Detectiu boig. Detectiu divertit. СтаВл Зосимов Премудрословски

Harutun va consultar amb la seva veu interior, Klop, havent donat les seves dades, es va enderrocar modestament mentre estava assegut en un mico.

      – Ei, bum, bon pet! – va cridar l’encarregat. Ottila es va enfonsar i va obrir els seus ulls abombats. Va bolcar la boca i, sentint-se una picadura a la boca, va intentar recollir la saliva amb la llengua, però no hi havia prou humitat a la boca i va demanar un vàter.

      – Col. lega, puc fer servir el vàter?

      «És possible», van respondre amb gentilesa els vells, «però si el renteu.»

      – Per què? – Ottila es va indignar, – sóc un detingut, però teniu una senyora que neteja al vostre estat i ha de rentar el terra.

      – No hauria de ser obligat, però, estar obligat a rentar el dolnyak després de gent sense llom. Bé, doncs, com?

      – No rentaré el punt! – Va dir en general Bedbug categòricament.

      – Doncs merda als pantalons. I si alguna cosa toca el terra, faràs un tomb a tot el compartiment.

      – És contra la llei, em de proporcionar un vàter i un telèfon.

      – I a què més debo? Ahh? – va arribar el sergent.

      Ottila no va dir res. I havent sentit que estava a punt de créixer, va estar d’acord. A més, ningú veu.

      – Bé, estic d’acord.

      – D’acord. el sergent es va alegrar i va portar Klop al vàter. – un drap, pols allà mateix, sota l’aigüera. I pels tècnics que obtinc. La crisi, jajaja.

      – I on és la galleda i el paper higiènic?

      – Esbandiu el drap a l’aigüera i netegeu el cul amb el dit. – es va equivocar el sergent.

      – Com va? – va sorprendre Klop.

      – Com s’aprèn, bàsicament tinc paper de lija, puc oferir, i amb paper normal tenim molta tensió. La crisi del país. A més, som empleats estatals.

      Ottila es va amargar a la cara i, agafant el paper proposat, va pujar al vàter. Es va sentir un fort degoteig, Pent es va girar i va sortir a fora, tancant el pal. I Ottila es va relaxar, es va mirar entre les cames i va arrugar la cara. No només li feia mal l’ullet dels ulls agre, sinó que tots els pantalons de l’exterior es veien arruïnats amb un color petit i desagradable, pudent. No es va parlar del vàter. Fins i tot van caure gotes de diarrea a la paret.

      Incefalòpata es va quedar a la columna i, veient el sergent que havia deixat el lloc, va córrer ràpidament cap a ell.

      – Hola! Apchi», va afalagar.

      – Què, esteu esperant un nét? Va preguntar-li sarcàsticament Penth.

      – Quin nét? Apchi, un estúpid Arutun Karapetovitx.

      – Què esteu construint grimaces aquí? O és còmplice? Què en penses, treballadors convidats?

      – Qui? Apchi», Harutun es va espantar.

      – Què estàs construint un ximple? El federal vol buscar la seva amistat. Esteu amb ell

      – Ah? apchi, – va sacsejar les galtes amb un incefalòpata. – no. No el conec en absolut. La primera vegada que veig.

      – I què esteu bullint per ell? Punyalada, oncle. – De sobte es va ladrar el sergent. Harutun va retrocedir. – Ha aprofitat per a tu, i per a tu?

      – Ah, apchi, el conec, però és molt dolent i només gràcies a la seva dona.

      – Què? – Pent va somriure.

      – Estic dormint amb la seva dona! – va confirmar Harutun. El sergent va somriure i va anar a disparar documents per a la cervesa.

      – I quan es llançarà? – va fer ressò al vestíbul.

      – Com és el vàter i arribarà la resposta. Així que durant tres dies tinc dret a fotre’l.

      – Puc ajudar-lo? – va suggerir Harutun a tot el vestíbul.

      – Rentar el vàter?

      – Sí, per ser llançat més ràpid.

      – No, suposadament no.

      Harutun tristament va baixar el cap: Mdaa… va arribar i no hi ha diners i Klop va baixar.

      – Tens diners? – algú va xiuxiuejar directament a l’auricular cap a cos. Es va estremir amb tot el cos i es va girar. Al seu darrere, hi havia un gros enginy amb un uniforme de policia i mastegava una hamburguesa dura.

      – Xarxa de xarxa.

      – Per què? Om yum yum.

      – I diners, apchi, – Harutun es va confondre en els pensaments i, allargant el dit índex, buscant els alumnes, va assenyalar la porta del pal de la policia. – I els diners del meu, apchi, cuiner, allà, al monkeyclip de Klop.

      – Quin error? És un sobrenom?

      – No, el seu cognom, Apchi, va ser detingut fins que es va constatar la seva identitat.

      – Ahhh! Om yum yum., Doncs, anem, traiem els diners d’ell, com si fos tu mateix, i m’ho dónes.

      – Ahhh. Té, apchi, una targeta.

      – Ho sento. – I el policia es va retirar a les profunditats del barri.

      Una setmana després, Bedbug va ser alliberat de la 78a comissaria. Aquesta era la cinquena branca consecutiva, començant pels policia de l’estació i arreu dels safareigs. Ningú abans d’ell no estava d’acord. I va haver de rentar la brutícia anual.

      Harutun estava cansat d’esperar-lo a l’estació una setmana, feia bon estiu. Va contactar amb el gopot local i els sense llar. La seva roba es va convertir en un drap de terra. La cara inflada del «gel» – un agent de neteja de gots d’etanol utilitzats per persones sense llar i similars – es va tornar vermella com el cul d’un ximpanzé. Els seus ulls es van omplir de llàgrimes, no només de dol, sinó també d’una terrible ressaca. Estava assegut al passatge de l’estació de metro de Moscou. El barret estava de cap per avall i es va ficar al terra. Es podia veure un cèntim: una, cinc i deu monedes. Es va asseure de genolls i va suspendre lleugerament. Els dits gairebé no van faltar les llàgrimes.

      – Harutun? Ottila va cridar: «Què passa amb tu?»

      – Ah? Apchi, – el caporal va aixecar els ulls lentament.

      – Aixeca’t, estàs assegut aquí? – L’error va sortir i va aixecar el barret.

      – No toqueu, apchi. – Va cridar Harutun histèricament i va agafar el barret. Alguna cosa petita va saltar al terra de marbre i va sonar. Persones sense llar que es van sentir a prop van sonar. Tenien un aspecte decent i més jove.

      – Hola, bé, baixa de la desgracia. – va cridar un d’ells

      – No li molestis a guanyar pa, schmuck. – va espantar el segon.

      – Vali, Vali. – va recolzar la tercera, – en vida.

      – Em dius gent jove? – El detectiu local, el general Klop, va obrir els ulls sorpresos.

      – Ah? Sí, això no és un nen.

      – És un nan?!

      – Sí, i el Negre. Heh. – I van començar a apropar-se al Bedbug.

      «Un cartutx», murmurava Harutun, agenollat. – fugir, cap. Els retardaré. Tot el mateix, ja em van colpejar i em van fer suplicar.

      – No és bo, els explicaré a Sarakabalatanayaksoyodbski que no podeu ofendre la gent gran. Ottila va respondre amb confiança i es va enrotllar amb les mànigues.

      – Oh, Zyoma, va decidir