Blasfèmia. Ferran Garcia

      Després de veure la fotografia de l’Abel Absent projectada a la pantalla, després de sortir del cine, després de recollir flors, després de cantar i ballar pel carrer, després del tramvia 52 i de fer el que feia pels carrers i que no repetiré, vaig tornar a casa. El pis era de fusta, o així el recordo jo. Les parets de fusta, el sostre de fusta, el terra de fusta, de fusta els mobles i les culleres, de fusta les cortines i les dents que em somreien quan creuava la porta, també de fusta. Em vaig treure el vestit de dona i les calces i els sostens i vaig mirar-me la polla seca, cansada. Abel Absent: i si fos ell? I si era l’home sense rostre que havia estat buscant? Si realment l’Abel Absent duia penjada al coll la clau del meu pany, em calia trobar-lo.

      Un rostre com el seu ha de deixar rastre, vaig pensar. Vaig suposar que no em resultaria difícil seguir-lo. El rastre dels rostres mutilats. La cacera, però, va durar uns mesos.

      Jo sabia, quan l’epidèmia de suïcidis era un fet inqüestionable, que hi havia persones que ajudaven la gent a matar-se, però no vaig anar-hi a parar per aquest motiu, jo aleshores no tenia la intenció de matar-me. Per sentir dolor cal mantenir-se viu.

      El vaig trobar un dia, en un lloc. De les dues coses només importa el lloc: era un bosc i una cabana. Em va obrir la porta, va tombar el cap lleugerament, com qui mira un gat panxa enlaire, jugant amb un cabdell de llana entre les potes, i del seu rostre inexistent en va emergir una frase: «Espero que Rimbaud t’ajudés». Allò em va desconcertar com poques coses en la vida. No tant el fet que fos un assistent de suïcidis ni tan sols que, finalment, l’hagués trobat, sinó que em recordés a mi i la conversa que havíem tingut quan érem nens. Després vaig pensar que jo també recordava perfectament les dues coses i que, potser, el fet no era tan estrany. Aquesta fou la tercera i darrera vegada que el vaig veure.

      La cabana, el bosc, el tel i la seva història, que, com l’ametlla amargant, contenia l’agror oculta de la meva. La nostra història, doncs.

      La meva mort, la nit que els batak cantaven el meu nom, es va allargar diverses hores i les vàrem passar junts en aquella cabana. Vàrem parlar molt, jo de la meva filla i de la meva dona, ell d’altres coses que ara explicaré, fins que tant el seu temps com el meu es van esgotar. Quan em pensava que tot havia acabat, ell va afegir encara: «Hi ha una cosa que no t’he explicat bé», em va dir. Jo vaig tancar els ulls. «Quina?», vaig preguntar. «Crec que ho saps.» I aleshores va parlar de la meva filla i tot s’acomplí.

      «Som el mirall, Garcia. L’única cosa certa no som nosaltres ni la nostra imatge, sinó el vidre que ens reflecteix. Tot rau allà. En la intersecció de les dues imatges virtuals. No deixis mai de tocar-lo. És l’única manera que conec de no tornar-se boig. Això són les històries que ens expliquem, el mirall, i per això les necessito abans de fer el que em demanen. Per veure, sense error possible, qui tinc al davant.»

      A les mans un llibre. Té les tapes blanques, sense títol. El tinc davant els ulls perquè l’Abel Absent me l’hi ha posat. És una mena de manual, amb més de 150 tècniques de morir perfectament detallades, classificades, valorades i puntuades segons diferents criteris essencials. Un cop acabi d’explicar el que vull explicar, n’hi assenyalaré una i moriré. Ho faré tranquil però trist. Si miro enrere, puc dir-vos que he entès unes quantes coses, però no les que m’importen. A la vida, a la meva si més no, només hi ha dues o tres coses que val la pena entendre. Una en concret. I fins ara no hi he trobat resposta. Preguntes que descansen sobre altres preguntes. Tortugues sobre tortugues sense fi. Quan acabi d’escriure no sé què hauré trobat, no importa gaire, jo vaig deixar d’existir fa anys quan el tel es va obrir en mi i, més tard, quan es va tancar i em va deixar a l’altra banda.

      Si, com a darrer acte vital, he decidit escriure sobre ell crec que és, bàsicament, perquè tinc l’esperança que a través seu podré explicar-me. Necessito, abans de marxar, que em respongueu a una pregunta, l’única que importa, i així finalment, com els déus, podré callar. Si és cert que som el mirall, aquella fina capa d’alumini que permet la fusió entre el nosaltres i les imatges que projectem, tinc clar que un mateix no la pot veure i la resposta ha de provenir, necessàriament, d’algú extern. Tu, per exemple.

