El país dels altres . Leila Slimani

amb les mans a l’esquena i els ulls abaixats.

      La Mathilde es va haver d’acostumar a aquesta vida dels uns sobre els altres, a aquesta casa on els matalassos estaven infestats de xinxes i paràsits, on no es podien protegir dels sorolls del cos i dels roncs. La seva cunyada entrava a la seva habitació sense avisar i es llançava al seu llit repetint algunes paraules en francès que havia après a escola. A la nit, la Mathilde sentia els crits del Jalil, el germà més petit, que vivia tancat al pis de dalt amb l’única companyia d’un mirall que no perdia mai de vista. No parava de fumar sebsi, i l’olor del kif s’estenia pel passadís i la marejava.

      Tot el dia, exèrcits de gats arrossegaven els seus perfils esquelètics pel petit jardí interior, on un bananer cobert de pols lluitava per no morir. Al fons del pati havien obert un pou en el qual la minyona, una antiga esclava, extreia aigua per rentar. L’Amine li havia dit que la Yasmine venia de l’Àfrica, potser de Ghana, i que Kadour Belhaj l’havia comprada per a la seva dona al mercat de Marràqueix.

      En les cartes que escrivia a la seva germana, la Mathilde mentia. Afirmava que la seva vida s’assemblava a les novel·les de Karen Blixen, d’Alexandra David-Néel, de Pearl Buck. En cada missiva, componia aventures en les quals es posava en escena, en contacte amb les poblacions indígenes dòcils i supersticioses. Es descrivia amb botes i barret, altiva a lloms d’un pura sang àrab. Volia fer engelosir la Irène, que patís a cada paraula, que es morís d’enveja, que s’enrabiés. La Mathilde es venjava d’aquesta germana gran, autoritària i rígida, que l’havia tractada tota la vida com una nena petita i que tan sovint havia fruït humiliant-la en públic. «Mathilde la descerebrada», «Mathilde la desvergonyida», deia la Irène sense tendresa i sense indulgència. La Mathilde sempre havia pensat que la seva germana havia fracassat en l’intent de comprendre-la i que l’havia mantingut presonera d’un afecte tirànic.

      Quan havia marxat al Marroc, quan havia fugit del seu poble, dels veïns i del futur que l’esperava, la Mathilde havia experimentat un sentiment de victòria. Primer va escriure cartes entusiastes en què descrivia la seva vida en una casa de la medina. Insistia en el misteri dels carrerons de Berrima, exagerant la brutícia dels carrers, el soroll i l’olor dels ases que transportaven els homes i les seves mercaderies. Va trobar, gràcies a una de les religioses del pensionat, un llibret sobre Meknès que reproduïa uns gravats de Delacroix. Va posar sobre la tauleta de nit el llibre de fulls esgrogueïts i va intentar inspirar-se. Es va aprendre de memòria passatges de Pierre Loti, que li semblava ben poètic, i es meravellava pensant que l’escriptor havia dormit a pocs quilòmetres d’allà, que havia contemplat les muralles i l’estany de l’Agdal.

      Va descriure els brodadors, els calderers, els torners de fusta asseguts amb les cames creuades en les seves botigues excavades sota terra. Va descriure les processons de les confraries a la plaça El-Hedim i la desfilada de vidents i guaridors. En una de les seves cartes va retratar en diverses pàgines la botiga d’un curandero que venia cranis de hienes, corbs dissecats, potes d’eriçó i verí de serp. Va pensar que això causaria una forta impressió a la Irène i al seu pare, Georges, i que, des dels seus llits, a la primera planta de la seva casa burgesa, l’envejarien per haver sacrificat l’avorriment per l’aventura, la comoditat per la vida novel·lesca.

      Tot en el paisatge era inesperat, diferent del que havia conegut fins aleshores. Li haurien calgut noves paraules, tot un vocabulari alliberat del passat per poder anomenar els sentiments, aquella llum tan forta que havien de viure amb els ulls semiclosos, per descriure l’estupor que es va apoderar d’ella, un dia rere l’altre, davant de tant de misteri i bellesa. Res, ni el color dels arbres, ni el del cel, ni tampoc el gust que el vent deixava sobre la llengua i els llavis, li era familiar. Tot havia canviat.

