Els valencians, poble d'Europa. AAVV

ortogràfiques del valencià, signades a Castelló el 21 de desembre de 1932 per les personalitats i les entitats més significatives del valencianisme. La Llei de Creació de l’AVL reconeix la seua importància històrica i assenyala que la funció normativa de l’Acadèmia es farà des de «la normativització consolidada a partir de les denominades Normes de Castelló». Les primeres decisions de l’AVL, per tant, no feren sinó continuar el camí iniciat en els anys 30 del passat segle; un camí que, des de la singularitat pròpia de la llengua valenciana, fa valdre el policentrisme convergent que el professor Sanchis Guarner propugnava per a la llengua que compartim amb Catalunya i les Illes Balears. Una bona mostra d’eixa línia de treball la tenim en la Gramàtica normativa valenciana i el Diccionari normatiu valencià (DNV), que han suposat un gran esforç de recuperació de les estructures lingüístiques i del ric cabal lèxic valencià a partir dels parlars tradicionals i de la llengua clàssica.

L’AVL, contràriament al que algunes veus proclamaven, no ha consagrat el secessionisme, sinó que ha assegurat la unitat de la llengua. Només cal consultar la definició de valencià del DNV que no fa sinó condensar i explicitar, de manera per a mi especialment brillant, el dictamen que l’AVL va aprovar l’any 2005.¹⁸

Desgraciadament, el que es podria considerar una qüestió tancada –la definició i normativització del valencià–, resta encara oberta: el Partit Popular, a pesar de ser el principal promotor de la creació de l’AVL, mai ha acabat de confiar en la institució. Des que esta es va constituir l’any 2001 fins el 2015, darrer any de govern popular, els enfrontaments entre l’executiu i l’Acadèmia han sigut constants.¹⁹ A pesar de les pressions governamentals, la institució ha mantingut sempre el seu criteri i ha preservat la seua independència. Això ha concitat l’adhesió de bona part d’aquell públic unitarista que inicialment era contrari a l’AVL.

      Este qüestionament permanent de la institució per part del PP –tant en el govern com en l’oposició– és, sens dubte, negatiu per al valencianisme de diàleg. Els populars no acaben de deslligar-se d’un secessionisme lingüístic que en molts casos no fa sinó amagar una actitud contrària a l’ús social del valencià. Esta és la postura habitual dels òrgans centrals del PP de la Comunitat Valenciana, encara que dubte que siga assumida per tot el cos social que dóna suport al PP. Hi ha indicis que apunten a una certa distorsió en esta qüestió entre els dirigents centrals de València i la resta del cos social del partit. Territorialment, per exemple, els representants polítics populars de la província de Castelló no han tingut cap inconvenient en col·laborar amb l’AVL: l’Ajuntament i la Diputació castellonencs, governats pels populars, han tingut contínuament gestos d’acollida cap a la institució normativa valenciana tant en els successius aniversaris de les Normes de Castelló de 1932 com, per exemple, en l’edició de l’Escriptor de l’Any dedicada a Carles Salvador l’any 2015. També caldria interrogar-se sobre si els milers de pares votants del PP que duen els seus fills a les línies en valencià compartixen l’anticatalanisme dels líders autonòmics populars. Un canvi d’actitud per part dels màxims responsables del Partit Popular seria decisiu per a consolidar la llengua i la institució normativa oficial. Tanmateix, el clima polític suscitat per la crisi catalana opera, desgraciadament, en sentit contrari.

      Una vegada vista l’actitud del PP respecte a l’AVL, caldria analitzar quina és la situació actual en la que es troba la institució normativa amb el canvi de govern i l’arribada a l’executiu de la coalició socialista-valencianista.

      En principi, podríem deduir que la situació és positiva –i hi ha símptomes que permeten fer esta lectura; tanmateix, això no fa sinó reflectir, al meu parer, una impressió superficial que amaga alguns problemes que cal consignar.

