El país dels altres . Leila Slimani

les quals tantes voltes havia donat. Pensava que era culpa seva si la festa s’havia torçat. Va voler explicar alguna cosa. La cervesa li va donar coratge i va evocar, amb una veu tímida, un record de la seva Alsàcia nadiua. Va titubejar una mica, li va costar trobar les paraules i la seva història va revelar-se sense interès, a banda que no va fer riure ningú. L’Amine la va mirar amb un menyspreu que li va partir el cor. Mai s’havia sentit intrusa fins a aquell punt.

      A la vorera del davant, la llum d’un fanal es va posar a parpellejar i després es va apagar definitivament. La terrassa, amb prou feines il·luminada per algunes espelmes, va adquirir un encant nou i la foscor va calmar la Mathilde, que va tenir la impressió que s’oblidaven una mica d’ella. Temia el moment en què l’Amine voldria escurçar la vetllada, posar punt final al malestar, el moment en què li diria: «Som-hi». No s’estalviaria, això era clar, una escena, crits, una bufetada, el front esclafat contra el vidre. Mentrestant, va gaudir dels sorolls lleugers de la ciutat, va escoltar les converses dels seus veïns de taula i va tancar els ulls per sentir millor la música, al fons del cafè. Volia que allò encara durés una mica més, no tenia ganes de tornar.

      Els homes es van relaxar. L’alcohol va fer el seu efecte i van començar a parlar en àrab. Potser perquè es pensaven que ella no els podria entendre. Un jove cambrer amb la cara coberta de grans d’acne va posar sobre la taula una gran font amb fruites. La Mathilde va mossegar un tros de préssec i després un tall de síndria. El suc li va caure al vestit i es va tacar. Va agafar una llavor negra entre el dit polze i l’índex i la va prémer. La llavor va sortir volant i va anar a aterrar a la cara d’un home obès que duia un fes i suava dins la levita. L’home va agitar la mà com si volgués espantar una mosca. La Mathilde va fixar-se en un altre home alt i molt ros, que havia estirat les cames a un costat i parlava apassionadament. Però va fallar el llançament i la llavor va anar a parar al clatell d’un cambrer que va estar a punt de tirar la safata per terra. La Mathilde va riure burleta i durant l’hora següent es va dedicar a metrallar els clients, que van començar a patir espasmes. Semblava que els havia agafat algun mal estrany, com aquelles febres tropicals que empenyen les persones a ballar i fer l’amor. Els clients es van queixar. El propietari va fer cremar bastonets d’encens per evitar la inoportuna invasió de mosques. Però els atacs no van cessar i aviat tots els bevedors van tenir mal de cap, a còpia de respirar encens i beure. La terrassa es va buidar, la Mathilde es va acomiadar dels amics i quan, un cop a casa, l’Amine la va bufetejar, ella va pensar que, si més no, havia rigut a gust.

      Durant la guerra, mentre el seu regiment avançava cap a l’est, l’Amine pensava en la seva finca com d’altres somniaven en una dona o en una mare que havien deixat enrere. Tenia por de morir i no poder complir la promesa que havia fet de fecundar aquella terra. En els llargs moments d’avorriment que reservava la guerra, els homes treien jocs de cartes, piles de correspondència tacada, novel·les. L’Amine, de la seva banda, se submergia en la lectura d’un llibre de botànica o en una revista especialitzada que tractava sobre els nous mètodes d’irrigació. Havia llegit que el Marroc es convertiria en la nova Califòrnia, aquell estat americà ple de sol i tarongers, on els agricultors eren milionaris. Assegurava a en Mourad, el seu ajudant de camp, que el reialme es preparava per viure una revolució i sortir d’aquells temps foscos en què el pagès temia les ràtzies, en què la gent preferia criar ovelles que sembrar blat, perquè l’ovella té quatre potes i pot córrer més davant l’agressor. L’Amine estava decidit a donar l’esquena als mètodes tradicionals i convertir la seva granja en un model de modernitat. Havia llegit amb entusiasme el relat d’un tal H. Ménager, antic soldat també, que al final de la Primera Guerra Mundial havia plantat eucaliptus en la plana desfavorida del Gharb. L’home s’havia inspirat en l’informe d’una missió australiana, enviada per Lyautey el 1917, i havia comparat les qualitats de la seva terra i la pluviometria de la regió amb les d’aquest continent llunyà. Evidentment, s’havien rigut d’aquell pioner. Francesos i marroquins es mofaven d’aquest home que pretenia plantar fins a l’horitzó arbres que no donaven fruits i que tenien uns troncs que malmetrien el paisatge. Però H. Ménager va aconseguir convèncer l’Agència d’Aigües i Boscos, i aviat van haver de reconèixer que havia guanyat l’aposta: l’eucaliptus aturava els vents de sorra, havia permès sanejar els baixos fons on pul·lulaven paràsits i les seves arrels profundes anaven a cercar l’aigua fins a les capes freàtiques inaccessibles per als pagesos. L’Amine volia comptar-se entre aquests pioners per als quals l’agricultura era una recerca mística, una aventura. Volia seguir els passos dels que, pacients i savis, havien experimentat en aquells sòls ingrats. Tots aquells pagesos tractats de bojos havien plantat pacientment tarongers, des de Marràqueix fins a Casablanca, i es disposaven a convertir aquell país sec i auster en un jardí festiu.

