Blasfèmia. Ferran Garcia

més espectacular i, el seu cos treballat, lluent, és un reclam cap a les parts intactes, les que encara queden per amputar. L’Urpa cuida la seva eina de treball amb obsessió. El seu cos demana a crits que te l’emportis, si no tot ell (com seria desitjable) sí una part. Com relíquies del cos de Crist. Quan l’Abel Absent marxa de la caravana, l’Urpa està nu, oliós i agenollat davant una petita estàtua de color negre. Una mena d’altar en què ha encès dues espelmes. Quan, anys enrere, l’Abel li va preguntar què era allò, l’Urpa li va dir: «Qui». L’Abel va arrufar el front. «El que vols dir és qui és, no què és.» «Ah, doncs qui és?» «Tu», va dir l’Urpa. I ho va dir amb la cara que tenia quan parlava seriosament. L’Abel va mirar-se amb més atenció la petita estàtua. Era un noi, sí, però no trobava que s’assemblés gens a ell. No va seguir preguntant perquè l’Urpa hauria continuat responent i l’Abel tenia moltíssima més por de les respostes que curiositat per fer les preguntes. Va callar, doncs, però des d’aquell dia, sempre que podia, se la mirava, la tocava i, en secret, hi parlava. De fet, això és exactament el que ha estat fent abans de buscar els llibres dels tigres blancs de Sibèria. La darrera cosa que fa en sortir de la caravana és mirar-la i li diu adéu amb els llavis.

      L’endemà al matí el sol espetega amb força i l’Abel Absent és el primer a llevar-se. Ha pres una decisió. El zoo no deu estar a més de dos quilòmetres de distància des del campament, pot arribar-hi caminant sense problemes. Amb pas ferm i a grans gambades camina pel marge de la carretera desfent el camí que havien seguit les caravanes dels monstres el dia anterior. L’Abel Absent sua i té set (hauria d’haver agafat aigua per al trajecte), però continua caminant. Es creua amb alguns habitants de Mengíbar que el miren encuriosits, ell camina sense fer-ne cas. Caminar és important. Desitja no trobar-se amb el nen del bigotet ni amb cap dels altres. El sol escalfa cada vegada més, en només uns minuts sembla haver-se acostat a uns pocs quilòmetres de la Terra, incendiat tot el poble. Les males herbes que trepitja són cada vegada més seques, amb més espines. Passada una estona, li fan mal els peus, però l’Abel Absent continua caminant fins a arribar al cartell que havia vist a l’entrada: «Zoo» i una fletxa negra mal pintada que assenyala a la dreta, cap a un caminet de sorra estret. L’Abel Absent acluca els ulls i es col·loca una mà en forma de visera. Al fons hi veu uns arbres de tronc gruixut, però gairebé sense fulles. i les poques que tenen són de color marró o gris o negre. Fulles cadàver. Enfila el caminet amb la boca pastosa i la suor caient a raig per l’esquena. Un cop al camí, sota l’ombra dels arbres, es refà. Mai hauria imaginat que una ombra tan miserable com la que oferien aquells arbres esquelètics fos tan increïblement fresca. El darrer tram del trajecte el fa a bon pas. Finalment hi arriba. El zoo (a hores d’ara ja el veu en minúscules) s’assembla més a una deixalleria que a cap altra cosa. Els suposats hàbitats dels animals estan construïts a base de matalassos de molles, filferros oxidats i restes de bastides despintades. Taulons de fusta arreplegats de qualsevol lloc i clavats al terra en forma de creus abraçades marquen el límit on sobreviuen tres cocodrils submergits en una sopa verdosa de dos pams de profunditat. Tant podrien estar vius com morts. No es mouen i la seva pell és entre blanca i grisa, cendra pura. L’Abel Absent camina per aquell cementiri ple de runa com si fos cec. Comença a desitjar ser-ho. Més que acostar-se a les bèsties que intenten respirar, deixant caure litres d’escuma groga per les boques obertes, el que fa l’Abel és allunyar-se’n i a cada passa enrere es topa amb un nou recinte, més brut i ple de merda que l’anterior. Encara que ho intenta, no sap reconèixer cap dels animals i sospita que no és pel seu exotisme, sinó pel seu estat lamentable i irreconeixible. L’única gàbia (real) del suposat zoo conté els tigres blancs de Sibèria. En són dos. Potser entre les neus hivernals del seu país fan 200 quilos, però aquell parell de coses, sumades, no passen dels 90. Un sac d’ossos plens de tinya, amb clapes de pell vermella escampades pel cos. El pèl, aquells dos pams de seda flonja, és en realitat un manyoc de cabells com el que treus de les aigüeres embussades. Passejar els dits per allà seria com fer-ho damunt una rata esventrada. Al seu costat, l’Abel Absent hi veu tres nens, més petits que ell, que els llencen pedres que agafen del terra. Els tigres blancs de Sibèria no es mouen ni tan sols quan aquells rocs els impacten. Estirats al terra, intenten protegir-se del sol sota la raquítica ombra d’un suposat arbre que conserva (equilibristes) cinc o sis fulles. L’Abel Absent nota milers de formigues pujant-li per les cames. Pugen i pugen fins al melic i es queden allà, acumulant-se, fent pinya, niu de processionària, bellugant-se inquietes. L’Abel Absent s’aixeca la samarreta i es mira la panxa, i el que hi veu és la mateixa pelleringa de sempre, cap insecte, cap moviment, excepte la seva respiració agitada. Però les formigues encara hi són, les nota, sota la pell. Ara es posen en marxa i avancen al galop pel coll fins a colonitzar la boca. L’Abel Absent s’ofega, i es veu obligat a inspirar amb força pel nas. Mira els dos tigres blancs de Sibèria i un d’ells li torna la mirada. L’Abel comença a córrer en direcció contrària a aquella mirada, sense saber on va, només té una idea al cap i és sortir d’allà. Es passarà tot el camí de tornada plorant sense saber per què. Pensarà en aquells tigres que un dia estaven menjant cries tendres d’óssos bruns, saltant a la neu, bevent aigua fresca d’un riu que es desglaçava amb l’arribada de la primavera i tenint fills que serien llepats i protegits per la seves mares. Imaginarà el que devien estar pensant aquells dos tigres blancs de Sibèria que acabava de veure i arribarà a la conclusió que rere aquella mirada només hi ha els somnis del que havien perdut i que el seu únic desig havia de ser, per força, morir com més aviat millor, mentre aquells records encara fossin vius, abans que ni tan sols els quedés allò.

