Malalties i remeis. Francesc Devesa i Jordà

l’epidèmia del 1558 i menciona la publicació de bans a la capital catalana per evitar la fugida de metges i cirurgians (Villalba, 1802-1803: 99-100; Simón i Tarrés, 1992). En realitat, Barcelona era un més dels llocs afectats. Així, pel novembre de 1558, Borja informava Laínez des de Valladolid: «En Murcia anda muy fina la peste. Hase llevado tres padres nuestros, los mas principales de aquel collegio. El uno era viceprovincial y el otro rector. En Barcelona tanbién han fallecido tres o quatro Padres: aquí uno: en Symancas un hermano».²⁶⁵

      Al mateix temps, però, les coses de la salut semblaven millorar en altres llocs de Castella: «En estas casas de esta provincia, y specialmente aquí y en Symancas, y en Medina y Plasencia nos ha visitado nuestro Señor con hartas enfermedades, aunque no ha sido ninguna de mucho peligro, ni ha fallecido nadie: todo es ahora tercianas dobles y calenturas ordinarias».²⁶⁶ Des de Roma, el general Laínez i el secretari Polanco seguien puntualment l’evolució de les pestes que continuaven afectant greument els jesuïtes. A la província d’Aragó havien faltat 20 membres de la Companyia.²⁶⁷ Calia atendre els malalts, però eren necessàries també mesures preventives per evitar baixes excessives. Polanco recorda a Borja que anteriorment ja li havien enviat des de Roma el «modo de haverse los nuestros quando hay peste».²⁶⁸ Afortunadament, cap a finals de l’estiu d’aquell nefast 1559, la pesta es retirava per fi: «Por letra del P. Baptista entiendo la mejoría que N. S. ha dado a Murcia y Gandía, ordenando su misericordia que cesse aquella plaga tan terrible y larga que han tenido».²⁶⁹ La pesta, al Regne de València, documentada entre 1557-1559, fou important. L’aparició d’un cometa el 1555 ja havia anunciat mals auguris. Hi ha estimacions, segurament exagerades, que parlen de trenta mil morts, però, en qualsevol cas, la mortalitat fou severa. Al Convent de Predicadors van faltar vint-i-un dels seixanta cinc clergues. A Gandia, l’epidèmia probablement tingué una presència igual de fatídica (Salavert, 1988; García Hernán, 2012).

10.2 L’epidèmia no coneix fronteres: l’atac dels anys 60

      Després del seu exili a Portugal, Francesc de Borja arribava a Roma per octubre del 1561. Aquesta circumstància i, especialment, l’assumpció del generalat a partir de 1565, propicia una gran informació al seu voltant que es reflecteix en la correspondència. Les notícies de pesta procedeixen d’un marc geogràfic més ample. El 1563 Laínez relata des de Trento: «De Alemania entendemos de diversas partes que la peste va tomando fuerzas y será bien que allá se encomiende a Dios NS aquellas provincias y especialmente nuestros collegios que todos están en peligro, así Maguncia como Augusta, Ingolstadio, Municho y Ispruch...».²⁷⁰ L’epidèmia no sols posava en perill la població general sinó que amenaçava directament la barrera defensiva contra el protestantisme aixecada per la Companyia en territori germànic. Dos anys més tard, és el mateix Borja qui demana ajuda per mitigar la mala situació de Lió: «después de tanta peste i guerras...».²⁷¹ Els conflictes europeus de religió van afectar cruelment França i les pestes augmentaven la calamitat sanitària. També a Polònia, el 1566, hi havia rumors de pesta, que Francesc confirma: «Dolemus sane a scholis bransbergensibus tantam polonorum multitudinem dilapsam esse, sive ex timore pestis, sive alia ex causa (quam innuit P. Franciscus Sunierius) id acciderit».²⁷² L’estiu d’aquell any va ser terrible a Roma: «habiendo sido Roma estos meses pasados una enfermería o hospital general con muerte de muchas personas, “de omnibus iis liberavit nos Dominus”».²⁷³

      També per aquella època el nord d’Espanya va rebre la funesta visita pestífera. Pel juny de 1565, el pare Santacruz escriu a Francesc de Borja:

      en Burgos después que no es cosa de nuevo, sino que aquella ciudad está falta de salud, y dicen que de peste [...] El rey y el príncipe se volvieron aquí porque Castilla La Vieja estaba sospechosa, y la reyna volvió de junto a Burgos [...] También hay otros lugares sospechosos de Castilla como Vibriesca y Vitoria y otros...²⁷⁴

