Blasfèmia. Ferran Garcia

un abisme, espantat i atret al mateix temps. Més endavant vaig aprendre que aquest és l’origen del concepte de sublim. En tot cas, l’Abel Absent devia llegir, en el meu rostre, que no sabia què fer ni què pensar ni què dir perquè va afegir: «El que vull dir és que l’infern és aquí, al nostre costat, sempre. Que només ens en separa una mirada, una tempesta inesperada o un canvi de vorera. Entre nosaltres i ell només hi ha un tel. I també vull dir que de vegades l’infern es transforma en semen i et deixa un record, dins les entranyes, per tota la vida. De vegades no et passa a tu, sinó a algú a qui coneixes, un germà, un veí, el teu gos, o ni això, li pot passar a algú totalment desconegut, com a mi, com a tu, però n’hi ha prou per entendre-ho. Saps de què et parlo?» Ho sabia. «Doncs aquest llibre m’ajuda a entendre-ho. I ara digues.» I em va tornar a repetir la pregunta: «El vols?» I aquest cop el vaig agafar. Encara ara, mentre escric això, el tinc amb mi. No vaig tornar a parlar amb ell durant aquells anys i, de fet, només el vaig veure un parell de vegades més a l’hospici, malgrat que el buscava a tothora. No sé on s’amagava, què feia, on anava. Valcárcel tenia en aquella època més de vuit mil interns, entre orfes, vells i malalts mentals. No era fàcil trobar allò que buscàvem entre tanta pell i saliva i dents que queien, entre tant capellà nodrint-nos les entranyes. Primer la fem malbé. Després l’absorbim. D’això se’n diu aliment. Vida és putrefacció. Especialment difícil era trobar persones, encara que, físicament, les tinguessis al davant. Les persones, a Valcárcel, desapareixien com els talps. I aquesta fou la segona vegada que el vaig veure.

      La tercera fou aquella tarda de 1977, al cinema Avinguda de la Llum, quan vaig veure la seva fotografia, amb el rostre completament desfigurat. Em va venir al cap aquesta conversa, paraula per paraula. Nosaltres no triem els records, ells ens trien. Algú em va dir aquesta frase i crec que té raó. A la sortida del cinema vaig fer el que solia fer aleshores. Refrescar-me a la font de Canaletes, anar amunt i avall de les Rambles, agafar la línia 52 del tramvia fins a la Bordeta i tornar, caminar fins al carrer Teatre i mamar polles. Tothom al barri sabia què era: un vell vestit de nena que te la mamava meravellosament bé o, si pagaves una mica més, es deixava donar pel cul mentre es masturbava fins a escorre’s i tacar la paret o el terra o les rates que s’aturaven i cargolaven el seu cos per poder llepar la lleterada enganxada al pèl. Diuen que a la vida les coses no són blanques o negres. Que vivim en tons de gris. Jo crec justament el contrari. Que tot és blanc. I que tot és negre. Simultàniament. Com alguns gats. La vida i la mort. La culpa i l’absolució. La ràbia i la calma. L’inici i el final. El càstig i el perdó.

      La vida són tortugues apilonades sense fi.

      I tu les vas traient, una a una, buscant qui sap què. Pensant, esperançat, que ho trobaràs sota la següent tortuga.

      Però no. Sota cada tortuga només hi ha una altra tortuga.

      Jo, aquells anys, feia el que feia per alguna cosa, però no sé quina.

      Potser perquè el dolor només es calma amb dolor.

      El plaer que atorga el càstig propi.

      Vaig conèixer la meva dona el dia de Sant Joan.

      Teníem una foguera al davant i vaig agafar-li la mà.

      Per sorpresa meva, ella no la va retirar, simplement la va deixar allà.

      Encara ara em pregunto si era un hola o un adeu.

      Un sí o un no.

      Un ajuda’m a pujar el cingle o saltem junts. Estavellem-nos.

      Les o. Aquesta vocal en forma de cul per la qual ens folla la vida.

      Els dubtes tenen forma d’o.

      Les i són millor.

      Sí i no és millor que sí o no.

      Vaig conèixer la meva dona el dia de Sant Joan.

      Deu anys més tard ella va morir.

      Entre les dues coses va néixer la meva filla.