      L’Amine va tornar al Marroc el 1945 amb vint-i-vuit anys, victoriós i casat amb una estrangera. Va lluitar per recuperar la seva propietat, per formar els seus jornalers, per sembrar i recol·lectar, per tenir una visió àmplia i sostinguda en el temps, tal com havia dit un cop el mariscal Lyautey. A finals de l’any 1948, després de mesos de negociació, l’Amine va recuperar les seves terres. Primer va caldre fer obres a la casa, obrir noves finestres, arreglar un petit jardí ornamental, pavimentar un pati darrere de la cuina per rentar i estendre la roba. Al nord, el terreny feia pendent i va fer-hi construir una bonica escalinata de pedra i va instal·lar una elegant porta vidriada que s’obria al menjador. Des d’allà, podien observar el perfil sumptuós del Zerhoun i les immenses planes salvatges que servien des de feia segles de terreny de pas per als ramats.

      Durant els quatre primers anys a la granja van anar patint totes les decepcions, i la seva vida va adoptar el to d’un relat bíblic. El colon que havia llogat la propietat durant la guerra havia viscut en una petita parcel·la cultivable, darrere de la casa, i tota la feina estava per fer. Primer va caldre desbrossar i desembarassar la terra del dom, aquesta planta viciosa i tenaç que exigia als homes un treball esgotador. Contràriament als colons de les terres veïnes, l’Amine no podia comptar amb l’ajut d’un tractor i durant un mes els seus treballadors van haver d’arrencar el dom a palades. Després van haver de destinar setmanes a desempedregar, i finalment, un cop alliberat de les roques, van poder esventrar i llaurar el terreny amb una arada. Hi van plantar llenties, pèsols, mongetes i arpents sencers d’ordi i blat tendre. Aleshores l’explotació va ser atacada per una plaga de llagostes. Un núvol vermellós, sortit directe d’un malson, va venir amb una crepitació a devorar les collites i les fruites dels arbres. L’Amine es va enfrontar amb els jornalers que, per fer fugir els paràsits, es limitaven a picar contra llaunes de conserves. «Colla d’ineptes! Només se us acut això?», cridava contra els homes, que tractava de retardats, i els va ensenyar a construir trinxeres en les quals van posar segó enverinat.

      L’any següent va arribar el torn de la sequera i les collites magres, perquè les espigues de blat estaven buides tal com ho estarien els mesos següents les panxes dels pagesos. En els duars, els treballadors van pregar perquè plogués, pregàries apreses des de feia segles i que no havien mostrat mai la seva eficàcia. Però, tanmateix, pregaven sota l’abrasador sol d’octubre, i la sordesa de Déu no revoltava ningú. L’Amine va fer excavar un pou que li va exigir molta feina i es va polir una part de la seva herència. Però les galeries estaven constantment envaïdes per la sorra i els pagesos no aconseguien bombar l’aigua per regar.

      La Mathilde estava orgullosa d’ell. I fins i tot si s’enrabiava per les seves absències, si estava enfadada perquè la deixava sola a casa, sabia que era un pencaire i un home honest. De vegades, pensava que al seu marit li faltava sort i una certa dosi d’instint. Això és el que tenia el seu pare. En Georges era menys seriós, menys obsessiu que l’Amine. Bevia fins a oblidar el seu nom i les regles elementals del pudor i l’educació. Jugava a cartes fins a la matinada i s’adormia en braços de dones de pitram imponent i de colls blancs i greixosos que feien olor de mantega. Amb un cop de cap acomiadava el seu comptable, s’oblidava de contractar-ne un altre i deixava que el correu s’apilés al seu vell escriptori de fusta. Convidava els agents judicials a fer un glop i acabaven fregant-se la panxa i cantant antigues melodies. En Georges tenia un olfacte excepcional, un instint que no l’enganyava. Comprenia la gent i sentia per l’home, i per tant per ell mateix, una pietat benèvola, una tendresa que li valia la simpatia dels desconeguts.