Detectiu boig. Detectiu divertit. СтаВл Зосимов Премудрословски

el galliner que no us alimenta la mare?! – el pare s’indignava.

      – No, t’alimentes.

      – Guanyo diners en pinsos. I la mare cuina i s’alimenta del que he guanyat. Ho tens?

      – Acceptació, entesa, recepció…

      – Ben fet, el teu pare, i tu …?

      El fill es va posar dempeus al taulell de SMIRNO, ja que el sacerdot l’havia foradat.

      – Ben fet a l’estable són, però jo està bé.!!..

      – .. Estrany… heh heh heh… Salaga. – Otila es va colpejar suaument la part posterior del cap al seu fill, però Izya va esquivar i va lliurar un contraatac directament al dime del seu pare, tal i com ensenyava.

      – Uh..– Ottila va animar-se, amagant el dolor, la seva mà només va retorçar-se i els ulls van vessar llàgrimes: – Bé, així, la mare t’alimenta o no?

      – Feeds. S’alimenta deliciosament … – El fill va començar a agafar-se a l’orella esquerra … – I llavors la meva germana i qui?

      – I tu i la meva germana?.. I sou PERSONES! – el pare va somriure i es va posar les ulleres, va baixar de la taula a una cadira i va continuar a escriure més, es va agenollar fins que anés més amunt.

      – I què significa, doncs, per a la nostra AUTORITAT, aquella setmana… aquest… va venir un altre president …, americà, el KGB està dormint i la gent està preocupada?

      – Què més és un president? – Els ulls de Daddy van sortir des de les ulleres.

      – I la que es tanca amb el poder a l’habitació quan s’asseu al vàter durant tres hores,..

      – I llavors què?

      – .. Aleshores, riuen i xiuxiuen, com els gats al març als carrers de nit, i fins i tot grinyolen com els garrins quan són neutres. I surt – com després d’un bany – mullat.

      – I on sóc en aquest moment? – El pare va sacsejar.

      – I encara esteu asseguts al vàter durant una hora… i després, com sempre, cridant: «porta el paper!!!».

      – Aquí, pixa!!. – Es va escapar de la ganyota de les dents del general Klop.

      – I què és una «puta»?

      – Ja no t’atreveixes a dir-ho. D’acord?

      – Entès, acceptat, amén. – Em vaig aixecar de nou, al taulell d’Izza.

      – Teniu una missió de combat per esbrinar qui és aquest segon president.

      – Ja ho he descobert. Aquest és el seu subordinat – Intsefalopath Arutun Karapetovich.

      – Aquest vell? Té trenta anys més que ella, i quaranta-tres anys més gran que jo. Hola… això és un ximple, és parent?! – Klop es va fixar i va començar a escriure més.

      – Ha, ja, ja!!!! – Al cap d’una estona, el meu pare va esclatar de sobte i gairebé va esclatar de la seva cadira. Així va riure, que fins i tot no es pot explicar una paraula censurada, només obscenitats. Però es va mantenir amb l’espatlla del seu fill. – Ah, ja, està bé, vaja, he de treballar, i aquest altre president té ous de pollastre a la nevera a les butxaques i a les sabates.

      – Hee, hee – va sonar Izya en silenci, – i potser un cactus?

      – Què vols…

      El fill va quedar encantat i va fugir cap a la primera meitat de la barraca.

      El segon protagonista i primer ajudant de la policia de districte, el caporal Intsefalopat Harutun Karapetovich, un anticògraf, va obtenir una feina a la jubilació de mitjana edat, només a causa de la dona de Ottila, Isolda Fifovna Klop-Poryvaylo. Era tres vegades més alt que el seu cap i cinc vegades més prim que la dona del seu cap. El morro té les cares clares, com l’àguila i el bigoti, com Budyonny o Barmaley. En general, el fill real de les muntanyes, que al començament de Perestroika, baixant per la sal, va topar i va encertar al congost, just al cotxe de mercaderies, obert sense sostre, amb carbó del tren de mercaderies Tbilisi – Sant Petersburg. A l’estació, Lyuban es va despertar i va saltar. Va treballar aquí i allà fins que va conèixer l’esposa del policia del districte mentre bevia. Ella el va recomanar com a cosí del Caucas.

