Detectiu boig. Detectiu divertit. СтаВл Зосимов Премудрословски

Simplement no els digueu què he menjat. I després es menyspreen.

      – És així, si tens una puta de la boca. Necessiteu raspallar-vos les dents quan les heu netejat per última vegada, fa cent anys? – la dona va recollir els plats de la taula i va anar a la meitat residencial de la barraca.

      – Estigues tranquil, dona! Què enteneu en les olors? D’acord, – em vaig treure la màniga amb molles i gotes de la taula. – Què volia dir. Huh?.. Així, prepareu-vos per anar a Peter.

      – Per què?

      – Oh, company, tenim un nou negoci seriós. Primer i últim!

      – Ens traslladen a Sant Petersburg? – Harutun es va treure els cabells de les fosses nasals, va quedar encantat i es va colar amb un bastó.

      – No, preneu-lo més fresc. Anem a investigar un assumpte seriós, i no escopir-nos al voltant dels coberts, a la recerca de gallines perdudes i toro. I llavors, quan el trobem, serem traslladats més amunt…

      – On és al cel?

      – Molt, no hi ha ciutats al cel, cap a Amèrica.

      – I què buscarem? Què cal trobar per enviar-nos a Amèrica?

      – Buscarem el nas…

      – El nas de qui? – Harutun no ho va entendre.

      Ottila va pujar a la taula i es va dirigir cap a l’altra banda, més a prop del caporal. Es va asseure i va colpejar les cames, va xerrar amb elles.

      – Bé, en poques paraules … – va començar a veu baixa.

      – I què, en un xiuxiueig llavors?

      – Nerd, competició. Les federacions poden emportar-se aquest cas.

      – Ahhh! Em vaig adonar del cartutx.

      – Llavors, la màniga. Heh, genial! Jo sóc un «cartutx» i ets un «manga». I es posa el cartutx a la funda. Jajaja És graciós

      – No. Han posat una bala al cartutx.

      – Què, intel·ligent? I ja sabeu que al nostre país tothom és intel·ligent: pobre i pobre. Voleu marcar la diferència? Llavors escolta, no t’explicaré dues vegades. Un lloc sagrat: no passa mai. I el vostre lloc, no només el Sant.. Sabeu quantes persones aturades del nostre poble volen follar per ocupar-vos la vostra plaça lliure?

      Harutun va eclosionar els ulls de por i va llençar llàgrimes de senilitat.

      – Ho sentim, no s’insereix un cartutx a la funda, sinó un cartutx.

      – Bé, doncs, escolteu, quant explicaré en poques paraules: Eeee… heu llegit Gogol?

      – Va beure un magnat.

      – Estàs fent broma?

      – Era humor. Vaig veure pel·lícules amb la seva participació.

      – Això és bo. Heu vist una pel·lícula sobre NOS?

      – Quant al nas?

      – Bé, no sobre la vostra? … – Ottila va saltar de la taula, – L’humor de nou?

      – Mnn, sí! – es va posar l’atenció el vell. Ottila va mirar l’engonal del cos i, amb els ulls enfonsats, va aixecar el cap, va tirar el cap fins al final i va veure només un plexe adormit.

      – Seieu joder!! va cridar. El corporal estava en posició inicial.

      – Em vaig recordar. El cartutx… aquí és on l’home va perdre el nas…

      – Recordat?

      – És així!!

      – Així que el buscarem. Ell mateix … – I Ottila va colpejar un dit al sostre. – em va demanar mig dia. Va demanar molt que jo personalment assumís aquest tema. Per dir-ho, va agafar el control personal.

      – Déu?

      – No, tonto, mariscal. Nuuu, el nostre déu. Va dir que no hi ha ningú que valgui la pena … – Ottila va saltar-se de genolls, va quedar subordinada i va prendre el control de la situació.

      – I com el buscarem. Això és una història?! A més, van morir.

      – Qui són?

      – Bé, aquests, els personatges principals van morir fa molt temps… i Gogol és el testimoni principal, el mateix… bé, mort.?! Això no és humor… Ahhh?

      – Tontes. – L’error va saltar de la falda d’Incefalòpata. – Buscarem un monument en un tauler de coure que s’hagi robat. Ja siguin persones sense llar o escamots. Tot el mateix, un monument a NOSU, i potser… antiguitats.!?

      – I qui es quedarà aquí?

      – Isolde i Izzy per a la principal.

      – Encara és petit?

      – Res no és petit, ja coneixia una dona als seus anys.

      – Per això, no cal fer-ho gaire: poseu-ho, espatlleu i se’n va anar…

      – Com saber, com saber…

      – No, mecenes, em podria quedar, el meu cor és feble…

      – Res, aquí a Sant Petersburg respireu gasos i facilitat.

      Harutun encara volia dir-li alguna cosa per quedar-se amb l’esposa de Klop, però es va fer reflexiu i va mirar la vista cap a la cua de dues cues que s’arrossegava al genoll i va prémer l’insecte a la tela del seu pantaló amb el dit polze.

      – Què volíeu explotar? – sarcàsticament, espantant els ulls, va preguntar Ottila.

      – No tinc diners ni medicina.

      – Bé, això és solucionable. Tot paga el pressupost. Si trobem el nas.

      – I si no el trobem?

      – I si no la trobem, es deduiran totes les despeses… de vosaltres.

      – Com és així?

      – I així. Si encara feu preguntes estúpides, podeu perdre la vostra feina. Ho tens?

      – És així, entès. Quan anem?

      – Pregunta estúpida. Ja hauríem d’estar-hi. Anem ara!

      – I què és tan aviat? No he enviat la maleta?

      – Sempre l’hem de mantenir a punt. Sabies d’on treies la feina… Per cert, el mateix…

      – Què?

      – No em vaig embalar la maleta. Sí, no els necessitem. En arribar, compra el que necessiti. Tinc una targeta bancària.

      – I si no hi ha prou diners?

      – Llançarà. – i el policia del districte va fer un cop de puny al dit del sostre i va saltar a l’estil pigmeu, fent servir els somersaults, a sobre de la taula, agitant un peu davant del nas del col·lega. Es va posar de peu i va creuar la taula a peu en direcció d’Autun a la seva cadira. Llàgrimes i es va dirigir cap a la sortida.

      – Què esteu asseguts? anem! – i va agitar la mà, i, com si passés al llarg de Sant Petersburg, va arrasar la Terra…

      Van sortir de la fortalesa, deixant només una nota a la tiza a la porta:

      «No us preocupeu. Vam deixar una tasca urgent a Sant Petersburg. Us quedeu al lloc de l’Incefalat i Izya, en lloc de mi. Jo!»

      I a la part inferior hi ha l’afegit en una altra escriptura:

      «Ho sento, Pupsik, tornaré com he de fer-ho! Mentre la teva puça camina cap amunt. Espera’m i tornaré. Potser un…»

      Izya va llegir la nota i, escrivint en el full de la mà del seu pare i Intsefalopat, la va amagar a la butxaca i es va eixugar la inscripció de la porta.

      – Bé,