No diguis res. Patrick Radden Keefe

havia sabut des del començament: que era Gerry Adams. Arribats a aquest punt, els interrogadors havien passat tant temps discutint amb ell sobre la simple qüestió del seu nom, que Adams havia aconseguit no parlar de res que fos substancial. «Per descomptat, aleshores la meva estratègia ja s’havia vist reduïda a una comèdia, però tenia la sensació que m’havia proporcionat una crossa per suportar la inquisició», va observar posteriorment. «Quedar-me en silenci era la millor política. Per això, el fet que ells sabessin qui era jo era irrellevant. No podia respondre les seves preguntes, partint de la base que jo no era qui ells deien que era.»

      El dia que va ser conduït a bord del Maidstone, Adams va rebre la visita del metge de la presó i li va explicar que, per culpa de la pallissa, tenia les costelles adolorides.

      —Li fan mal? —va preguntar el doctor.

      —Em fan mal quan respiro —va respondre Adams.

      —Doncs no respiri —va dir el doctor, sense rastre d’ironia.

      Si el personal de bord del Maidstone semblava malcarat i la seguretat era especialment forta, hi havia una raó. Un parell de mesos abans, un vespre gèlid de gener, set presoners republicans s’havien despullat fins a quedar-se en roba interior, s’havien empastifat el cos amb mantega i betum negre per aïllar-se contra el fred, havien serrat un barrot de ferro, s’havien encabit per un portell, s’havien llançat un per un a l’aigua glaçada del canal de Musgrave, i havien nedat uns centenars de metres fins a la riba oposada. La idea de la fuga se’ls havia acudit després d’observar la manera en què una foca evitava la xarxa de filferro espinós que l’exèrcit havia col·locat a l’aigua, al voltant del vaixell.

      Els set homes van aconseguir arribar a la riba i van sortir de l’aigua com van poder. Anaven en calçotets i estaven tot xops i empastifats de betum. Com si haguessin acabat de sortir arrossegant-se de la Black Lagoon, van decidir segrestar un autobús. Per casualitat, un dels fugats havia estat conductor d’autobusos abans d’allistar-se a l’IRA i va pilotar l’improbable vehicle de fuga cap al centre de Belfast. En aturar-se en un barri on vivien molts simpatitzants republicans, els nois del veïnat es van llançar immediatament sobre l’autobús, com un eixam de llagostes, i van començar a arrencar-ne les parts. Els presoners van córrer cap al pub més proper, encara despullats, i els clients que eren a la barra bevent van aixecar la mirada dels seus gots impactats per aquella irrupció tan sobtada i surrealista. Aleshores, sense vacil·lar ni demanar cap mena d’explicació, els parroquians van començar a treure’s la roba i a oferir-la als fugitius. Un dels clients es va treure les claus del cotxe de la butxaca i les va llançar als homes, tot dient: «Toqueu el dos». L’exèrcit va mobilitzar sis-cents efectius per a la cacera humana, però els homes ja havien desaparegut. Després de passar subreptíciament la frontera, van celebrar una roda de premsa triomfal a Dublín, arran de la qual els diaris els van batejar com «Els Set Magnífics».

      Poc després que Adams arribés al Maidstone, les autoritats britàniques van decidir tancar el vaixell. La nova presó que s’havia estat construint d’un temps ençà al camp d’aviació dels afores de Belfast havia quedat enllestida. L’havien batejat amb el nom de Long Kesh. Un dia, Adams va ser emmanillat a un altre presoner, carregat en un helicòpter de l’exèrcit i traslladat a la nova instal·lació. Long Kesh era un indret esgarrifós. Els paramilitars que hi eren confinats, i que insistien que no eren delinqüents sinó presos polítics, en deien camp de concentració. I, efectivament, semblava un camp de concentració: en una plana desolada i fuetejada pel vent, una sèrie de cabanes d’acer corrugat allotjava els presoners, entre tanques de filferro espinós, focus i torres de vigilància.

      Long Kesh va arribar a ocupar un lloc molt sensible en l’imaginari dels republicans irlandesos. Però Adams no s’hi estaria gaire temps. Un dia de juny del 1972, un parell de mesos després de la seva arribada, una veu va cridar: «Adams, al carrer!». Primer va pensar que devia ser una broma de mal gust. O, encara pitjor, una trampa. Però quan Adams va haver recollit les seves pertinences i va sortir de la presó, va trobar que la Dolours i la Marian Price l’estaven esperant amb un cotxe per acompanyar-lo a casa. El van dur fins a Andersonstown, per reunir-se amb altres membres de la direcció republicana per a un assumpte extremament delicat.

