Detectiu boig. Detectiu divertit. СтаВл Зосимов Премудрословски

els ulls, com de restrenyiment i va eixamplar la boca, com si volgués posar el bulb d’Ilyich a la boca. La gota va deixar anar el pinzell i es va inclinar, va agafar l’engonal amb les dues mans.

      – Ahhhhh!!!! – va ofegar tots els voltants.

      Ottila va aterrar-se als peus i, es va ajupir, va fer un segon cop a les boles, però amb el puny.

      Va colpejar el tret amb els punys durant un minut, tan ràpid que va ser difícil distingir les mans i, al final, va colpejar el taló a la poma d’Adam amb un salt de taló. El cos vermell va caure lentament cap endavant i va caure al terra de marbre amb el front, aixafant tot allò que s’enganxava a si mateix. Ottila va rebotar a un costat, a la falta de la caiguda. Les seves homies són explotades pel vent. I, en general, es va netejar la transició de tota mena de freeloaders – borratxos.

      L’ancefalòpata es va aixecar, recolzada sobre l’espatlla del xef.

      – Gràcies, apchi, patró. Vaig pensar, apchi, moriré aquí.

      – Com vas arribar a això? Em van tancar una setmana? I ja us heu enfonsat.

      «I ell mateix?!» va pensar Harutun, però no va dir res. Ottila va mirar de nou el cos i va xafar-se.

      – Oh, gat Yoshkin, què van fer amb la tassa?

      – Sí, d’acord, apchi, – Harutun va donar la mà i va apartar el rostre desfigurat: un nas trencat, dos dits – sota l’ull dret i tres – sota l’esquerra i no una dent davantera. El món cruel dels sense llar i misericordiós en una sola persona. És molt difícil per als vells sobreviure en aquest món a la part inferior.

      – Mdaa… però no els heu preguntat sobre el nas?

      – No, ni tan sols em va venir al cap … – Harutun va teixir lentament darrere del cap i va mastegar la llengua com de costum; tot i això, pare! – va exclamar, -yai, vaig sentir que estava col·locat al coure fins a la recepció més propera i que – van morir en una antiga botiga.

      – Qui, aquells? – Ottila va parar.

      – Bé, des del punt de recepció van lliurar a una botiga d’antiguitats.

      – I en quina?

      – I a la central, darrere de la catedral de Kazan.

      – Anem. I després, de cop i volta la van vendre?

      Encara sortien de Mos. Bana sobre Nevsky Prospect. Dvizhuha. Ottila va anar a la tia que estava a la vorera i li va preguntar:

      – I on la porra. Catedral de Kazan?

      – Nah?

      – És a dir: situat.

      – No ets rus? convidat o treballador convidat?

      – No. Sóc un recinte.

      – Veig. Camineu per Nevsky, cap a la plaça del Palau i a la part esquerra podreu veure la catedral.

      – Gràcies. Salut per a vosaltres i els vostres fills … – Davant el Bedbug va donar les gràcies i va anar amb Incefalòpata per la vorera.

      El cas es va completar amb èxit. El monument va ser retornat al seu lloc i posat sota l’alarma i la videovigilància.

      Bedbug i Incephalopath van rebre de Marshall agraïment en forma de premi i disposició a esperar un nou negoci.

      Bedbug es va asseure al seu despatx i, parlant amb Incefalapat, amb la seva dona i els seus fills, va parlar de les aventures, ometent detalls de les humiliacions ocorregudes durant la investigació. Per descomptat, es van ometre les coses tristes i es van substituir per actes ficticis heroics… En resum, van riure amb un cop de puny…

      CAS №2

      OBJECTE SANG

      APULASE PRIMER

      Van passar cinc anys d’avorrida vida de granja col·lectiva i Ottila va començar a emborratxar-se d’Intsefalapatom, més precisament, estava bevent de Clop intencionalment per tal de posseir la seva dona. I Bug en la ment, s’adapta. Sí, i Marshall no va trucar.

