No diguis res. Patrick Radden Keefe

irlandès abans de l’1 de gener del 1975.

      Un altre dels participants britànics, un oficial d’intel·ligència anomenat Frank Steele, escoltava el discurs amb silenciosa consternació. Mac Stíofáin exposava les seves demandes com si l’IRA ja hagués derrotat els britànics. En l’època en què Steele havia estat enviat a Irlanda del Nord, el plantejament del govern britànic no consistia a parlar amb l’IRA, sinó simplement a derrotar-lo. Però després de la massacre del Diumenge Sagnant, molts oficials britànics es van veure obligats a reconèixer que difícilment guanyarien la guerra només amb el poder militar. Abans de la reunió, Steele havia estat treballant, amb gran discreció, amb els representants de l’IRA. Contemplava aquells homes amb una certa diversió barrejada amb menyspreu, sobretot per la seva insistència d’adoptar l’argot i les formes d’una organització militar convencional. «Era tot molt innocent, en realitat», va opinar Steele posteriorment. «Volien presentar-se com a representants d’un exèrcit, i no com una colla de terroristes.»

      Quan va veure que els irlandesos arribaven a la reunió amb Whitelaw i exposaven la seva postura radical, Steele va trobar que la seva actitud era desesperadament ingènua. En exigir que els britànics es retiressin d’Irlanda del Nord, estaven demanant al govern que renunciés a la promesa de no abandonar la població protestant del nord, una concessió que simplement no estava en condicions de fer. A mesura que avançava la reunió, la frustració es va apoderar de Whitelaw. En les seves memòries, va descriure la trobada com un «fiasco», sabotejada pels «ultimàtums absurds» de l’IRA.

      Gerry Adams va parlar poc durant la reunió, però Steele va tenir ocasió d’observar el jove rebel, llargarut i reflexiu, i en va quedar impressionat. L’havien informat que Adams representava l’IRA al nord i que també era un alt rang de la brigada de Belfast. Steele esperava trobar-se amb una persona brutal, arrogant i astuta. Però quan s’havia reunit amb ell per primer cop, en una trobada preliminar abans del viatge, havia descobert una persona agradable, eloqüent i disciplinada. Eren qualitats atractives en un interlocutor, va pensar Steele, però també feien d’Adams un adversari perillosament efectiu. Abans que Adams abandonés una de les reunions preliminars, Steele el va cridar a part.

      —Vostè no vol passar-se tota la vida fugint de nosaltres, els britànics —li va dir—. A què es vol dedicar?

      —M’agradaria anar a la universitat i treure’m el títol —va respondre Adams.

      —No l’hi impedirem —va assenyalar Steele—. Renunciï a la violència i podrà anar a la universitat.

      Adams va somriure i va dir:

      —Abans he de desempallegar-me de vostès, els britànics.

      Aquell mes de juny, quan es va declarar l’alto el foc, Brendan Hughes va tenir la sensació que potser la guerra estava a punt d’acabar-se. Per a les persones que vivien en la clandestinitat, el cessament abrupte de les hostilitats va ser una oportunitat per atrevir-se a sortir dels amagatalls, tornar a casa i retrobar-se amb la família. Els civils normals i corrents van sortir, amb precaució, de darrere de les barricades. Seria el primer estiu pacífic d’ençà de l’esclat de la violència, tres anys abans. Les botigues van tornar a obrir. Es respirava una sensació d’optimisme relatiu.

      Per a Hughes, l’alto el foc significava poder conviure amb la dona amb qui s’acabava de casar. A començaments del 1972, just abans de fer vint-i-quatre anys, s’havia casat amb una noia del veïnat, la Lily, que en tenia dinou. En declarar-se la treva, la Lily ja estava embarassada. El pare d’en Brendan s’havia oposat a aquesta unió, adduint que en Brendan no podria ser un bon marit per a la Lily en el sentit convencional. Tenir família podia ser perillós per a un fugitiu. Adams també s’havia casat recentment, i precisament per això les autoritats havien pogut capturar-lo i tancar-lo al Maidstone: havien centrat les investigacions en la casa on vivia la seva dona, la Colette, i hi havien fet una batuda una nit en què Adams havia anat secretament a visitar-la. La Lily, la dona d’en Brendan, va haver d’acostumar-se a les batudes de les tropes britàniques a la recerca del seu marit fugitiu. L’ansietat li impedia dormir a les nits, tement que poguessin tirar la porta a terra en qualsevol moment.