      Arriba vermell, suat i amb els ulls inflats al campament de monstres. La seva mare l’espera i l’Abel Absent ja sap el que hi trobarà. Aquell dia és castigat. La seva mare tenia raó, sempre la té; li havia dit que allò no li agradaria, però el que nota no és conseqüència d’alguna cosa desplaent. És una repulsió intensa. Ara, tant de temps després, sap que li provocarà malsons durant anys. La mare de l’Abel Absent parla poc. Quan el veu entrar se li acosta i ordena: «Mira’m». L’Abel Absent la mira. La bufetada se sent a la caravana del costat. Després, silenci. El d’una abraçada llarga que és el que després de marcar-li els cinc dits a la cara li està fent la seva mare. El nano entén bé la primera cosa (la bufetada), però poc la segona (l’abraçada). Surt de la caravana. Ahir, acabats d’arribar, va descobrir que la nit a Mengíbar és preciosa. Vol veure els estels. Es frega la galta mentre baixa les escales, però les úniques estrelles que veu són els dos ulls de l’Urpa que l’esperen. «On?», diu l’Urpa. L’Abel Absent aixeca les celles i no diu res. «On t’ha pegat?», diu l’Urpa. I l’Abel, en la penombra que crea la llum de la caravana, li assenyala el costat dret de la cara. L’Urpa el colpeja a l’esquerra. El cop és terriblement més dur que el de la seva mare. «Anem», diu l’Urpa. I l’Abel, amb la cara bullint, el segueix. A dins de la seva caravana, l’Urpa li prepara un bany, el renta i li deixa caure un llibre a les mans. «A mi m’ajuda», diu l’Urpa. L’Abel llegeix. «Vaig enterrar els mots en el meu ventre. Em crec a l’infern; per tant, hi soc. És la tomba, m’entrego als cucs.» Ho torna a llegir. Hi capta una cosa, però no sap si és la que ha de captar, en tot cas aquelles paraules el calmen i amb això en té prou. Ho faran durant els malsons que vindran en els mesos següents i ho faran durant molts més anys, un cop s’acabin els malsons que han de venir. Ho faran quan ens trobem a Valcárcel i ho fan, de fet, encara avui quan, plegats, les tornem a llegir. Net i eixut, estirat al llit de l’Urpa i abans de tancar els ulls per intentar dormir («Aquesta nit és millor que dormis aquí», li diu l’Urpa), l’Abel agafa el llibre que és als peus del llit. L’obre per una pàgina i hi assenyala unes frases. «Vinguda del sempre, marxarà per tot arreu. Una sola bufada dispersa els límits de la llar.» I amb la mirada, l’Abel Absent demana una cosa a l’Urpa, que els protegirà, a ell i a la seva mare, i l’Urpa li fa que sí amb el cap i abraçat als versos de Rimbaud finalment s’adorm.

      L’Urpa, aquella nit, amb la fira de monstres en marxa, no es tallarà res del que li demanin, per molt que s’enfadin, per molt que protestin, per molt que algú li ofereixi set mil hectàrees d’oliveres en plena producció per uns centímetres de la pell del cul. Aquella nit, l’Urpa acaba la funció ràpid. L’espera una porta oberta en una caravana que no és la seva. A dins algú que, avui, tampoc fa hores extres. Quan