      Mentre Adams estava tancat, hi havia hagut converses secretes entre els Provos i el govern britànic. Després d’alguns contactes preliminars, semblava que podia haver-hi l’ocasió de negociar un possible alto el foc. Però un dels companys d’Adams a l’IRA, un home dur anomenat Ivor Bell, insistia que hi havia una condició prèvia necessària per poder negociar amb els britànics, que era l’alliberament de Gerry Adams. Tot i que només tenia vint-i-tres anys, Adams s’havia convertit en una figura tan important en l’organigrama de l’IRA que les converses de pau eren inconcebibles sense ell. «No hi haurà alto el foc fins que alliberin en Gerry d’una puta vegada», afirmava Bell.

      El 26 de juny, l’IRA va iniciar un alto el foc, i l’exèrcit britànic va accedir a correspondre’l. Hi havia hagut un crescendo d’explosions i tirotejos just abans de l’alto el foc; alguns van insinuar que potser es tractava d’una estratègia deliberada de l’IRA per tal de subratllar el contrast quan s’aturessin els trets. Però un cop la treva va ser decretada, els líders de l’IRA es van comprometre a respectar-la, tot prometent, en una declaració involuntàriament còmica, que qualsevol persona que violés l’alto el foc seria executada. Els Provos també van anunciar que havien formulat un «pla de pau», que desvelarien «en el moment adequat».

      Molts ciutadans d’Irlanda del Nord s’oposaven per principis a establir cap mena de diàleg, insistint que no s’havia de negociar amb els terroristes de l’IRA. Però aquell mateix juliol, Adams i un petit contingent de membres de l’IRA van pujar a un avió militar britànic, enmig d’un enorme secretisme. A més d’Adams, el grup incloïa Seán Mac Stíofáin; Ivor Bell; un home sociable i de cabells arrissats anomenat Martin McGuinness, que era el cap de l’organització a Derry; i dos líders més de l’IRA, Dáithí Ó Conaill i Seamus Twomey. L’avió va aterrar en una base de les forces aèries a Oxfordshire, on els esperaven dues llargues limusines.

      Un mitjà de transport tan ostentós i elegant despertava certes sospites entre els revolucionaris. Adams era un antic cambrer. Ivor Bell havia estat mecànic. McGuinness havia fet d’aprenent de carnisser. Extremadament sensibilitzats amb qualsevol rastre de pompositat britànica, els rebels no estaven disposats a deixar-se intimidar o que els subestimessin. Abans del viatge, Bell havia anunciat que, tot i formar part d’una delegació oficial en una cimera per a la pau, en cap cas es posaria americana i corbata. Si la història li havia ensenyat alguna cosa, va dir Bell, era que als britànics res no els agradava més que fer que els irlandesos se sentissin incòmodes. Si els seus amfitrions eren visiblement formals, ell respondria amb una informalitat desmesurada. Que fossin ells els que se sentissin incòmodes, per variar. Gerry Adams va optar, pel que fa al vestuari, per actuar de manera semblant: havia triat per a l’ocasió un jersei foradat.

      Les limusines van transportar el grup a Londres i van deixar-los a la porta d’una mansió de Chelsea grandiosa i antiga, davant del Tàmesi. Abans de passar a l’interior, una mica aclaparats encara que no ho volguessin, Adams es va fixar en una placa de la façana on hi deia que el pintor James McNeill Whistler havia viscut allà.

      Una escorta va acompanyar els irlandesos per una gran escala i fins a un saló amb prestatges plens de llibres. Aleshores, William Whitelaw, el secretari d’estat de Sa Majestat per a Irlanda del Nord, va entrar a la sala i els va donar la benvinguda amb gran afabilitat. Whitelaw era un home agradable i educat. Va posar un èmfasi especial per pronunciar correctament el nom adoptat de Seán Mac Stíofáin, un detall que Mac Stíofáin no va poder evitar agrair. Però quan va fer la ronda per encaixar amb tots els presents, Adams es va adonar que a Whitelaw li suaven les mans.

      Whitelaw va començar dient que, a la llum del llarg historial de conflictes entre Anglaterra i Irlanda, podia entendre que els seus convidats esguardessin els britànics amb suspicàcia, però que tanmateix esperava que «en la meva persona, vegin un ministre britànic en qui es pot confiar». Aquest va ser el punt àlgid de la reunió. Mac Stíofáin havia preparat una declaració que es va posar a llegir en veu alta. Consistia