Blasfèmia. Ferran Garcia

      Blasfèmia

       núm. 57

      Ferran Garcia

      BLASFÈMIA

      Primera edició: febrer 2019

      © Ferran Garcia

      © de la il·lustració de la portada, Toni Benages Gallard

      © d’aquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P

      Guilleries, 26, 1 - 2

      08012 Barcelona

       www.editorialmalesherbes.com

      ISBN: 978-84-125058-5-6

      Producció de l’ePub: booqlab

      Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com

      Correcció: Cristina Carbonell

      Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’Internet— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

      A Joaquín (1944-∞) i Mercedes (194?-∞)

      Al principi, Déu va crear el cel i la terra.

      La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües.

      Déu digué:

      —Que existeixi la llum.

      I la llum va existir.

      Déu veié que la llum era bona i separà la llum de les tenebres i entre elles hi aixecà un tel. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia. I rere el tel, fou la primera nit.

      Déu digué:

      —Que la terra produeixi vegetació, herbes que facin llavor i arbres de tota mena que donin fruit, per tota la terra.

      I així va ser.

      I rere el tel van passar altres coses.

      Déu digué:

      —Que les aigües produeixin éssers vius que s’hi moguin i animals alats que volin entre la terra i la volta del cel.

      I així va ser.

      I rere el tel van passar altres coses.

      Déu digué:

      —Que la terra produeixi éssers vius de tota mena: cucs i bestioles i animals domèstics i feréstecs.

      I així va ser.

      I rere el tel van passar altres coses.

      Déu veié que tot el que havia fet era bo. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el sisè dia. I rere el tel, la sisena nit.

      El setè dia, Déu havia acabat la seva obra i va reposar. I mentre ho feia, desenes d’urpes, rere el tel, l’esquinçaren. D’aleshores ençà, hi ha llocs on les tenebres s’escolen dins la llum.

      Crec que jo soc un d’aquests llocs.

      Si tu ets la nit, no soc jo el que parla.

      Ni el lloc on m’estic és una cabana.

      Ni és un bosc el que veig.

      No hi ha, al meu voltant, animals alats que volen entre la terra i la volta del cel, ni tampoc cucs ni bestioles, ni tota mena d’animals feréstecs. No hi ha vegetació, ni herbes que fan llavor ni arbres que donen fruit. Si tu ets la nit, no hi ha principi ni tel esquinçat.

      Però si no ho fossis; si, posem per cas, fossis la llum, aleshores sí.

      Si tu ets la llum, aleshores sí que soc jo el que parla.

      Si ets llum, quan acabi, et vindré a buscar.

      Abans, però, caldria explicar unes quantes coses.

      No és tan fàcil com sembla.

      Per exemple, per on començo?

      No recordo bé l’inici. Allò del naixement i tot plegat.

      Sí que recordo un cinema. La teva fotografia i un cinema. Potser puc començar així.

      La teva fotografia i un cinema?

      D’acord.

      Sí.

      L’any 1977 vaig entrar al cinema Avinguda de la Llum. Hi projectaven un documental titulat Queridísimos verdugos, no devíem ser més de deu persones a la sala. El cinema Avinguda de la Llum estava situat dins les galeries del mateix nom. Eren unes galeries comercials subterrànies, les primeres d’Europa, situades sota el carrer de Pelai, tocant la Rambla, al costat del vestíbul dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Van obrir l’any 1940 i pretenien ser un exemple de modernitat pel règim franquista. La idea era fer una ciutat d’esbarjo (subterrània) en ple centre de la ciutat. Botigues, bars, cinemes. El projecte volia enllaçar, sota terra, la plaça de Catalunya amb la d’Urquinaona. La realitat, però, fou que només es va construir un passadís llarg que acabava en una paret. La gent va canviar-li el nom d’Avinguda de la Llum pel de Budell, i més a partir dels anys seixanta quan l’Avinguda va caure en desgràcia, que bàsicament vol dir que la desgràcia va caure sobre ella. Quan vaig anar a veure el documental ja estava pràcticament abandonada. Hi havia gent dormint (tot i que la paraula segurament no és aquesta), ajaguda a cada racó. De racons en sobraven en aquell passadís. Jo n’era un. De racó. De passadís. Si caminaves per allà, trepitjaves els vidres de les coses trencades (coses importants, i n’hi havia que eren meves). Pessebre d’esputs i excrecions. Alguna dent. Es feia difícil distingir el blanc dels ulls de les parets brutes. He vist culs de rata més nets que allò, però suposo que les entranyes humanes mai són estèrils. Intestins i podridura deuen ser sinònims. I allà dins hi havia allò. Desenes d’intestins humans podrint-se dins un altre intestí en forma de passadís. És la manera com, suposo, els humans ens alimentem i absorbim els nutrients. Degradant allò que ens envolta. Cal trencar la matèria orgànica que hem ingerit, en partícules petites. Primer la fem malbé. Després l’absorbim. D’això se’n diu aliment. Vida és putrefacció, imagino. El Gènesi bíblic no en parla. Parla de com es va crear tot excepte la putrefacció. O potser sí. «Quan el Senyor-Déu va fer la terra i el cel no hi havia cap matoll ni havia nascut cap herba, perquè el Senyor-Déu encara no havia fet ploure. Però de dintre la terra en pujava una humitat que els amarava en tota la seva extensió. Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols d’aquella terra. Li va infondre l’alè de la vida i l’home es convertí en un ésser viu.» Gènesi 2:7. Crec que l’alè de la vida és la putrefacció. En aquell budell barceloní, del centenar de comerços inicials només en quedaven tres. Dos bars i el cinema. Per què aguantava obert el cinema? Perquè al propietari no li sortia dels collons tancar-lo. I això per què? Sempre hi ha una pregunta sota una pregunta. Tortugues sota tortugues. Però aquesta me la sé. El cinema estava obert perquè tot intestí necessita una sortida, un punt de llum per on evacuar. I l’única llum possible, allà, era la del projector, no la solar. Somnis vs. realitat. El punt de fuga dels desgraciats mai és la realitat. Pot semblar una idiotesa, però és el que crec. Sovint les conviccions més profundes tenen unes arrels petites i fràgils. Encara ara, als vestíbuls dels FGC es pot veure l’entrada a aquell cinema. Una porta blanca damunt dos esgraons. És un passadís que no va enlloc rere una porta que tampoc duu enlloc. Si penso en la meva vida no puc trobar una imatge millor per definir-la, excepte aquesta: un passadís blanc que condueix a una porta blanca que t’obre pas a les tenebres. L’esquinç del tel. I jo hi vaig entrar. I no ho vaig fer sol. Un passadís i una porta. Amb això n’hi ha prou per