El país dels altres . Leila Slimani

s’anava cobrint de xuclets negres.

      ¿Com hauria pogut confessar que l’home que havia conegut durant la guerra ja no era el mateix? Sota el pes de les cabòries i les humiliacions, l’Amine havia canviat i s’havia endurit. ¿Quantes vegades havia sentit, caminant de bracet amb ell, la mirada feixuga dels vianants? Aleshores el contacte amb la seva pell li semblava abrasador, desagradable, i no podia evitar sentir, juntament amb un cert fàstic, que el seu marit era un estrany. Pensava que calia molt d’amor, més del que ella se sentia capaç d’experimentar, per entomar el menyspreu de la gent. Calia un amor sòlid, immens, indestructible per suportar la vergonya que sentia quan els francesos el tutejaven, quan els policies li demanaven els papers, quan s’excusaven després de fixar-se en les seves medalles de guerra o en el seu francès perfecte. «Però vostè, amic meu, no és com ells.» I l’Amine somreia. En públic, fingia que no existia cap problema amb França, perquè ell havia estat a punt de morir per aquest país. Però tan bon punt estaven sols, l’Amine es tancava en el silenci i rumiava la vergonya d’haver estat un covard i haver traït el seu poble. Entrava a casa, obria els armaris i tirava per terra tot el que li queia a les mans. La Mathilde estava igual de rabiosa i un dia, enmig d’una baralla en què ell cridava «Calla! Em fas vergonya!», ella va obrir la nevera i va agafar un bol amb préssecs madurs amb els quals havia previst preparar una confitura. Va llençar les fruites passades al cap de l’Amine sense adonar-se que l’Aïcha els observava i que no es podia creure que estigués veient el seu pare així, amb els cabells i el coll regalimant suc.

      L’Amine no li parlava mai de la feina. Dels jornalers, de les preocupacions, del preu del blat, de les previsions meteorològiques. Quan venien a visitar-los membres de la seva família a la granja, seien al salonet i després d’haver preguntat tres o quatre vegades com anaven de salut, es quedaven en silenci i bevien el te. La Mathilde els trobava a tots d’una baixesa repugnant, d’una trivialitat que li feia més mal que l’enyorança o la soledat. Li hauria agradat parlar de sentiments, de les seves esperances, de les angoixes que l’oprimien i que no tenien cap sentit, com totes les angoixes. «No tenen vida interior, aquesta gent?», es preguntava observant l’Amine, que menjava sense dir res, amb la mirada clavada al tagín de cigrons que la minyona havia preparat amb una salsa que a la Mathilde li feia fàstic perquè era massa greixosa. L’Amine només s’interessava per la granja i la feina. Mai per riure, per ballar, per gandulejar de tant en tant, per parlar. Aquí no parlaven. El seu marit era tan auster com un quàquer. S’adreçava a ella com a una nena a la qual calia educar. Ella aprenia al mateix temps que l’Aïcha les bones maneres, i havia d’assentir quan l’Amine explicava «Això no es fa» o «No tenim els mitjans». Quan havia arribat al Marroc encara semblava una nena. I havia hagut d’aprendre, en pocs mesos, a suportar la soledat i la vida domèstica, a suportar la brutalitat d’un home i l’estranyesa d’un país. Havia passat de la casa del seu pare a la casa del seu marit, però tenia el sentiment de no haver guanyat en independència ni en autoritat. Amb prou feines podia exercir el seu domini sobre la Tamo, la jove minyona. Però la Ito, la seva mare, vigilava, i davant seu la Mathilde no gosava mai alçar la veu. Tampoc sabia tenir paciència i ser pedagògica amb la seva filla. Passava de les moixaines més voraces a la còlera més histèrica. De vegades, mirava la seva filleta i aquesta maternitat li semblava monstruosa, cruel, inhumana. Com podia una nena criar-ne una altra? Havien esquinçat aquell cos tan jove i n’havien extret una víctima innocent que ella no sabia defensar.

      Quan l’Amine l’havia desposada, la Mathilde amb prou feines tenia vint anys i, en aquella època, ell no se n’havia preocupat. De fet, li semblava que la joventut de la seva esposa era encantadora, els seus ullassos alegres i embadalits davant de qualsevol cosa, la seva veu encara fràgil, la seva llengua tèbia i dolça com la d’una nena. Ell tenia vint-i-vuit anys, no era molt més gran, doncs, però més endavant va reconèixer que la seva edat no tenia res a veure amb el malestar que la seva dona, de vegades, li generava. Ell era un home i havia fet la guerra. Venia d’un país on Déu i honor es confonien i, a més, ja no tenia pare, la qual cosa el cobria d’una certa gravetat. Allò que el seduïa de la Mathilde quan encara eren a Europa va començar a fer-se-li pesat i després va passar directament a molestar-lo. Era capritxosa i frívola. L’Amine estava emprenyat amb ella perquè no sabia mostrar-se més dura, per no tenir la pell més colrada. No tenia ni temps ni talent per consolar-la. Les llàgrimes! Quantes llàgrimes havia vessat ella d’ençà que havia arribat al Marroc! Plorava davant la més mínima adversitat, esclafia sense parar en sanglots i això l’exasperava. «Para de plorar. La meva mare, que ha perdut criatures, que s’ha quedat vídua als quaranta anys, ha plorat menys en la seva vida que tu en una setmana. Prou, prou!» Era la inclinació de les dones europees, pensava, el fet de negar-se a veure la realitat.

