L'ombra de la veritat. Mònica Arias Llorens

extens però, amb el pas dels anys, aquelles històries prematures quedaven en l’anonimat. Les dones no parlaven mai del tema. Eren com un escut blindat en el qual les seves boques no podien exsudar paraules que revelessin la genètica paternal dels fills que portaven al món. Tot eren privacions i prohibicions. Els homes tenien sempre la paella pel mànec. Podien aparellar-se sense rendir comptes, sense haver de passar vergonya aliena, ja que no els calia confessar les seves infraccions ni a curt ni a llarg termini. Qualsevol relliscada puntual o constant que denotés un escàndol col·lectiu, en aquells temps tan ensordits, no suposava poder arribar a una ruptura legal, la qual trenqués amb els cànons del matrimoni convencional ja conformat. És més, les dones cònjuges havien d’empassar-se les ferides de la perfídia a partir d’actes lascius que els homes mai intentaven refrenar. Eren altres temps, es clar, però completament encaputxats. Els homes eren la figura de la corpulència, grans mestres de l’heroïcitat i l’estoïcisme, els gran magnànims cavallers que havien sempre de conservar una imatge prestigiosa i impol·luta, la qual sempre evitava qualsevol minúscula taca de sang per alguna comesa obscena.

      En Maurici i l’Elisenda eren amants quan aquest últim es casà amb la Rosalia. Segurament però, l’última vivia en una bombolla imaginària que mai la va empènyer a sospitar que estava arrossegant el pes de la insensatesa carnal més vasta i descarada. Ella, de portes endins, era una servent que s’emmotllava a qualsevol insígnia d’obligat compliment sense intenció de sollevar-se. En Maurici, un home canós, amb una certa calvície i una pell gastada pels anys de treballar a pagès, ningú hagués dit que tingués temps de galantejar altres noies que no fossin la Rosalia. Mai es pot posar la mà al foc per ningú ja que, en milers d’ocasions, les aparences acostumen a ser enganyoses, confuses i d’errònia percepció.

      Quan en Maurici i la Rosalia es varen aliar, les llengües parlaven que eren un matrimoni de conveniència. Hi havia altres versions també: Veïns havien interpretat el rol de celestins i havien entabanat en Maurici que la Rosalia era un bon partit, amb un perfil del trets força equiparable als d’ell; també es deia que la Paulina va néixer producte d’un coit avançat que no va tenir temps de consumar-se després de signar el contracte de matrimoni i, per evitar un escandall de conjectures i especulacions s’havien d’afanyar abans que l’embaràs fos notori. La gent ja se sap que parla precipitadament i amb descontrol, sense saber del cert ni comprovar si el relat és fals o verídic.

      Quan en Maurici sortia amb la Rosalia tothom a comarca presagiava que la boda arribaria aviat. Quan es celebraven les onomàstiques i els aniversaris, a part de la matança del xai i la Festa Major Popular, ell sempre ballava amb la Rosalia; l’arrambava tant com podia, no fos cas que un altre candidat inoportú li prengués el lloc de nuvi. Feien una parella que semblava modèlica, extreta d’una faula. Els dos rabassuts, baixets, anivellats d’alçada, un posat dòcil i de fàcil apropament i un caràcter compatible, feia que tot el veïnat fes una fotografia clara en què asseguraven una vida comuna sense marge d’error.

      Quan la Paulina acabava de néixer però, les coses començaven a adoptar un caire mediocre. La Rosalia passava moltes nits de vigília perquè la nena es despertava sovint i reclamava un biberó degut a que la seva mare no podia alletar-la. I era un calvari que es perpetuava al llarg dels primers dos anys de la nena.

      El seu pare mai s’aixecava del llit. Dormia com una soca, amb una ronquera que feia angúnia però, tot i a vegades despertar-se sobtadament per la plorera de la criatura, no movia ni un dit per ajudar a la seva dona. La Rosalia feia ulleres, tenia un aspecte demacrat i una pell molt empal·lidida i blanquinosa amb tantes nits de tràfec.

