El país dels altres . Leila Slimani

el seu primer pensament sempre era aquest.

      Al cap de dos dies amb les seves dues nits, l’Amine va haver d’arrossegar-la fora del llit, mort de set i de gana, perquè ella acceptés entaular-se a la terrassa de l’hotel. I aquí també, mentre el vi li escalfava el cor, ella pensava en el lloc que l’Amine, aviat, tornaria a ocupar entre les seves cuixes. Però el seu marit mostrava ara un aspecte circumspecte. Va devorar la meitat d’un pollastre que agafava amb les mans i va voler parlar del futur. No va pujar amb ella a l’habitació i es va ofendre quan ella li va proposar fer una migdiada. Diverses vegades es va absentar per fer algunes trucades. Quan li va preguntar amb qui havia parlat i quan marxarien de Rabat i de l’hotel, es va mostrar molt imprecís. «Tot anirà bé, li deia. Jo ho arreglaré tot.»

      Al cap d’una setmana, després d’una tarda que la Mathilde havia passat sola, ell va tornar a l’habitació, nerviós, contrariat. La Mathilde el va cobrir de carícies, va seure als seus genolls. Ell es va remullar els llavis en el got de cervesa que ella li havia ofert i va dir: «Tinc una mala notícia. Ens haurem d’esperar alguns mesos abans de poder instal·lar-nos a la nostra propietat. He parlat amb el llogater i es nega a abandonar la granja abans que s’acabi el contracte. He intentat trobar un apartament a Meknès, però encara hi ha molts refugiats i no es pot llogar res a un preu raonable». La Mathilde se sentia desemparada.

      «I aleshores, què farem?

      —Mentrestant anirem a viure a casa de la meva mare.»

      La Mathilde va fer un bot i es va posar a riure.

      «No ho diràs de debò?» Semblava trobar la proposta ridícula, hilarant. ¿Com l’Amine, un home capaç de posseir-la com ho havia fet aquella nit, podia fer-li creure que anarien a viure a casa de la seva mare?

      Però a l’Amine no li va fer cap gràcia la broma. Es va quedar assegut, per no haver de patir la diferència d’alçada entre la seva dona i ell. Amb una veu glaçada, els ulls fixos al terra de terratzo, va afirmar:

      «Aquí les coses van així».

      Aquesta frase la sentia tot sovint. En aquell instant precís, va comprendre que era una estrangera, una dona, una esposa, un ésser a la mercè d’altres. L’Amine estava ara al seu territori, era ell qui explicava les regles, qui deia quins eren els passos a seguir, qui traçava les fronteres del seu pudor, de la vergonya i de la decència. A Alsàcia, durant la guerra, ell era un estranger, un home de pas que havia de ser discret. Quan l’havia conegut, durant la tardor del 1944, ella li havia servit de guia i protectora. El regiment de l’Amine estava estacionat al seu poblet, a pocs quilòmetres de Mulhouse, i durant dies havien hagut d’esperar ordres per avançar cap a l’est. De totes les noies que havien encerclat el jeep el dia de la seva arribada, la Mathilde era la més alta. Tenia les espatlles amples i uns panxells de noi. La seva mirada era verda com l’aigua de les fonts de Meknès, i no va treure els ulls del damunt de l’Amine. Durant la llarga setmana que ell va passar al poble, ella el va acompanyar a fer passejades, li va presentar els seus amics i li va ensenyar jocs de cartes. Feia ben bé un cap menys que ella i tenia la pell més fosca que un es pugui imaginar. Era tan atractiu que ella tenia por que l’hi prenguessin. Por que fos una il·lusió. Mai s’havia sentit així. Ni amb el professor de piano quan tenia catorze anys. Ni amb el seu cosí Alain, que li ficava la mà per sota de la faldilla i robava per a ella cireres a la riba del Rin. Però un cop aquí, a la terra d’ell, ella es va sentir desvalguda.

      *

      Tres dies després, van pujar a un camió el conductor del qual havia acceptat de dur-los a Meknès. La Mathilde estava incòmoda per l’olor de l’home i pel mal estat de la carretera. Van haver d’aturar-se dos cops a la cuneta perquè ella pogués vomitar. Pàl·lida i esgotada, amb els ulls clavats en un paisatge al qual no trobava ni sentit ni bellesa, la Mathilde es va submergir en la melancolia. «Si us plau, que aquest país no em sigui hostil, va dir-se. ¿Arribarà un dia en què aquest món em resultarà familiar?» Quan van arribar a Meknès ja s’havia fet de nit i una pluja densa i glaçada s’abatia contra el parabrisa del camió. «És massa tard per presentar-te la meva mare. Dormirem a l’hotel.»