      No sols la cort fugia de l’epidèmia. També l’alt clergat. Així, el cardenal de Burgos comentava la situació des d’una distància prudencial: «En lo que toca a la casa de Burgos, Dios fue servido de llevarse para sí las personas que ya V. P. deve saber, como se llevó de todos los monesterios la mejor parte, y de los clérigos de la çiudad todo lo bueno que en ella havía».²⁷⁵ El cardenal al·legava que sofria «una enfermedad tan larga i tan peligrosa, que pensé çierto no salir della...».²⁷⁶ Això l’havia obligat a estar a Aranda quatre mesos. Finalment, «por el trabajo d[e] esta tierra», és a dir per la pesta, va anar a curar-se a Villafruela, «por estar a la raya de mi obispado, y ser lugar muy más templado que ninguno de los puertos acá». Encara que hi ha bibliografia que confirma la pesta de Burgos i del nord d’Espanya, Hernández Morejón (1843) no ho cita i Villalba (1802: I, 175-177) la nega. El darrer autor atribueix la pesta a una brama provocada per la disputa en el protocol d’acompanyament a Felip II i la reina Isabel, que tenien intenció d’entrar a la ciutat. Conta Villalba que, segons Miguel Martínez de Leyva, fou precisament el mateix cardenal Francisco qui va recomanar a Felip II no entrar a Burgos per la pesta, quan sols hi havia unes simples tercianes. L’autor citat mantenia que el cardenal va actuar sibil·linament per no poder fer valdre la seua preeminència sobre el regidor, cosa que implicava entrar amb el rei sota pal·li, però la remor de la falsa pesta havia progressat tant que els rics van fugir de la ciutat, i els pobres que hi quedaren morien de fam, no de pestilència. Tenia raó Martínez de Leyva, a qui Villalba sembla donar crèdit? Costa de creure. Per una banda, és molt improbable que els millors clergues de la ciutat, com cita la carta del cardenal, moriren de fam. Per una altra, el text del cardenal sembla avalat per autors com Vicente Pérez Moreda (1980: 251) que afirma rotundament: «Burgos y otras regiones del Norte de Castilla la Vieja fueron duramente castigadas en 1565, y sobre todo en 1566.» Francis Brumont (1984: 84-66) fa un comentari similar, assenyalant una mortalitat del 50% en poblacions del sud de La Bureba. La passa anava progressant com una taca d’oli, afectant comarques veïnes i arribant a La Rioja. Les dades bibliogràfiques són incontestables. L’epidèmia va començar a principis d’any a les zones deprimides del barri de San Esteban (López Gómez i Pardiñas, 2000). Posteriorment, es va generalitzar i arribà a l’acme pels mesos d’estiu, però a partir d’octubre anà decreixent de pressa, de forma que a finals d’any, segons declaren diversos testimonis qualificats (entre ells dos metges, dos cirurgians i un barber), la ciutat estava lliure de pesta. Al principi, els casos devien ser esporàdics, atés que, segons els autors esmentats, a finals d’abril el «Licenciado Salazar, alcalde de Casa y Corte» i encarregat dels preparatius per a rebre la visita de la reina, va reunir els regidors i els metges fent-los declarar sota jurament que la situació sanitària de Burgos era normal. Al mes següent, però, els morts diaris es contaven a desenes i, òbviament, la reina va notificar, des de Tardajos, que no entraria a la ciutat. El 24 de maig, tres metges afirmen que «la ciudad está muy dañada y enferma de enfermedad o veneno de peste». A continuació, els eclesiàstics amb prebenda són autoritzats a eixir i el mateix Ajuntament es trasllada a la vil·la d’Arcos. És evident que el cardenal Francisco tenia raó i que l’autoritat municipal va intentar disfressar la realitat, fins que l’evidència fou impossible d’ocultar. Burgos va sofrir un atac violent de pesta el 1565 i la mortalitat estimada se situaria entre el 40 i el 45%, la qual cosa suposa al voltant de 9.000 defuncions (Pérez Moreda, 1980: 245-256; López Gómez i Pardiñas, 2000; Betrán, 2006: 56). La pestilència correspondria amb l’assenyalada per Franco, segons el qual van morir tots els jesuïtes que cuidaven els malalts.²⁷⁷

      L’epidèmia de Burgos també pogué ser propagada des d’un altre lloc. Hi ha constància de focus anteriors, com ara el de Saragossa que el 1564 sofria una terrible invasió de pesta bubònica. L’episodi va propiciar un interessant estudi d’autòpsies sistemàtiques per part del metge sard Joan Tomas Porcell.²⁷⁸ La notícia no apareix als MB. El esdeveniments reals, també els epidèmics, eren més nombrosos i diversos. Sols una part, cal recordar-ho, apareixen en la correspondència.

      L’atac de les malalties faria queixar-se a Francesc de Borja, per la tardor de 1566, d’un «verano tan trabajado y enfermo como en España e Itàlia se ha sentido...».²⁷⁹ Els anys següents, van apareixent distintes notícies d’epidèmies als països del sud d’Europa. Per una carta de Borja, datada a principis del