      Un matí érem a casa. Havíem llogat un pis verd. Totes les parets eren verdes, i els sostres i el terra de la cuina. Un verd com els dels plàtans verds. Amb taques fosques pertot arreu com si malgrat la verdor s’estiguessin podrint. Odiava el pis, odiava el verd, odiava els plàtans. L’única cosa que hauria salvat de la meva vida eren elles. Potser perquè sempre feien olor de net, potser perquè ens passàvem els dits pel llavi mentre ens adormíem i aquell tacte era la nostra resposta a l’origen de l’Univers.

      Amb la meva dona discutíem molt.

      Ens perdonàvem més.

      Fins que un dia tot es capgirà.

      La capa de gel sobre la que camines es trenca i caus dins una cripta immensa. I el terra et sembla infinit perquè no veus parets enlloc, només les llambordes llefiscoses i humides sobre les quals rellisques cada cop que intentes caminar. Si has estat alguna vegada en un lloc semblant sabràs del que et parlo. La medicina l’anomena de diferents formes, però tu saps del que et parlo. I tu caus dins la cripta, i al teu costat hi tens allò que més estimes perquè en caure l’has arrossegat amb tu. I passen els dies i les nits i has caminat en totes direccions i no has trobat res perquè no hi ha res, només el terra de llambordes humides que sembla no tenir final ni principi. Et sents tan cansat, sol i perdut, que busques un racó on arraulir-te, però de racons no n’hi ha allà sota, i tu t’ajeus a un lloc qualsevol, fas papiroflèxia amb el teu cos, et plegues sobre tu mateix i enterres el cap entre les cames. I passen dies, setmanes, qui sap si anys, i no et bellugues. Fins que del no-res apareix algú i t’acarona i et parla dolçament. I tu, com el nàufrag que ets, et deixaries arrencar la pell per una gota més d’aquella aigua dolça. I aquest algú et demana que el segueixis i tu hi vas, collons si hi vas!, arrossegant-te com les sargantanes sense braços ni cames ni cua, un tors mutilat que avança a cops de ventre sobre les llambordes, amb la boca oberta i la llengua fora, implorant que segueixi deixant regalimar aquelles gotes. I no t’importa on aneu, tant et fot el què, el qui, el com, només vols sortir d’allà i que aquest algú et segueixi donant aigua i parlant dolçament. I al teu costat la teva dona i la teva filla, perquè sempre han estat allà, en silenci, submises i obedients, i les obligues a lliscar rere teu. Sense braços ni mans ni dits, les hi obligues, perquè hi ha altres formes d’arrossegar-les a part de les estrebades. Veniu, els dius, perquè també elles han de flairar, de nou, el romaní. I us arrossegueu sobre els ventres fins que de sobte et veus a fora. T’alces i de nou hi ha fruits i flors i cants d’ocell, la primavera t’ha perdonat i t’obre els braços. I tu abraces la teva filla i somrius. I la teva dona et mira. Tu dones les gràcies a aquest algú que t’ha conduït allà i li beses els peus, ara i per sempre. «Som teus», gemegues. I et dones a ell.

      No serà fins anys més tard que ho entendràs. Que no vindran més primaveres. No per a tu. Comprens, massa tard, que aquell algú no t’ha arrossegat a la llum, sinó a les tenebres. Que t’ha conduït a través del trau del tel i has viscut a l’altra banda sense saber-ho. Però un dia ho veus. Passa una cosa i te n’adones. I intentes fugir, localitzar el trau del tel i retornar a la llum. I la teva dona ja no hi és, però agafes la teva filla i li dius: «Anem». I ella, com sempre, t’obeeix. Plena de por, però t’obeeix. Tremolant, però t’obeeix. I hi arribeu. El tel és allà. Molt a prop. Ja gairebé el pots tocar. I veus l’escletxa per on vàreu entrar, anys enrere, i tu li dius que corri, que fugi, que travessi el tel. I ella dubta, per primer cop dubta, no per la llum, ni la tenebra, ni pel tel ni les escletxes, no, ella dubta perquè veu que tu no l’acompanyes. No puc, li dius, ara no puc. Però vindré, dius. Et buscaré, dius. I les vostres mans se separen i ella travessa el tel i tu somrius o plores o sagnes, qui sap.

      I aleshores s’esdevé el terror més antic.

      La foscor primigènia.

      L’horror que habitava aquest planeta molt abans que nosaltres.

      Perdona, ja hi torno.

      Necessito explicar-t’ho, però no així.

      No ho estic fent bé.

      Primer