      Ella plorava massa, reia massa o malament. Quan s’havien conegut, havien passat tardes estirats a l’herba, a la riba del Rin. La Mathilde li explicava els seus somnis i ell l’encoratjava, sense pensar en les conseqüències, sense jutjar-ne la vanitat. Ella li feia gràcia, ell que no sabia riure ensenyant les dents, que sempre es posava les mans davant de la boca com si trobés que l’alegria era, de totes les passions, la més vergonyosa i la més impúdica. Després, a Meknès, tot va anar per un altre camí i les comptades vegades que la va acompanyar al cinema Empire, va sortir de la sessió de mal humor, empipat amb la seva dona, que cloquejava i havia intentat cobrir-lo de petons.

      La Mathilde volia anar al teatre, escoltar música abraçats, ballar al salonet de casa. Ella somniava a tenir bonics vestits, organitzar recepcions, berenars amb ball inclòs, festes sota les palmeres. Volia anar al ball del dissabte a la tarda al Cafè de França, a la Vall Feliç el diumenge i convidar els seus amics a prendre el te. Recordava, amb una complaença nostàlgica, les recepcions que muntaven els seus pares. Tenia por que el temps passés massa ràpid, que la misèria i la feina s’eternitzessin i que, quan per fi arribés el temps de descansar, ja seria massa vella per als vestits i l’ombra de les palmeres.

      Un vespre, quan acabaven d’instal·lar-se a la granja, l’Amine va travessar la cuina en vestit de diumenge davant la Mathilde, que preparava el sopar per a l’Aïcha. Ella va alçar els ulls cap al seu marit, desconcertada, dubtant entre alegrar-se o enfadar-se. «Surto, va dir. Uns antics companys de guarnició són a la ciutat.» Es va inclinar sobre l’Aïcha per fer-li un petó al front quan la Mathilde es va redreçar. Va cridar la Tamo, que netejava el pati, i li va endossar la nena als braços. Amb veu segura va preguntar: «M’he de vestir per sortir o no cal?».

      L’Amine es va quedar palplantat. Va mormolar alguna cosa com ara que era una trobada entre companys, que no era convenient per a una dona. «Si no és convenient per a mi no veig per què ho ha de ser per a tu.» I sense comprendre què havia passat, l’Amine es va deixar seguir per la Mathilde, que havia llençat el davantal sobre una cadira de la cuina i es pinçava les galtes per realçar el cutis.

      Al cotxe, l’Amine no va badar boca i va mantenir un posat taciturn, concentrat en la carretera, furiós contra la Mathilde i la seva pròpia feblesa. Ella parlava, somreia, feia veure que no s’adonava que feia nosa. Estava convençuda que a força de lleugeresa aconseguiria destensar-lo i es va mostrar dolça, entremaliada, desimbolta. Van arribar a la ciutat sense que ell hagués afluixat els llavis. L’Amine va aparcar i es va precipitar fora del cotxe, caminant molt ràpid cap a la terrassa del cafè. Qualsevol hauria dit que covava l’esperança de perdre-la pels carrers de la ciutat europea, o que simplement no volia patir la humiliació d’arribar amb la seva dona de bracet.

      Ella el va atrapar tan ràpid que no va tenir temps de fornir una explicació als convidats que l’esperaven. Els homes es van alçar i van saludar la Mathilde amb timidesa i deferència. L’Omar, el seu cunyat, li va oferir una cadira al seu costat. Tots els homes anaven ben elegants, s’havien posat jaquetes i portaven els cabells engominats. Van demanar begudes a un grec jovial que feia vint anys que portava el local. L’únic cafè de la ciutat on no es feia cap mena de segregació, on els àrabs bevien alcohol a la taula dels europeus, on dones que no eren prostitutes venien a animar les festes. La terrassa, situada a l’angle entre dos carrers, estava protegida de les mirades alienes per alts i frondosos tarongers. T’hi senties sol al món i en seguretat. L’Amine i els seus amics van brindar però van parlar poc. Es van produir llargs