      Abans que la Paulina fos concebuda, en Maurici havia increpat la Rosalia que mai procurés separar-se d’ell. Un fill, segons ell, era el resultat d’una unió sacramental que no podia ser desunida sota cap concepte i sempre, per tant, havia d’aparentar una imatge d’estabilitat i benestar. Cal afegir que, per a ell, el divorci no podia entrar dins la seva ment passada de moda, antiquada i incapaç d’acceptar canvis de conducta en les relacions sentimentals. En aquells temps tan estrets i dictatorials, el divorci era contemplat com un acte gairebé delictiu i, en Maurici, no podia discernir de l’opinió civil. “Però, què diran els altres? Què pensaran de nosaltres? Quina aberració! Quanta injuria per qui estigui al corrent d’una separació convinguda!” Els seus pensaments anaven i venien com una turbina, una mena de roda que anava rotant amb una acceleració impossible d’aturar. L’importava més salvaguardar les aparences que la felicitat dels seus fills, raó per la qual la Paulina, tot i pensar en la possibilitat d’allunyar-se d’en Jordi, quan la imatge del seu pare emergia a la memòria, la idea quedava revocada. Era un estira i arronsa. La noia serrava les dents, es mossegava els llavis, ingeria paraules verinoses i nocives per part del seu home que anaven regalimant les entranyes, sense visualitzar cap probable escapatòria. En Maurici no era ningú per decidir sobre el futur dels altres matrimonis. El seu era el primer que fosquejava amb una opacitat de la qual semblava que qualsevol elixir prescindís d’una presa de contacte.

      La Rosalia, una dona màrtir, patidora, extremadament abnegada i amb tarannà de sacrifici i contenció, abans de casar-se, havia estat tota la seva infantesa en un llagrimall de penúries. De ben joveneta va haver de criar els seus germans. La mare, una dona desentesa, freda, distant, amb una addicció a l’alcohol i de la qual mai es va rehabilitar, va provocar en la Rosalia, un cop grandeta, una actitud repetitiva. La dona d’en Maurici, quan anava a Vic amb el fill encara solter, en Robert, es dirigia cap a un supermercat i el feia encarregar ampolles de vi que amagava al rebost de Sant Bartomeu. Molts cops feia veure a en Robert que necessitava comprar menjar degudament enllaunat i envasat per tenir l’habitació de queviures prou atapeïda però, en el fons, es tractava d’una fal·làcia; una falsa argumentació que amagava rere unes ànsies devotes de vessar el vi a la bota que tenia a l’habitació, sota el llit, per beure-se’l a raig i entrar en un estat d’ebrietat. Ningú sap del cert si en Maurici era tan viril perquè la conducta de la Rosalia l’obligava a abocar-se cap a altres dones i tenir contactes carnals. Tantes borratxeres minvaven la qualitat de la família!

      Tot i així, la Rosalia no descuidava els fills. No era una mare íntegra, perfecta, però no es desentenia de l’educació que els pertocava obtenir. Com a caràcter, tot i estar la major part del temps entonada, mai es violentava contra ningú. Ella es quedava com absent, semblava ennuvolada, difosa, amb una mirada emboirada però mai havia mostrat conductes agressives. Era una dona de fe i de principis morals marcats per una dosi de pacifisme i docilitat. La malignitat i els perjudicis no prenien partit en la seva personalitat, sempre impecable i clarificadora...

      Capítol 3

      La policia a Manlleu continua pendent d’un cos que sembla extret d’un conte de fades. L’ordre judicial ha tingut cabuda per fer un escorcoll general i trobar l’arma del suposat homicida que, en primera instància, la policia local contempla com a viable. El policia més jove que acompanya la comissària Roig, entra a l’habitació de matrimoni i, tot obrint els calaixos de la tauleta de nit, veu el permís d’identitat i se’l queda per fer difusió a través de les xarxes i verificar que el carnet sigui autèntic i no pas un parany, per confondre els agents en la seva investigació obligatòria .

      És massa estrany! - Diu la comissària Roig. - La víctima no presenta cap indici de degollament, asfixia o algun altre comportament, en què els atacs físics puguin ressorgir a la llum.

      En Martí, un dels agents locals que va amb la sergent, s’apropa novament a l’home:

      – El cos està calent encara, tot i que no el seu pols es inexistent. Però per aquesta pista arribem a la conclusió que l’incident ha tingut lloc, com a molt tard, ahir.

      Som a l’any 2005, un mes d’agost, amb una clima ensopit, gairebé hivernenc, molt pansit i esborronat per la boira procedent de la Plana de Vic. La família Ribó, amb en Robert i la Carlina, havien hipotèticament anat un cap de setmana al poble perquè tenien reservades unes bigues que, en Maurici, feia un any havia comprat en un taller de construcció metal·lúrgic per reformar la teulada. Quan encara vivien a Sant Bartomeu de forma fixa, els hiverns eren condemnatoris i molt difícils de transigir. Del sostre, rajaven unes enormes gotes que embussaven la sala principal d’aigua. Grans bassals s’hi formaven