      La ciutat li va semblar negra i hostil. L’Amine li va explicar la seva topografia, que responia als principis establerts pel mariscal Lyautey al principi del protectorat. Una separació estricta entre la medina, els costums ancestrals de la qual s’havien de preservar, i la ciutat europea, amb carrers que portaven noms de ciutats franceses i que pretenien ser el laboratori de la modernitat. El camió els va deixar més avall, a la riba esquerra del uadi Boufrakrane, a l’entrada de la ciutat indígena. La família de l’Amine vivia al barri de Berrima, just davant del mellah. Van agafar un taxi per anar a l’altre costat del riu. Van enfilar per una llarga carretera que feia pendent, van vorejar uns terrenys d’esport i van travessar una mena de zona tampó, un no man’s land que dividia la ciutat en dos i on estava prohibit construir. L’Amine li va indicar el campament Poublan, base militar que dominava la ciutat àrab i en vigilava els mínims sobresalts.

      Es van instal·lar en un hotel respectable i el recepcionista va examinar, amb precaucions de funcionari, els seus papers i la seva acta matrimonial. A l’escala que conduïa a la seva habitació va estar a punt d’esclatar una disputa perquè el grum s’obstinava a parlar en àrab a l’Amine, que se li adreçava en francès. L’adolescent va llençar a la Mathilde mirades equívoques. Ell, que havia de lliurar a les autoritats un document per provar que tenia dret de caminar pels carrers de la ciutat nova a la nit, mirava malament l’Amine, que es ficava al llit amb l’enemic i circulava en total llibertat. Tan bon punt van haver deixat les maletes a l’habitació, l’Amine es va tornar a posar l’abric i el barret. «Vaig a saludar la meva família. No trigaré.» No li va deixar temps de respondre, va donar un cop de porta i ella el va sentir córrer escala avall.

      La Mathilde va seure al llit, amb les cames doblegades contra el tors. Què hi feia ella, aquí? Només podia estar molesta amb ella mateixa i amb la seva vanitat. Era ella qui havia volgut viure una aventura, qui s’havia embarcat, fanfarrona, en aquest matrimoni que les seves amigues, envejoses, trobaven exòtic. Ara podia ser l’objecte de qualsevol burla, de qualsevol traïció. ¿I si l’Amine havia anat a trobar-se amb una amant? ¿I si fins i tot ja estava casat, perquè —tal com el seu pare li havia dit amb una ganyota avergonyida— els homes aquí eren polígams? Potser jugava a cartes a pocs passos d’allà, vantant-se davant dels seus amics d’haver-se escapolit de la seva pesada esposa. Es va posar a plorar. Li feia vergonya cedir al pànic, però s’havia fet de nit, no sabia on era. Si l’Amine no tornava estaria completament perduda, sense diners, sense amics. No sabia ni el nom del carrer on s’allotjaven.

      Quan l’Amine va tornar, poc abans de mitjanit, ella era allà, despentinada, amb el rostre vermell i descompost. Havia trigat a obrir la porta, tremolava, i ell va creure que havia passat alguna cosa. Ella se li va llençar als braços i va intentar explicar-li la seva por, la seva nostàlgia, l’angoixa terrible que l’havia paralitzada. Ell no entenia res, i el cos de la seva dona, aferrat al seu, li va semblar terriblement feixuc. La va portar cap al llit i van seure l’un al costat de l’altre. L’Amine tenia el coll xop de llàgrimes. La Mathilde es va tranquil·litzar, la seva respiració es va anar alentint, es va xarrupar els mocs unes quantes vegades i l’Amine li va donar un mocador que portava amagat a la màniga. Ell li va acaronar lentament l’esquena i li va dir: «No et comportis com una nena petita. Ara ets la meva dona. La teva vida és aquí».

      Dos dies més tard, es van instal·lar a la casa de Berrima. En els carrerons de la vella ciutat, la Mathilde es va aferrar al braç del seu marit, tenia por de perdre’s en aquell laberint on una munió de comerciants s’amuntegaven, on els venedors de verdures vociferaven la seva xerrameca. Darrere la pesada porta tatxonada de la casa, la família l’esperava. La mare, la Mouilala, estava dreta al mig del pati. Duia un elegant caftà de seda i els cabells coberts amb un fulard verd maragda. Per a aquella ocasió especial, havia tret el seu cofre de cedre on guardava les seves joies d’or: braçalets de turmell, un fermall gravat i un collar tan pesat que el seu cos dèbil quedava una mica vinclat cap endavant. Quan la parella va entrar es va llençar sobre el seu fill i el va beneir. Va somriure a la Mathilde, que li va agafar les