      En primer lloc, cal deixar ben clar que el nou govern manté una actitud molt més favorable respecte a l’ús social del valencià i, en eixe sentit, coincidix plenament amb la voluntat de promocionar la llengua que ha defensat sempre l’AVL. És ben cert també que el nou govern no vol modificar l’estatus institucional de l’AVL tal com ho intentà fer el PP. Ara bé, també cal consignar que, a pesar de les mostres públiques de reconeixement del nou Govern envers l’AVL, hi ha alguns fets que reflectixen una certa falta de consideració de l’executiu cap a la institució. Vegem-ne alguns d’ells:

Entre les competències atribuïdes a l’AVL figura la d’emetre informe sobre els projectes normatius que afecten la llengua. En exercici d’esta funció, la institució ha expressat el seu parer respecte als textos jurídics que li ha remés el Govern.²⁰ En alguna ocasió, com en l’informe de l’AVL sobre el Decret de regulació dels criteris i procediment per al canvi de denominació dels municipis i altres entitats locals de la Comunitat Valenciana, la receptivitat ha sigut màxima; tanmateix, en altres casos, especialment en l’àmbit de la Conselleria d’Educació, no ha estat així: si llegim els informes de la institució lingüística oficial i els confrontem amb els textos aprovats pel Govern podrem comprovar que sovint el criteri de l’AVL no ha sigut pres en compte en matèries tan importants com puga ser la normativa reguladora de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, el Decret d’usos lingüístics o el Decret de plurilingüisme. L’ànim dels informes de l’AVL no era altre que el de tractar de millorar la redacció dels projectes normatius per tal d’assegurar l’èxit de les propostes valencianitzadores i evitar al màxim els previsibles problemes polítics i jurídics que es derivarien d’un context jurisprudencial ben advers per a la llengua, tal com després, desgraciadament, s’ha demostrat. És evident que l’actitud del Govern valencià és legítima: l’executiu pot desatendre les propostes i suggeriments dels informes de l’AVL sobre les lleis, decrets i òrdens, perquè no són informes vinculants. Poder-ho fer, ho pot fer. Però això, vulguem o no, afeblix l’autoritat de l’AVL. I, per tant, afeblix també l’esperit del valencianisme de diàleg.²¹

Un altre aspecte que afecta la llengua i que seria convenient preservar és el de donar el màxim d’estabilitat a la política lingüística evitant suprimir iniciatives interessants pel fet que procedisquen de l’anterior etapa política. És el cas, per exemple, de l’Agència de Promoció del Valencià, destinada a coordinar accions de foment en l’àmbit municipal, que ha patit una paralització total de la seua activitat amb l’arribada del nou Govern. En sentit contrari, cal aplaudir la continuïtat que se li ha donat a la col·laboració entre l’AVL i l’Institut Valencià de Cultura (anteriorment CulturArts) per a incentivar el valencià en les representacions del Circuït Teatral, en la cançó i en el cinema.²²

      En qualsevol cas, a pesar dels greus enfrontaments de l’AVL amb el govern popular i a pesar de les discrepàncies puntuals amb l’actual govern, el fet important és que la qüestió lingüística ha estat dipositada en mans d’una institució independent del poder polític i blindada per l’Estatut. Els governs van i vénen, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, tanmateix, roman.

      La recepció del valencianisme de diàleg en els partits polítics

      Després d’esta menció explícita a la qüestió lingüística i a l’AVL, voldria parar l’atenció en el grau d’incidència del valencianisme de diàleg en els partits amb representació a la Comunitat Valenciana.

      En la meua aportació al llibre Document 88, titulada «Cap a la construcció d’un nou valencianisme», vaig tractar de sintetitzar en tres punts les noves propostes nascudes al recer de la Tercera via. Em centrava en tres aspectes que considerava fonamentals per a eixamplar la penetració del valencianisme en el cos social. N’eren els següents: la reivindicació d’un marc nacional valencià, la transversalitat política del valencianisme i la reconciliació entre la raó i el sentiment.

      Pel que fa a la reivindicació