El país dels altres . Leila Slimani

homes del duar admiraven la seva resistència, fins i tot si de vegades s’ofenien pel menyspreu del seu germà envers els mètodes de cultiu tradicional. El veien agotzonar-se, palpar la terra amb els dits, posar la mà sobre l’escorça d’un arbre com si esperés que la natura li revelés els seus secrets. Volia anar ràpid. Volia triomfar.

      A principis dels anys cinquanta es va alçar la febre nacionalista i els colons eren víctimes d’un odi feroç. S’havien produït segrestos, atemptats, havien incendiat granges. Els colons també s’havien organitzat en grups de defensa i l’Amine sabia que el seu veí, Roger Mariani, en formava part. «La natura no es preocupa per la política», havia dit un dia a la Mathilde per justificar la visita que pensava fer al seu sulfurós veí. Volia comprendre com s’ho havia fet en Mariani per aconseguir aquella prosperitat enlluernadora, saber quins tipus de tractor utilitzava, quin sistema d’irrigació havia fet instal·lar. També pensava que podria abastir-lo de cereals per a la cria dels seus porcs. De la resta se’n fotia.

      Una tarda, l’Amine va travessar la carretera que separava les dues propietats. Va passar davant de grans hangars que protegien tractors moderns, davant dels estables plens de porcs grassos i sans, davant de la bodega on el raïm era tractat amb els mateixos procediments que a Europa. Tot aquí respirava esperança, riquesa. En Mariani estava dret a l’escala d’entrada de casa seva i sostenia les corretges de dos gossos joves i ferotges. Per moments, el seu cos semblava projectat cap endavant, perdia l’equilibri i no es podia dir si patia la força d’aquells gossos guardians o ho fingia, com per representar millor l’amenaça que pesava sobre el visitant inoportú. L’Amine, incòmode, es va presentar balbucejant. Va assenyalar en direcció a la seva propietat. «Necessito consells», va declarar, i en Mariani, a qui de cop se li va il·luminar el rostre, va mirar amb menyspreu aquell àrab tímid.

      «Beguem pel nostre veïnatge! Tenim tot el temps del món per parlar de negocis.»

      Van travessar el jardí exuberant i van seure a l’ombra, en una terrassa on es podia contemplar el Zerhoun. Un home magre i de pell negra va posar sobre la taula gots i ampolles. Mariani va servir un anís al seu veí i quan va veure que l’Amine dubtava, a causa de la calor i del treball que l’esperava, va esclafir a riure. «Tu no beus, oi?» Però l’Amine va somriure i va remullar-se els llavis amb el líquid blanquinós. A l’interior de la casa va sonar el telèfon, però en Mariani no es va ni immutar.

      El colon no el va deixar parlar. A l’Amine li va semblar que el seu veí era un home molt sol que havia trobat l’oportunitat d’obrir el cor a algú. Amb una familiaritat que va incomodar l’Amine, en Mariani es va queixar dels seus treballadors. N’havia format dues generacions, però continuaven mostrant-se mandrosos i llardosos. «Quina brutícia, Déu meu!» De tant en tant alçava els ulls lleganyosos cap al seu hoste i, amb una riallada, afegia: «No ho dic per tu, com et pots imaginar». I sense deixar-lo respondre, prosseguia: «Tant se val el que diguin, però jo em pregunto: ¿serà bonic aquest país quan ja no hi siguem per fer florir els arbres, per regirar la terra, per deixar-nos-hi la pell? Què hi havia abans que nosaltres hi arribéssim? T’ho pregunto! Res. No hi havia res de res. Mira al teu voltant. Segles de vides humanes i ni un que s’hagi posat a cultivar aquestes hectàrees. Ocupats guerrejant. Hem patit gana. Aquí hem enterrat, hem sembrat, hem cavat tombes, construït bressols. El meu pare va morir de tifus en aquest poble miserable. Jo m’he partit l’esquena assegut dies sencers sobre el meu cavall, recorrent la plana, negociant amb les tribus. No em podia ficar al llit sense deixar anar crits de dolor de tant de mal que em feien els ossos. Però deixa’m que et digui, dec molt a aquest país. M’ha conduït a l’essència de les coses, m’ha reconnectat amb l’impuls vital, amb la brutalitat». El rostre d’en Mariani va enrogir i la seva parla es va alentir sota l’efecte de l’alcohol. «A França m’esperava un destí de tita fluixa, una vida limitada, sense volada, sense conquesta i sense esperança. Aquest país m’ha ofert l’oportunitat de viure com un home.»

      En Mariani va cridar el criat, que va arribar trotant a la terrassa. El va renyar en àrab per la seva lentitud i va donar un cop de puny a la taula tan fort que el got de l’Amine va caure. El colon va fer el gest d’escopir i va mirar l’esquena del vell servent, que desapareixia dins la casa. «Mira i aprèn! Jo me’ls conec, aquests àrabs! Els treballadors són uns ineptes; com no pots tenir ganes de donar-los una lliçó? Conec la seva llengua i els seus tripijocs. Sé molt bé què es diu sobre la independència, però no serà un grapat d’exaltats qui em prendrà anys de suor i treball.» I després, amb un riure, engrapant els petits sandvitxos que finalment el servent havia portat, va repetir: «No dic això per tu!». L’Amine va estar a punt d’alçar-se i renunciar a fer d’aquell poderós veí un aliat. Però en Mariani, que curiosament tenia una cara semblant a la dels seus gossos, va girar el cap cap a ell i, com si hagués notat que l’Amine estava ferit, va dir-li: «Vols un tractor, és això? Ho podem arreglar».