      Un cop acabat el treball, Ottila Aligadzhievich Klop, com sempre, va fer un retrat fotogràfic a la taula amb la imatge del president, li va respirar, es va eixugar de màniga, li va besar el front a la corona del cap i el va tornar a col·locar al seu lloc correcte a la cantonada dreta de la taula, recolzant-lo sobre una caixa de llapis amb bolígrafs, goma, llapis i un paquet de diaris publicitaris gratuïts picats per a la seva higiene personal. Odiava el paper higiènic. És prim i un dit es perfora constantment en el moment més crucial i, tot seguit, cal agitar-lo. I agitant-lo en un espai estret, hi ha la possibilitat que un dit xocés amb un bloc de fusta de la cantonada interior d’un vàter de carrer d’estat soviètic i sentís dolor, l’instint va fer que el dit malalt s’humitejava amb saliva càlida, en lloc de sentir el gust de les seves femtes, que va dur durant 24 hores, deixant el lavabo per després..

      Per eixugar la suor del front, les aixelles, els braços, les cames i sota els ous, on va suar excepcionalment dur, va utilitzar una tovallola de gofre de bany. Et preguntes: per què no un drap? La resposta és senzilla: la tovallola és gran i dura molt de temps.

      Era massa tard, i la família ja respirava molt de temps enrere. Ottila, entrant a la part residencial de la barraca, va entrar tranquil·lament a la cuina, va agafar una llauna de cinc litres de lluna de la nevera. Confiscat d’un huckster local. El va prémer a la panxa, acaba de prendre un platet on hi havia un tros d’arengada, mossegat per un de la llar. O potser aquesta vella cabra, Intsefalopata, que no s’havia raspallat les dents tota la vida i simplement s’havia mossegat la mandíbula amb càries.

      «Per això tenia càries», va matar Klopa, «es va besar a Isolde, a Isla Izdeu i a Izya em besava constantment els llavis per cinquanta mà i pocs que portaven de l’escola una o dues vegades a l’any. Això no és un pedofilisme, un o dos … – Però les dents d’Incefalòpata eren majoritàriament negres, de cànem i arrels sagnant constantment, però Harutun no sentia cap dolor. Aquest defecte en l’ADN no el va perjudicar en absolut, sinó que va ajudar a la investigació amb èxit.

      Ottila es va arruïnar i va voler tornar a posar el plat al seu lloc, però va esporgar la gerra, va decidir no menysprear-lo. La moreshine ho desinfecta tot. Així que va canviar d’opinió i va anar a taula. Hi havia un petit televisor a la cuina, i el va encendre al llarg del camí. També pel camí, vaig anar a la cuina i vaig obrir la tapa de la cassola, de peu sobre puntetes. L’aroma, esgotada d’ella, simplement va intoxicar Ottila i de seguida va voler menjar-ne un. Va agafar l’armari: un plat, tauleta, coctelera, ganivet, pa, maionesa, crema agria, kefir, airan, koumiss, ketchup, fulla de llorer, una tassa, dues culleres: grans i petites, i, lluitant per aconseguir el seu equilibri, va anar a la taula, es va aixecar i es va cansar: les dues mans estaven passades, massa sobrecarregades i fins i tot van haver de fer servir colzes. Tot es va marcar lentament. Ottila va intentar empènyer amb el nas la placa de la taula, però la taula era més alta i els colzes van començar a inflar-se. Ottila va bufar i va posar tot sobre una cadira. Aleshores es va refer i va empènyer la cadira perquè poguéssiu veure la televisió, al costat de la cadira, que actualment s’està recalificant com a taula d’actuació, de peu, va llençar cent cinquanta grams de lluna a l’altura i va exhalar profundament, la va omplir tot d’una amb una gambeta i la va acompanyar amb un fort sonar burlant. Va somriure com una llimona vella, sense dubtar-ho, va agafar un tros de l’arengada punxeguda amb les seves cinc parts i va picar la meitat junt amb els ossos. Els ossos li van cavar al paladar i la llengua. Es va quedar congelat, però després va recordar el ioga del seu pare i va oblidar