      Només perdura allò que ens fa mal.

LA PART DELS MONSTRES

      1

      Les altres set meravelles

      La caravana de monstres arriba a Gaidovar un dijous. En dues hores el poble està ple d’uns cartells cridaners, grocs i vermells, prometent un espectacle meravellós. Te’ls trobes miris on miris, fins i tot n’han clavat, horitzontals, al terra del carrer principal. La gent els observa mentre camina sense trepitjar-los, els voreja lentament, amb cert respecte, com si fossin làpides sagrades de bisbes o papes. A la plaça central hi planten un tronc immens, ningú sap com l’han arrossegat fins allà. Els nens imaginem que és el pal major d’un galió. Pel que fa a la vela, tenim el cartell més gran que jo hagi vist mai, clavat al tronc. Si en saps, hi pots llegir Les altres set meravelles, lletra a lletra, en fila, de dalt a baix. Els monstres s’instal·len als afores, en un descampat que es va fer servir per afusellar els dos mil tres-cents vuit desertors. Hi ha una llosa petita de marbre negre, sense noms, on es pot llegir la xifra. Al costat hi crema una torxa de metall d’on en surt un fum negre, sempre i constant. Una de les disputes predilectes de la gent de Gaidovar és sobre si 2.308 desertors són molts o pocs. Depèn del total, diuen alguns. No depèn de res, diuen altres, 2.308 rates són moltes rates i punt.

      En Seisdedos és un borni que fuma a tothora i que et parla mirant als ulls. Ell no entra a les discussions, les esclafa. Com fa el sol amb les cuques de llum. En Seisdedos diu que desertar és l’única cosa sensata que es pot fer en una guerra. També diu que tots vosaltres, colla de fills de puta, penseu igual però no teniu els collons d’admetre-ho i s’agafa els ous amb les dues mans i ho torna a cridar, perquè cal dir-ho en veu alta, rehòstia consagrada, perquè tothom, ell i tothom, hòsties!, TOTHOM! ho faria, perquè «colla de malcuats, tots vosaltres, i jo el primer, puc notar, gairebé veure, com dins els vostres caps de sòmines, caps de gamarús majúscul, caps corcats, buits i reomplerts d’escopits secs, allà dins, si la busqueu, colla de fariseus, hi apareix la idea clara i cristal·lina que tots i cada un de nosaltres, tarats de merda, seríem una d’aquelles 2.308 rates si haguéssim participat en aquella guerra, en aquella puta immensa pústula de merda. Digueu que desertar és l’única cosa sensata que es pot fer en una guerra! Va! Digueu-ho! Crideu amb mi! Va!». Però ningú diu res. Jo tampoc. En Seisdedos després ens mira als ulls, a tots els que formem el grupet on es parla de la xifra, un a un, nens, joves o vells, perquè de grups que parlen de la xifra de desertors se’n formen sempre a Gaidovar, i de totes les edats, i ell sempre s’hi acosta i et mira d’aquella manera, bòrnia i directa, i, després de cridar, hi afegeix (gairebé xiuxiuejant) que només hi ha una excepció. Tothom sap la resposta, però deixem que la digui: «Desertar és el més sensat que es pot fer en una guerra a menys que sigui la teva guerra, però si això fos així, aleshores tu de què collons aniries a la guerra, t’estaries en una butaca mirant mapes o llegint discursos o follant-te totes les putes del país i totes les vídues del país i totes les filles de les vídues i totes les netes, i que, per tant, tornem a l’inici del que estava dient, que l’única cosa sensata és desertar, o sigui que en realitat no hi ha excepcions, carallots analfabets».

      D’aquella guerra, però, en fa molts anys, tants que els ossos d’aquelles rates sensates deuen haver-se esmicolat i convertit en pols de calç finíssima, vint metres sota la superfície que ara, la caravana de monstres, s’esforça a transformar en un terra pulcre on poder plantar el seu espectacle. Si te’ls mires pots veure com els monstres netegen les males herbes, enretiren les pedres, aboquen terra nova on hi ha clots, l’anivellen i planten flors al perímetre, just on acaba el descampat i comença el bosc, al sud, i també al nord, on acaba el descampat i comencem nosaltres, el poble. Fins i tot escombren la terra i la pols, i si haguessin tingut temps també haurien xuclat les seves entranyes, pols covarda inclosa, per deixar-la encara més immaculada. Però de temps no en tenen. Cal anar per feina. Un cop enllestit el terra, aixequen les lones dels monstres, com immensos tipis indis, cada una d’un