no tenia res, només un cul que, pel que semblava, agradava, i molt, als capellans. Vaig veure l’Abel Absent el primer dia que vaig entrar a Valcárcel, però, durant tots aquells anys, només hi vaig parlar una vegada, fou aquesta: ell seia al pati central, al terra, recolzant l’esquena a la paret. Mirava al cel amb els ulls tancats i de la butxaca davantera dels pantalons en sortia, cargolat com una pega dolça, una mena de llibre de tapa tova. Devia quedar-me mirant aquelles pàgines deformades molta estona, mig aixafades per aquell cos prim i de pell fosca (potser, més que les pàgines, només mirava el cos), perquè quan vaig tornar a observar el seu rostre la llum del cel havia canviat i ell tenia els seus ulls clavats en mi. Es va aixecar i va acostar-se. Caminava com si el terra del pati fos aigua, fent petits saltirons. Quan va estar a un metre de mi va allargar-me el llibre de tapa tova, encara cargolat. «El vols?», em va preguntar. Jo vaig fer que no amb el cap, més espantat que cap altra cosa. El va obrir i va llegir només per mi: «Malalts i vells són tan respectables que demanen d’ésser bullits». Em va tornar a mirar i jo vaig obrir els ulls, o els vaig tancar, no ho sé, però alguna cosa vaig fer amb els ulls. Va continuar. «Vaig enterrar els mots en el meu ventre. Em crec a l’infern, per tant, hi soc. És la tomba, m’entrego als cucs.» Els dies següents (i em refereixo als catorze mil sis-cents vuit que han passat des d’aleshores) en algun moment o altre, però sempre, m’han vingut al cap aquelles frases, i durant molts anys em repetiria aquells versos cada dia en llevar-me. És la tomba, m’entrego als cucs, fou el meu mantra. L’Abel Absent, amb el llibre de tapes toves a la mà, encara em va dir una altra cosa: «Un dia, en un poble, abans que em portessin aquí, vaig veure una dona molt bonica. Parlava amb un home. Ella tenia el cabell rinxolat, unes arracades de plata, una pell que semblava un llençol nou, un lloc on jeure i notar la puresa que no sé com és, però que m’imagino suau. Com la seda però més. Anava tan ben vestida que feia callar els ocells. Es va acomiadar de l’home amb un somriure i una inclinació de cap deliciosa. Coqueteria pura. Ell tenia uns ulls que eren mans i la mirada dits que intentaven desesperadament acaronar aquella pell, aquells llavis, aquells cabells. Ella va començar a caminar, encara amb el somriure als llavis, i jo la vaig seguir. Va reconèixer algú que caminava per la seva mateixa vorera, algú a qui no volia veure. Va travessar el carrer amb pressa i es va mig amagar en un carreró que hi havia entre dos edificis. Jo vaig fer el mateix recorregut que ella, però quan vaig arribar al carreró ella ja no hi era. Vaig mirar en totes direccions excepte en la que havia de mirar. Vaig anar amunt i avall del carrer principal i vaig seure en un portal, no tenia res millor a fer. Va passar una canilla de gossos empaitant alguna cosa. Una matonaire coixa que cridava les virtuts dels seus matons. Vaig sentir una garsa dalt d’un teulat. I després el carreró em va cridar. No faig broma, fou exactament així. Em va cridar pel meu nom, per ser més exactes. Vaig anar-hi. Al fons, just als peus d’on el carrer acabava en una paret molt alta, vaig veure la dona estirada al terra, mig despullada. La pell, abans