      Durant els primers mesos al Marroc, la Mathilde es va passar molta estona darrere del petit escriptori que la seva sogra havia instal·lat a la seva habitació. La vella dona li professava una deferència commovedora. Per primer cop en la seva vida, la Mouilala compartia casa seva amb una dona instruïda i, quan veia la Mathilde abocada sobre el seu paper de cartes marró, experimentava per la seva nora una immensa admiració. A partir d’aquell moment, va prohibir que fessin soroll pels passadissos i va obligar la Selma a deixar de córrer entre els pisos. També es va negar que la Mathilde es passés el dia a la cuina, perquè pensava que no era lloc per a una europea capaç de llegir els diaris i de girar els fulls d’una novel·la. Aleshores la Mathilde es tancava a la seva habitació i escrivia. Rarament hi obtenia plaer perquè, cada vegada que es llançava a la descripció d’un paisatge o l’evocació d’una escena viscuda, el seu vocabulari li semblava limitat. Ensopegava constantment amb les mateixes paraules, feixugues i avorrides, i aleshores s’adonava, de manera confusa, que el llenguatge era un camp inabastable, un terreny de joc sense límits que li feia basarda i l’atabalava. Hi havia tantes coses a dir que li hauria agradat ser Maupassant per descriure el groc que cobria les parets de la medina, per copsar el formigueig dels joves que jugaven pels carrers on les dones lliscaven com fantasmes embolicades en els seus haiks blancs. Aleshores convocava un vocabulari exòtic que, n’estava segura, plauria al seu pare. Parlava de ràtzies, de fellahs, de djinns i de zelliges de tots colors.

      Però el que realment li hauria agradat és que no hi hagués cap barrera, cap obstacle en la seva expressió. Que pogués anomenar les coses tal com les veia. Descriure els marrecs amb el crani afaitat a causa de la tinya, tots aquells vailets que corrien d’un carrer a un altre, que cridaven i jugaven, es giraven quan ella passava, s’aturaven, i amb una mirada ombrívola, una mirada més vella que ells, l’observaven. Un dia va ser ximple i va fer lliscar una moneda en la mà d’un nen petit amb pantalons curts que no devia tenir ni cinc anys i que portava un turbant massa gran per al seu cap. No era gaire més alt que els sacs de jute farcits de llenties o sèmola que l’adroguer posava davant de la seva porta i en els quals la Mathilde sempre havia desitjat submergir el braç. «Compra’t un globus», li havia dit, i s’havia sentit inflada d’orgull i satisfacció. Però el petit havia cridat i de tots els carrers adjacents havien sorgit nens que s’havien abalançat damunt la Mathilde com un eixam d’insectes. Invocaven el nom de Déu, deien paraules en francès, però ella no entenia res i va haver de córrer, davant dels ulls riallers dels vianants, que pensaven: «Així aprendrà a no fer caritat a la babalà». Li hauria agradat observar aquesta vida sublim de lluny, ser invisible. La seva alçada, la seva blancor, el seu estatus d’estrangera la mantenien al marge del cor de les coses, d’aquest silenci que fa que ens sentim a casa. Assaboria l’olor del cuir en l’estretor dels carrers, com la del foc de fusta i de la carn fresca, l’olor barrejada de l’aigua estancada i les peres massa madures, de les tifes dels ases i les serradures de fusta. Però no tenia paraules per a això.

      Quan estava cansada d’escriure o de rellegir les novel·les que ja se sabia de memòria, la Mathilde s’estirava a la terrassa, on hi havia els llençols penjats i on posaven la carn a assecar. Escoltava les converses del carrer, les cançons de les dones en aquests passadissos que els estaven reservats. Ella les mirava passar de vegades, com funàmbules, d’una terrassa a l’altra malgrat el risc de trencar-se el coll. Les noies, les minyones, les esposes cridaven, ballaven, es feien confidències sobre les teulades, que només abandonaven a la nit o al migdia, quan el sol picava massa fort. Amagada rere d’un muret, la Mathilde repetia alguns insults que coneixia per millorar el seu accent i els vianants aixecaven el cap i la insultaven de tornada. «Lay atik typhus!»¹ Segurament pensaven que era algun xiquet que els gastava una broma, un diabló avorrit d’arrossegar-se entre les faldilles de la seva mare. Sempre tenia l’oïda atenta i va absorbir el vocabulari amb una rapidesa que va deixar tothom bocabadat. «Però si fa dos dies no entenia res de res!», es va sorprendre la Mouilala i, des d’aleshores, van vigilar el que deien en presència seva.

      Va ser a la cuina on la Mathilde va aprendre l’àrab. Finalment es va acabar imposant i la Mouilala va acceptar que s’assegués a mirar. Li feien picades d’ull, somriures, cantaven. Primer va aprendre a dir tomàquet, oli, aigua i pa. Va aprendre la calor, el fred, el lèxic de les espècies, després va venir el del clima: sequera, pluja, gel, vent calent i fins i tot tempesta de sorra. Amb aquest vocabulari, va poder anomenar el cos i parlar d’amor. La Selma, que aprenia francès a escola, li servia d’intèrpret. Sovint, quan baixava a