      Amb la treva, en Brendan va poder relaxar-se una mica i veure la Lily. Durant un temps van fer veure que tenien una relació normal. Però la pau va durar escassament dues setmanes. Després de les converses fracassades de Londres, les dues parts havien acordat trobar-se una segona vegada, però la reunió no es va arribar a produir. El 9 de juliol van tornar a començar els combats, a Lenadoon Avenue, després que l’exèrcit es negués a permetre que uns refugiats catòlics s’instal·lessin a viure en uns habitatges que havien estat abandonats per protestants. Per anunciar el final de la treva, Seán Mac Stíofáin va dir que havia donat instruccions als seus homes per reprendre la campanya violenta amb la «màxima fúria». L’ordre va anar passant per la cadena de comandament fins a arribar a Brendan Hughes: Torna a la feina.

      Hughes va començar a planificar una de les operacions més ambicioses dels Provos. Un element clau de l’estratègia de l’IRA havia estat fer esclatar bombes en districtes comercials d’Irlanda del Nord. Com que la majoria de negocis eren propietat d’empreses unionistes o britàniques, i com que el govern en controlava les infraestructures, un atac contra establiments comercials es considerava un cop directe a l’enemic. Per bé que aquestes operacions tenien lloc en àrees civils, Hughes i els seus companys rebels insistien que no apuntaven als civils. L’objectiu era destruir propietats, no matar persones. Els responsables dels atemptats trucaven a la policia i als mitjans de comunicació poc abans de les explosions perquè els civils poguessin (en teoria) desallotjar la zona. Per descomptat, aquests avisos tenien un valor afegit de propaganda: un noticiari esfereïdor alertant els compradors que la ciutat estava a punt de saltar pels aires no feia altra cosa que magnificar l’espectacle de cadascun dels atemptats.

      Un divendres d’aquell mes de juliol, un equip de l’IRA va col·locar gairebé dues dotzenes de bombes (una xifra sense precedents) en estacions d’autobusos, terminals ferroviàries i zones comercials de tot Belfast. Poc abans de les dues del migdia, amb la ciutat plena de gent comprant que gaudia d’una tarda agradable de mitjans d’estiu, els artefactes van començar a detonar, i durant l’hora següent, van anar esclatant bombes en intervals de pocs minuts. La gent cridava i fugia a correcuita, però en molts casos sortien de la zona d’una explosió per arribar a una zona adjacent on estava a punt d’esclatar una altra bomba. Diversos autobusos van quedar destrossats. Van morir nou persones, entre les quals un noi de catorze anys; va haver-hi cent trenta ferits. La ciutat no estava preparada per a aquesta carnisseria. Mentre una columna de fum s’elevava des del centre de Belfast, una dona que trontollava entre les runes va detectar una forma estranya sobre el paviment. Primer va pensar que era alguna cosa que havia caigut d’un camió de transport de carn. Aleshores es va adonar que era un tors humà. Els agents de policia van buscar entre les runes i van anar recollint parts separades del cadàver i les van anar col·locant amb molta cura dins d’unes bosses de plàstic.

      «Aquesta ciutat no havia experimentat una jornada de mort i destrucció com aquesta des del blitz alemany de l’any 1941», publicava el Belfast Telegraph, que feia notar «la despietada manca de remordiment tan típica dels Provos». The Irish Times assenyalava, en una editorial, que les víctimes principals de l’atac no eren l’exèrcit britànic ni tan sols les grans empreses, sinó «la gent senzilla de Belfast i d’Irlanda». L’article continuava amb dues preguntes: «Pot ser que hi hagi algú que cregui, encara, que es pot crear res que valgui la pena utilitzant aquests mètodes? Que el país que tots imaginem pot conviure amb més records d’aquesta mena?».

      Brendan Hughes, que va ser un dels arquitectes clau de l’operació, havia volgut que fos un esdeveniment «espectacular». Però quan les bombes van començar a explotar, apostat a Leeson Street amb un fusell Armalite a les mans, Hughes va poder seguir el ritme de les explosions: bum, bum, bum; i es va dir a si mateix: «Això és excessiu». Alguns dels voluntaris de la zona de Lower Falls celebraven a crits cada explosió, però Hughes els va ordenar que evacuessin els carrers. Havien col·locat massa bombes. Havien sobreestimat la capacitat de les autoritats per enfrontar-se, en temps real, a una calamitat d’aquesta magnitud. Hughes va