      – Ai, em diré. – va llançar-li una ungla a la mà esquerra i un martell a la seva enclusa, on estan anivellats les ungles, amb la mà dreta per reciclar-se. Va quedar xocat pel timbre del «timbre» i va sorprendre … – Però si m’envia? – Ottila va examinar el pati de la seva llar, on es trobava davant seu: una porta davant seu, un bany a la dreta amb un gos de guàrdia del pati que mirava el propietari des d’un forat lligat al cobert lateral.

      – Polkan! Ottila va cridar. El gos va tancar els ulls. -Kel, – el gos li va sacsejar l’orella, – Jyat, jyat! – El gos va tancar els ulls amb la seva pota, -Kel Manda, Katyam James! – El gos va pujar a la caseta. – Aquí, puta! – En rus, Klop estava molest. Va estar molest, però no va ser ofès. Al cap i a la fi, les dones s’ofenen i els homes estan molestos, va pensar ell i el seu pare. Però es va molestar i va prendre la pedra de la tanca del llit de flors.

      – Polkan. – booms, va agafar el segon, i va rodar primer – Palkan!! – boom, boom, – Polkan!!! – booms, booms, booms, – Surt el bastard!!!! – booms, booms, booms, booms, booms, etc., fins que s’han esgotat les pedres del límit de les flors.

      – Aaaaaaaaaaaa!!!!!!!!! – el gos va plorar amb dolor i va plorar. Fins i tot els veïns van sentir els pòmuls. Ottila es va asseure satisfet i va expulsar oxigen dels seus pulmons. A més, la revisió el va veure darrere de la tanca i, a l’esquerra, l’entrada de la part residencial de la barraca.

      – Ottila, van venir a tu! – va cridar des del llindar d’Isolde. L’error es va girar. L’esposa es va quedar atent a la porta principal. De sota la falda, de sobte va aparèixer un bonic rostre d’Izi. Ja tenia disset anys. I somreia dolçament amb els ulls caucàsics.

      – Què hi feu? – va preguntar el pare atabalat – padrastre biològic.

      – Bé, sortiu de sota la falda! – Va donar la mà al cap i va inclinar el cap. Baska ha desaparegut.

      – Truqueu-los aquí. Ottila va respondre i, agafant l’ungla a la mà esquerra, va començar a redreçar-lo amb un martell.

      Des de molt lluny a la barraca hi havia un sorprenent tristor. Aviat, va aparèixer Incefalòpata, arrossegant el criminal pel fregall del coll. El va tirar al porxo i el va llençar al centre del pati de la llar. El criminal va rodar com una pilota al centre.

      – Qui és? – va preguntar, assassinat pel sol Ottila.

      – Aquí, aquí, el cartutx. Oooh! Atrapat, apchi, en l’acte. Oooh Oooh

      – Què va fer? – va preguntar de mala gana al recinte.

      – He, he, apchi, en el dipòsit de cànem bolcat, apchi, entendre.

      – Què ter? – La bestiola va alçar els ulls al noi i es va colpejar mecànicament el polze amb un martell. – Ah, merda!

      – Està mentint. – L’idot detingut es va assotar amb el nom de Kolomiyytso, el fill de Pankrat, l’Ataman dels cosacs locals i la conservació de la vida salvatge.

      – Tu, Idot, no facis buzu, el camp estava llaurat. Penedit, només calar. Klop va ladrar.

      – Sí, no frego! – va espantar Idot. – «El meu pare serà.» – va volar al cap pensant.

      – Bé, què, anomenarem el pare? Apchi, – va preguntar l’intepfalòpata sense alè.

      – L’heu arrossegat d’una zona veïna? Bedbug va preguntar i va colpejar amb un martell, anivellant l’ungla.

      «No, apchi», va suar Arutun Karapetovich va arrossegar el cap. – Ja és aquí, a l’abocador d’escombraries.

      – Bé, doncs què farem? Ah, Idot?? –